COMIAT TEMPORAL

                                                         (i no ben bé per gust..... )

                        “ Nunca pretendí, ni pretendo, decir que yo tenía la razón

o que los demás estaban equivocados...”

                                                           Georg Baselitz

BEATUS RHUMBER

“No hay que ser supersticioso..................

... trae mala suerte!!! “

    Salut, drugos i ninothkes rebotits de menjes i begudes abundoses i variades, mentre el vostre tiet Truman es troba en estat contemplatiu i treballant en festes tan marcades al calendari, encara que només sigui per portar la contrària i fer de la necessitat virtut.

    I doncs ja ho deiem a la darrera crònica, que el vostre rhumber ha decidit, aprofitant que s’ha vist en l’obligació de treballar i patir martiri laboral, afanyar-se a recloure’s i practicar l’ascetisme més extrem, cosa que de moment ha aconseguit sense oposició, lamentacions ni queixes de ningú, mentre altres aprofiten aquestes dates per fer tota classe d’excessos, que ja ho diu el villancico:

Hacia Belén va una burra , rin rin

Carregada de chocolaaaaateee....

   Però alguna alegria deu haver tingut, us preguntareu angoixats i esgarrifats per tan alta virtut del vostre rumbero solitario: Doncs clar que sí!!! Que està molt content de veure que, per fi, algú passa a l’acció i fa alguna cosa de profit, com és el cas d’una colla d’esverats radicals que s’anomenen “ESCAMOT TIÓ”, i que sembla ser que es dediquen a raptar aquests esgarrifosos papa noel que pengen per cases i balcons, amb l’objectiu d’erradicar-los de les nostres contrades.

  De moment, n’han arreplegat uns quants i els han extradit a Binèfar, on tampoc són gaire ben vistos i potser els passaran pel garrot o la forca (ja ho decidiran allà, ells mateixos). I no creieu que la notícia és alguna innocentada, que el vostre cronista-rumbero la va trobar al diari La Mañana el dia 27, i no l’edemà, i també s’ha documentat i ha trobat rastres d’aquests activistes des, d’almenys, l’any 2005.

   Per tant, si algun heroic component de tant higiènic grup llegeix aquesta crònica, que sàpiga des d’ara que compta amb l’aprovació total del tiet Truman, el qual s’ofereix des d’aquí per ajudar a tan lloables accions, quan tingui temps i surti de la seva ascètica cova.

   També ha trobat el vostre lonely rhumber un aparell que serà el regal-estrella que els Reis portaran als homes que, contràriament al Truman (que, com el seu nom indica, és solitario), es troben en estat marital o acompanyats d’una o altra manera per alguna ninotchka. Doncs l’aparell en qüestió és un comanament a distància que, vistes les funcions que té, de ben segur els soferts marits n’han de treure gran profit:

Escrito por trumansoft el 29/12/2009 00:21 | Comentarios (0)

ANAR A DALT. I JA HI TORNEM A SER!!!!

“ ...Supongo que siempre hemos vivido como supervivientes, en el sentido de que sobrevivimos un poco por encima de nuestra realidad. No sé si podríamos aguantar vivir todos los días así, como que la vida nos viene grande y tenemos que olvidar y distraernos de ella. Quizá hay que ser demasiado artista para poder vivir permanentemente. De ahí no se deduce más que un amor a una vida imposible, que es la vida que uno no vive. Pero gracias a esa vida que no vive uno está todos los días vivo”. 

                                               ÁNGEL GABILONDO. (Ministre d’Educació)

 Salut i bicarbonat, estimats drugos i ninotchkes, és el que més convé en aquestes fredes dates, que són més o menys repetició de les de cada temporada. I en això precisament pensava aquests dies el vostre tiet Truman: en què potser (a banda de les xacres, és clar) és la repetició, el tedi, el que realment acaba fent insuportable la vellesa humana, perquè l’animal creiem que no n’és massa conscient, del pas del temps.

   Ara bé, i parlant d’animals, realment no són tan simples com creiem, i això ho explicava molt bé l’humorista Godoy, que un dia d’aquestos estrena xou a la fanguera capital:

    http://www.youtube.com/watch?v=XTZjLFUeVpE&feature=related

   El vostre Truman, d’aquesta xerrada d’en Godoy (i com ja haureu endevinat), on més d’acord hi està és en el tema del conill. Però com anàvem dient, és aquest tedi, aquesta reiteració dels mateixos esdeveniments dia rere dia, any rere any el què, definitivament, ens cansa.

I és que cansa fins i tot quan les coses van bé (i, ben mirat, potser és quan més cansa, perquè anant bé tenim temps de fixar-nos-hi). Doncs bé, això precisament és el què li passa actualment al vostre lonely rhumber: que, cansat fins i tot d’anar massa bé, ha entrat en un d’aquells estats d’estoïcisme (això sí, rumbero) que el fan reflexionar sobre el bé i el mal, qui som, on anem i perquè fot tant fred.

   Així doncs, entre fartanada i fartanada, el vostre rumbero-estoic ha arribat a una més que sàvia conclusió: Si fa fred, és perquè ha arribat l’hivern climatològic que, diferentment de l’astrològic, arriba quan vol. I així, seguint el fil d’aquesta espinosa qüestió, ha deduït que, tal com s’ha vist a Copenhague (on no s’han posat d’acord ni a l’hora d’encabir la gent als locals i on la màquina del professor Franz no acaba d’arrencar per culpa, segurament, dels rulimanes) això del canvi climàtic difícilment s’arreglarà si, com s’ha pogut comprovar els darrers dies, tothom veu el fred i les nevades hivernals únicament com una nosa que impedeix tothom fer la (no-)vida normal i no com uns fets meteorològics ben habituals (altra cosa seria que fes aquest temps el mes d’agost). Tampoc és qüestió, però, de deixar que el gel de les carreteres es vagi fonent ell solet i que arribi així fins a la primavera o que les autopistes es glacin i el responsables no ho vegin fins que s’hi han estavellat uns quants automòbils, però fer tants escarafalls per l’arribada de l’hivern indica, si més no, que ens anem tornant cada dia més ximplets.

   I així de ruket es deu d’haver tornat el vostre Truman, quan aquest diumenge, ben desvagat, es dedicà a retratar el riu del seu poble ben gelat (com si no ho hagués vist mai!!)

   I aquesta falera per retratar el fred i l’aigua glaçada, que tan bé aniria per als gin-tònics i per al whisky, també el portà a pensar en què, ben mirat, això de les festes de Nadal segurament les van inventar per a què el personal s’entretingui una mica en aquesta temporada de l’any, que és ben trista:  es fa de nit a mitja tarda, fot un fred que pela, la gent s’arrauleix a casa i no es veu gaire ningú pels carrers. Per tant, alguns genis van empescar-se una idea per treure el personal fora de casa i fer-los malgastar i fer el ruc de manera desaforada, sense que en siguin massa conscients degut a l’ànsia d’oblidar-se dels rigors propis de l’estació, i també reposar una mica de la p. feina i de les obligacions habituals, així com per seguir aquell irreflexiu instint gregari que tan feliços fa a molts. Però això no és tot, que els que han de patir les veleïtats de la canalla petita, es troben amb l’afegitó de què encara els esveren més (si no n’estaven prou) a base de propaganda de tota classe d’andròmines que es podrien estalviar amb altres didàctiques ocupacions, com per exemple la meditació, que els seus progenitors havien perfeccionat sobradament quan tenien aquesta tendra edat, meditant sobradament sobre com esquivar l’habitual mastegot que rebien gairebé a diari, i a vegades més d’un.

   Aquestes són les reflexions a les que ha arribat el vostre Truman degut als rigors de l’hivern, adoptant aquest estat (esperem que transitori) estoico-rumbero, però potser també influenciat i penedit pels excessos propis d’aquestes dates.

    També hi ha un fet, però, que va quedar per explicar del periple del Triumvirat Rumbero, i que, encara que no ho sembli, té una gran importància en aquest estat sant i reflexiu del vostre rhumber:

   Resulta que, trobant-se el Truman i el Bombero Rumbero prenent un refrigeri a la ciutat d’Esmeraldas, mentre el tiet Mia comprava CD’s de música marimbera (piratejats, és clar) a la prestigiosa cantonada coneguda arreu com “La esquina de los Bomberos”, van ser interpel·lats per un bon home que els demanà de manera fervent que volia fer la comunió. El vostre tiet Truman, en un primer moment, creié que aquest personatge volia diners i, amb infinita paciència i obrint el seu cor de bat a bat, va aixecar-se de la cadira tot dient :

-         Señor, usted se confunde, porque somos así como un poco ateos.

  I el bon home respongué, totalment astorat:

-         Ah!! Entonces no son ustedes curas?

  I el bon tiet Truman, mentre el Bombero Rumbero no creia el què veia ni el què sentia, amb tendresa i commiseració, li respongué:

-         Pues claro que no, buen hombre!!

 I aquest senyor, espantat, va disculpar-se i fugí immediatament, deixant els nostres herois ben perplexos.

  Però, quan es pensa amb deteniment en aquest fet que en principi pot semblar tan surrealitsa, ens adonem, drugos incrèduls, de què té molta lògica:  Aquest bon senyor va veure, tan en el vostre Truman com en el Bombero Rumbero, una aura de santedat, candor i innocència que el portaren a demanar-los el cor de crist, amén.

   Així doncs, llevat del tiet Mia, que a hores d’ara el tenim entretingut amb un ídol amb peus de fang, que ell adora i anomena “Águila polluelo”, símbol heretge procedent de la pre-incaica cultura tolita, originària d’aquesta part fronterera entre l’Equador i Colòmbia, els altres dos herois es troben levitant i fent penitència (una mica) pel seu reconegut estat de santedat i beatitud.

  També han arribat notícies fresques, però de forma indirecta, del nostre Comandante Martin, el qual sembla ser que es va recuperant lentament dels seus infortunis i ferides, i per sort no ha sofert del tot els efectes dels conjurs que li llançaren els malignes indis Saraguros. Probablement s’ha encomanat a alguna mena d’ídol protector, com l’Águila polluelo o similar.

   Però és clar, no només el camí recte és el que guia als nostres rumberos, i així fou que van retrobar-se tots diumenge passat a terres pirinenques, on van celebrar un dinar de germanor, entre gran quantitat de pecadors als quals, malgrat els esforços dels nostres profetes-rumberos, no aconseguiren encarrilar cap al veritable sender de la virtut. És clar que aquí hi havia heretges i pecadors de tota mena, com l’inefable tiet Mia, el Primo, el drugo Roni, el tio Manolo, el tio Piri i senyora, i molts altres que, en conjunt, són coneguts en els llocs més pecadors i depravats del Pirineu com “LA SECTA”, i que, de manera semblant al tiet Mia, adoren uns ídols ben sacrílegs, com aquesta vaca pecadora, símbol innegable de la seva gran lascívia i llibertinatge:

  I no creieu, drugos malpensats, que el vostre Tiet Truman i el Bombero Rumbero hagin caigut tan fàcilment en el pecat i el vici, que tot té una explicació, i aquesta no és altra que, per aconseguir els propòsits d’adoctrinament de tota aquesta gentada incrèdula i pecaminosa, no els queda més remei que infiltrar-s’hi i fer-los agafar confiança per poder-los encarrilar de forma santa i adequada, però progressivament i sense fer-se notar massa, per no aixecar sospites.

   Per això, per poder aconseguir els seus beatífics objectius, als vostres pobres rhumber-saints no els quedà més remei que, totalment en contra de la seva voluntat, afartar-se a base d’ostres, escamarlans, filets, dolços, begudes de tota mena i tot el què van poder arreplegar. Però, això sí, només per dissimular i per assolir la bona causa que us hem explicat abans.

  I és clar, en el cas que ens ocupa i en aquest nou estat de santedat al qual ha arribat el vostre lonely rhumber, aquests excessos gastronòmics i de tota mena l’han portat a haver de patir uns espantosos remordiments, que l’han portat fins i tot a acceptar amb santa paciència el fet d’haver de treballar inclús el dia de Nadal, penitència que el santificarà encara més (si és possible, que ja té molt nivell).

   I si això fos poc preu, també ha decidit, de forma unilateral i veient al drugo Morancho que, encara que pecador ni en perd ni en guanya, i que almenys manté una línia constant en els seus hàbits i fa vida d’anacoreta savi imitant al Mr.Natural, visitar-lo el dia de cap d’any per passar aquell vespre junts fent un frugal sopar vora el foc parlant d’astrologia i altres interessants assumptes que segurament seran molt profitosos i, almenys, seran diferents del tedi habitual que tan ens cansa darrerament. Des d’aquí, però, es convida a qualsevol ninotchka estoica, de bon veure i de bon cor que s’interessi en tan sants preceptes i vulgui acompanyar-los, que serà sens dubte ben rebuda prèvia inspecció del seu currículum pastoral (s’esperen proposicions, ara que encara hi sou a temps).

   I és que, vist com va tot, aquelles medecines que prenien a terres equatorials els components del Triumvirat Rumbero, segurament els farien més servei ara i aquí que quan rodàven per terres trans-oceàniques, perquè segons sembla, són píndoles anti-palúrdiques, i aquí aquest mal és massa abundant i corrent.

   Però no tot han de ser males vibracions, i el vostre rumbero solitario, investit amb aquesta nova aura de santedat i beatitud, també ha constatat amb joia i alegria l’evident descens numèric d’aquelles abominables andròmines en forma de ninot vermell i blanc que, similars a un putrefacte penjat, es veien tant i tant en balcons i façanes anys enrere. Esperem que aquesta tendència vagi progressant, però molt es tem el vostre tiet Truman que, quan aquesta moda desapareixi, en sorgirà una altra igual o pitjor, deguda al virus de palurdisme que s’estèn de manera alarmant, sense que hi hagi cap autoritat sanitària que vulgui fer-hi res. Ja es veurà....

   I per avui prou, que segurament encara esteu païnt les fartanades que haureu fet. Però això sí, com que el vostre tiet Truman és home sant, vol dedicar-vos aquest missatge que els 3R van veure poc abans d’arribar a La Mitad del Mundo, i que s’hauria de fer extensiu per tot arreu. 

AUDIÓS (i santes pasqües).

Escrito por trumansoft el 22/12/2009 23:16 | Comentarios (0)

L’AVENTURA EQUINOCCIAL DEL TRIUMVIRAT RUMBERO.- Vol. 2-

                                       “ A las tierras sin nombres y sin números

bajaba el viento desde otros dominios,

traía la lluvia hilos celestes,

y el dios de los altares impregnados

devolvía las flores y las vidas”

                                                                       P. NERUDA

   Salut, pre-nadalenca druguilàndia!!!! 

   No fa ni quinze dies de l’esperat retorn del vostre Triumvirat Rumbero i ja sembla ben bé que faci dècades de tan esplèndid periple!!! I és que, ben mirat i com qui no vol la cosa, ja hem malgastat una altra anyada sense fer gaire res de profit: el tiet Truman torna a ser rumbero i més solitario que mai, i els altres, bé, més o menys com sempre....

    I pel que fa a les notícies d’actualitat, sembla ser que per fi els organismes in-competents han posat fil a l’agulla i s’han decidit a buscar solucions, fugint en ramat cap a Copenhague per intentar convèncer al professor Franz

per a que inventi alguna màquina que pugui frenar d’alguna manera el preocupant canvi climàtic que fins fa quatre dies a alguns els semblava tan poc important. I ara, au!, tots a córrer i maricón el último.

   Però no són aquestes qüestions d’actualitat les que més us interessen, drugos i ninotchkes, sinó que des de la setmana passada ja deveu d’estar glatint de mala manera per conèixer la continuació de les mai vistes aventures dels 3 rhumbers per terres equatorials, que havíem deixat en suspens com en les millors telesèries veneçolanes. I encara que no ho creieu, aquesta segona part es presenta, per més impossible que sembli, molt millor que l’anterior per molts i molt variats motius, entre ells l’intent d’assolir les més altes fites i rècords que per la seva tremenda dificultat mai abans ningú havia ni tan sols imaginat assolir. I això que els nostres herois partien amb alguna idea equivocada, com quan, sentint a parlar de la conca de l’Amazones, la primera imatge que tenien d’amazones era més o menys aquesta

Escrito por trumansoft el 15/12/2009 18:53 | Comentarios (0)

L’AVENTURA EQUINOCCIAL DEL TRIUMVIRAT RUMBERO.- Vol. 1-

                             “Fractals à Aconteixements físics poc previsibles.”

Escrito por trumansoft el 06/12/2009 22:39 | Comentarios (0)

THE BEST IS YET TO COME

(Però no ploreu, que pensen tornar..... )

Escrito por trumansoft el 26/10/2009 23:11 | Comentarios (0)

EL TIET TRUMAN NO ÉS GRIS

  http://www.youtube.com/watch?v=X9bExXPIBC4

“ Del passat en fem taula rasa...........

Però torna.... com un rot .... BUUURPP!! “

                                                           Henri Cartier-Bresson.

    Salut, druguilàndia boletaire, que veient el temps que fa, pocs bolets podreu aixafar, que s’ens gelaran tots.

  Però no patiu, que a la botiga també en venen, i ben confitats...

   I el vostre tiet Truman tampoc té gaires ganes d’anar pels boscos, perquè ja es troba en un estat com el del videio del Gran Combo, i no fa más ná, només jeure i acabar els preparatius de la fastuosa i inimaginable aventura que el incomparable Triumvirat Rumbero ben aviat ha de començar. Però abans que això passi, encara podreu gaudir, a més d’aquesta d’avui, d’una altra crònica del vostre poc apreciat lonely rhumber, i per això, a banda de jeure i fer el gos (i també arreglar algun d’aquells eternament pendents assumptes domèstics) el tiet Truman també aprofita per kul-turitzar-se una mica, i així poder-vos adoctrinar com cal.

   Així doncs, havent passat els darrers dies de feina dissimulant (no fos cas que s’ho repensin, això de donar-li vacancetes) i , emulant al tiet KSME, mostrant un gran interés per les tasques previstes per aquesta tardor sabent d’antuvi que no hi participarà, el vostre Truman finalment pogué escaquejar-se de les seves dures i inhumanes obligacions laborals.  I abans que la mandra l’engrapi de valent (com li acostuma a passar quan té més de dos dies de festa), s’ha documentat abastament sobre els inexplorats territoris que trepitjaran els tres valents rhumbers, on hauran de vigilar molt la seva reraguarda i no posar-la massa a la vista del personal aborígen, que veient les seves ancestrals obres d’art qualsevol s’en refia....

   Però resguardant bé la seva part posterior, poca por han de tenir els vostres herois, que amb el detallat organigrama i la perfecta planificació que van fer la passada setmana, no els pot fallar res. I també, veient els fabulosos mitjans de transport públic de la zona, no cal que pateixin per res.... A tall d’exemple, mireu si és un país avançat i correcte, que fins i tot l’aviram viatja amb totes les comoditats, i això en classe econòmica!!!

FULLES TARDORALS.

“Diuen que el treball dur no ha matat mai ningú, però jo penso:

-         Per què arriscar-se?”

Ronald Reagan.

             http://www.youtube.com/watch?v=BRXH02_aVJs

Salut, drugos i ninotchkes!!!!

   Que avui hem començat amb una cita que ja mereixeria per si mateixa el Premi Nobel, però pel que sembla n’hi ha alguns que es fan el suec i no estan al cas, i després van repartint aquests premis al primer que passa.... Però no patiu!!!, que no tot seran males notícies, i ja tenim al tiet Truman gairebé recuperat de les seves maleses, de manera espontània o per causa del simple pas del temps, i a punt per començar el seu super-mega-merescut repós vacacional, amb els consegüents preparatius de la fastuosa odissea que ja es va apropant, motiu pel qual aquest diumenge es va reunir per enèsima vegada el Triumvirat Rumbero que, amb l’excusa d’aclarir conceptes i coordinar objectius, van acabar com sempre, sense concretar res i només posant-se d’acord en una qüestió: “el que hagi de passar ja passarà, i no podem fer plans perquè encara  no sabem com anirà la cosa, per tant, ja veurem...”.

   I quedant ben avinguts i totalment d’acord en aquest punt del dia, van decidir tornar a trobar-se un dia d’aquestos, si més no per rumbejar una estona encara que no s’aclareixi res.

   No obstant això, caldria precisar-li al tiet Mia (que sembla ser que també va patir els desastrosos efectes gripals) una important dada, perquè creu que el inigualable periple viatger serà per terres gairebé ermes musicalment, i se li ha de dir que NO!, perquè: ¿Qui no recorda el famós cantant Julio Jaramillo, conegut sens dubte fins i tot pels drugos menys enllustrats, i digne representant musical d’aquells paratges?

  I si no ho creieu, escèptics drugos, mireu aquest videio, i veureu quin art!!:

     http://www.youtube.com/watch?v=QNEtcmZ9ul0

  I ara que parlem de música, mala setmana hem tingut, amb la desaparició de l’entranyable (i pesat) Luis Aguilé, però que només pel tema que podeu videjar i escoltar al començament de la crònica d’avui, al vostre tiet Truman ja li salten les llàgrimes, sobretot veient que avui dia ja no es fan lletres tan encertades i escaients com aquesta, que sens dubte ha esdevingut un standard del mateix nivell que Juanita Banana o La Chatunga.

  I no només ens ha deixat l’Aguilé, sinó que també, i en aquest cas es tracta d’un home d’un nivell totalment rumbero, ha abandonat aquesta mar de llàgrimes el gran TIO PALÓ,

que el vostre lonely rhumber, malgrat no conéixer-lo personalment, ja fa anys el va videjar en una actuació on feia de palmero i, ben previsor, tenia a l’abast una ampolla de whisky ben visible, i no com els artistes d’ara, que afeminadament fan glopets d’aigua com si els fes fàstig remullar-se la gola.

   Com a homenatge a tan insigne rumbero, aquí teniu un parell de videios del personatge, a veure si apreneu alguna cosa:

http://www.youtube.com/watch?v=wTUY-ENYE-c

http://www.youtube.com/watch?v=UEa6EcXropg

   I fins aquí les notícies luctuoses de la setmana, que la intenció del Rumbero solitario no és precisament de fer una llistat de necrològiques sinó unes senzilles mencions i/o homenatges a qui ho mereix.

   I és que ja fa dies que el vostre Truman va barrinant sobre la qüestió de les casualitats pel que fa als referents. Ho intentarem explicar, que és una mica embolicat:

   Entre certs cronòpios (com el vostre rhumber i els seus sequaços)  sense aparentment haver-hi cap causa visible, tot sovint es dóna la circumstància de que es coincideix en citar o recordar els mateixos referents, encara que siguin autors (escriptors, músics, artistes, pensadors, etc.) que no són gens habituals i dels quals feia molt de temps que cap dels dos interlocutors ni tan sols hi pensava. És com si hi hagués una mena d’ona que fa coincidir en el mateix o, dit d’altra manera, com si els cronòpios en qüestió es trobéssin en la mateixa òrbita.

   És clar que a vegades aquest fet es dona per influència dels mitjans d’ in-comunicació, que tenen per costum posar de moda un personatge amb la mateixa velocitat que l’obliden, o també la coincidència de gustos o aficions (que, entre altres coses, per això els elements en qüestió són amics), però no és aquest el cas que vol dir el vostre Truman, sinó quan la coincidència no ve predeterminada per cap causa objectiva. 

   Curiós cas, que potser s’haurà de consultar als experts en telepaties i éssers inorgànics, a veure si en saben treure l’entrellat.

    Però PROU!!!!, que ara passarem a parlar d’altres personatges, com un del qual el vostre Truman n’ha llegit una molt interessant entrevista, i que no és altre que l’actor-performer o dieu-li com vulgueu,  ALBERT VIDAL,

que té opinions tan sucoses com aquestes:

-         “...En épocas de decadencia, el teatro adquiere otros perfiles. Alguien dijo que una sociedad enmascarada  no soporta ver máscaras en escena. Y al revés, una sociedad que vive lo humano intensamente disfruta con las máscaras.”.

-         “A principios de los ochenta, las “performances” todavía eran tales. Luego dejaron de serlo: se ritualizaron, esclerotizaron y amaneraron. Cuando los Ayuntamientos empezaron a organizar festivales de “performance”, decidí dedicarme a otra cosa”.

Sobre la seva experiència animística i també incursions al teatre porno:

-         “... Nos montó los números Chus, del pornoteatro Bagdad, de Barcelona. Allí aprendí los trucos para gobernar la erección en público, cosa que luego me ayudó a gobernar los espíritus durante las posesiones”.

Com veieu, un personatge gens convencional i que, si us interessa, podeu saber-ne alguna cosa a la seva gué:

      http://www.albertvidal.es

  I és que gairebé tot son “corazonadas” ,  o, potser, cabezonadas?

  Seguim...... I ara que ja hem encetat els temes d’actualitat, hem de dir que el vostre Rhumber està una mica neguitós per l’assumpte de FRANCE-TELECOM, on sembla ser que els seus treballadors pateixen una alarmant onada de suïcidis, mentre que per aquí, en canvi, als de Telefònica no hi ha manera de matar-los, per més ganes que s’en tingui la majoria de  vegades.....

   I més novetats, encara que en aquest cas només seran d’interès per als soferts companys de feina del vostre Truman:

   Arresulta que, segons ha informat l’atent Carcàngel San Ricard de la Conca, sempre al cas dels assumptes de la cúria vaticana, s’ha produït una impactant notícia que de ben segur no deixarà indiferent a cap dels drugos que pateixen les inclemències laborals a la vora del vostre Truman, i que demostra que l’ambició de certs elements pot arribar a nivells insospitats. Mireu, mireu, si no ho creieu...:

     http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=652144&idseccio_PK=1021

   Curiós cas també, on podeu veure, estimats drugos, on es pot arribar quan es cau en les fangoses aigües del treball excessiu, cosa que sens dubte no li passarà al vostre tiet Truman, que en aquest aspecte és molt més propens a seguir les ensenyances del Ronald Reagan.

   I com que les vacancetes JA SÓN AQUÍ!!!!!!, el recuperat tiet Truman pensa dedicar-se, a banda de fer el gos tan com pugui, a preparar convenientment els detalls de l’epopeia moderna que ha de ser el periple viatger del TRIUMVIRAT RUMBERO, i també a rumbejar (si es pot) i disfrutar d’eventos kul-turals de tota mena. Així doncs, si no hi ha cap causa de força major que li ho impedeixi, aquesta mateixa setmana pensa assistir al concert del gran TOUMANI DIABATÉ

   i segurament a algun altre evento, del qual en tindreu notícies (o no).

   També, i ja que hi som posats, l’inquiet Truman pensa dedicar-se a alguna mena d’activitat micològica (que no és fer el mico), que la tardor és temps de “XAFADORS DE BOLETS”

Modalitat amb mitjó

Escrito por trumansoft el 12/10/2009 22:59 | Comentarios (0)

FATAL!!!!!!!

(una de metges)

Escrito por trumansoft el 06/10/2009 00:19 | Comentarios (1)

JAMÓN A LA CATALANA

(con unamiaja seite...)

Escrito por trumansoft el 29/09/2009 00:04 | Comentarios (3)

(PETIT) ELOGI DE LA VAGÀNCIA

                                                 

de l’oci i de la disbauxa

 

                                                   “No por mucho madrugar

amaneces más trempando.”

 

ATENCIÓN!!!!!-- Las autoridades sanitarias advierten que cualquier parecido con la realidad no es más que la puta realidad.

Escrito por trumansoft el 23/09/2009 00:19 | Comentarios (1)

SEPTEMBER SONG

(without rhumba)

http://www.youtube.com/watch?v=IZ9NkJ4yOI0

“Quan escric de broma semblo sincer, i quan escric de veritat creuen que faig broma”.

Boris Vian

  Salut,

  l’altre dia es trobava el tiet Truman llegint sobre la suposada posada de moda que, sembla ser, gaudeixen actualment les biografies, tant se val de qui, quan trobà una reflexió d’en Vargas Llosa que venia a dir que, en aquest aspecte, hi ha una substancial diferència entre la cultura anglo-saxona i la hispànica, i és que els anglo-saxons expliquen poques coses de paraula, però després són capaços de posar-ho tot per escrit, i que els llatins fan exactament el contrari.

   Però, en el cas del vostre cronista-rumbero, es dóna la circumstància de que no té cap mena de problema per explicar-ho tot i, per si això fos poc càstig, escriure-ho després (o abans). Per tant, en Vargas Llosa ja té feina a esbrinar a quina tribu pertany el vostre Truman.

  I esteu de sort, drugos i ninotchkes jovenetes que aneu a estudi, perquè des d’ara ja podreu gaudir de les esplèndides ensenyances del tiet Truman gràcies als moderns ordinadors portàtils que us regalaran, en diferents proporcions, l’administració i els vostres soferts progenitors. Però, com sempre, el perspicaç rumbero solitario ja se’n malfia i es troba ple de dubtes, com per exemple:

  -  Seran censurades, escapçades o  tergiversades als centres escolars aquestes glorioses cròniques rumberes?

  - Si aquestos estris es donen a la jovenalla només perquè el jovent troba els llibres avorrits, no serà que l’avorriment ve donat pels continguts? …

  - Potser alguns drugos s’emocionen ara pensant que passaran l’estona com si juguéssin amb la Play, la X-Box o altres trasteries, cosa que, si passa (i pot passar, vista la tremenda autoritat de què disposen els ensenyants) engegarà a prendre pel sac el suposat benefici educatiu de l’estri i, si no passa, el drugo en qüestió es trobarà, en pocs dies, igual o més avorrit que abans.

  - Es consideraran les doctrines del tiet Truman constitutives de delicte penal pel fet de trobar-se tan a l’abast de menors?

   - Disposaran, les ninotchkes més ben dotades, d’estris i accessoris per evitar problemes ergonòmics?

   - Si la mesura s’aplica per un suposat estalvi econòmic, quans llibres s’hauria de ratllar i d’esparracar per arribar al valor de l’estri tecnològic en cas de que aquest (Déu o el dimoni no ho vulguin!!!) caigui de les mans de les innocents criatures i s’escolloni?

  - Es podrà, emulant al tiet Truman i els seus contemporanis quan, allà pel Pleocè tenien edat escolar, llegir el Mundo Deportivo, el Penthouse, el Play Boy  i altres didàctiques revistes en format digital?

   Àrdues preguntes són aquestes en un món tan canviant i tecnològic com l’actual però, ja ho va dir algú: Gran part del secret es troba a la mateixa pregunta.

   I, també, no s’hauria de perdre mai la consciència de què hi ha a la vida humana quelcom d’aterridor que ni el progrés més enlluernador pot esborrar ^{(frase manllevada d’en Lluís Satorras, treta convenientment de context pel tiet Truman).}

   I si el Truman comença així de transcendent la crònica d’avui, no és per res de bo, sinó perquè darrerament gairebé ja no rumbeja i es troba en estat tardoral i reflexiu, que ara que és època de collita, el vostre lonely rhumber ha reflexionat sobradament sobre un tema que, no per freqüentat és menys important, i que no és altre que el pas del temps, tan cabró ell….

   -  Que no ho creieu, drugos massa joves i massa escèptics?

  Doncs, per convéncer-vos d’aquesta gran veritat, caldrà que us fixeu en la portada d’aquest disc de la Gal Costa, de cap allà l’any 1.973

 i, només de pensar que tota aquesta fruita a hores d’ara ja deu ser passada, fa venir ganes de, com a mínim, plorar.

   Ara bé (que vol dir “moro”), i canviant de tema per la cara, si teniu ganes de munyir-vos fort la neurona i no treure cap a res, el vostre tiet Truman, com que no rumbeja i la feina ja li comença a afluixar,  ha consultat per vosaltres una sèrie de dades sobre uns éssers dels quals en va tenir la primera notícia en un remot poblet pallarès a principis del 2008 i, des de llavors, gairebé no ha pogut dormir amb els dos ulls tancats. Aquesta mena d’esperits, segons un tal Castaneda, s’anomenen “éssers inorgànics” (ell en diu “seres inorgánicos”) i n’hi ha ben bé per quedar esgarrifat. Per tant, vigileu, que encara que no ho creieu, no esteu mai del tot sols, ni al vàter.

            http://www.losnaguales.com.ar/2007/11/29/los-seres-inorganicos-y-su-clasificacion/

   Per tant, caldrà que us amagueu bé, tant dels seres inorgánicos com d’aquells altres éssers, orgànics o no que, de moment, van empescant-se noves maneres de vendre’ns medicaments i no gens barats. El sistema, pels que han anat a estudi a l’ESADE, és senzill, i es basa en els següents pasos:

   1.- Primer caldrà espantar molt a tothom fent-los creure que vindrà una malaltia molt i molt xunga que pot afectar tothom.

   2.- Els mitjans de comunicació i alguns científics o presumptes científics avalaran sense gaires miraments aquestes teories, ajudant a acollonir encara més tothom.

   3.- Tot de cop, aquests mateixos corifeus faran córrer la esperançadora notícia de que, una determinada casa farmacèutica ha trobat un remei contra aquest mal, i que els governs n’han de comprar, com a mínim, per a tres vegades la població del país (per si de cas)

   4.- Utilitzant els mateixos mecanismes que, des de ja fa molt de temps, van funcionant en el món del marketing, s’haurà de fer creure a la població que, qui disposi del medicament (convenientment racionat), passarà a ser un personatge amb un status social superior a la resta.

   I així ens trobem amb casos de tràfic de medecines, màfies i comissions, amb els estrats més humils de la població emprenyats per no poder conseguir aquesta potinga i creant un gran enrenou, sense haver comprovat ningú si el remei serveix o només és aigua amb sucre.

   Havent-se saltat doncs de forma ben torera totes les barreres ètiques, morals i de simple vergonya, els inventors d’aquestos mecanismes només hauran de fer un altre pas endavant per crear una malaltia mortal de veritat i així, de pas, millorar les xifres de l’atur.

     Però bé, això només són les previsions del analfabèstia tiet Truman, perquè encara hi ha unes profecies molt més rumberes, que podreu trobar al fantàstic blog [que això és un blog, i la resta misèries ] del cronòpi@ de Reus que es fa dir Té la mà Maria:

                   http://telamamaria.blogspot.com/2009/09/que-passara-amb-la-grip-cap-lany-2020.html

  I AU!!, innocents drugos, ja podeu donar-vos per ben informats, i de la manera correcta, sobre els temes més calents de l’actualitat actual.

    Ahhh!, no penseu pas, però, que el rumbero solitario ha desat la capa i l’antifaç a l’armari, que encara que aquesta setmana s’ha trobat reclòs per les p. obligacions laborals, així com la seva atàvica al·lèrgia a les multituds (cas de la passada fira de teatre de Tàrrega), no ha oblidat pas que aquesta crònica ve guiada pel seu gran egotisme, i ha de parlar d’ell mateix tan si es vol com si no es vol. Així doncs, hem de dir que el Truman té optimistes previsions d’algunes activitats, sobre tot kul-turals, de les quals se us des-informarà convenientment, i també de l’esperançadora setmaneta que comença, en la que el vostre Truman pensa fer una pre-temporada preparatòria de les properes vacancetes, amb una reunió crucial ben aviat, però no cal avançar esdeveniments, que després tot s’en va en orris….

  Per tant, a mitja setmana el lonely rhumber segurament s’escaparà cap al Pirineu (a veure quants dies hi aguanta sense atabalar-se) per fer una mica de vida familiar, un tipus d’existència que, cada vegada ho tenim més clar, no és la vida per a la qual el vostre Truman roda per aquest món, sinó que, com ja hauríeu de saber a aquestes alçades, el seu darrer objectiu no és altre que la RUMBA ( i la luxúria també).

  Però també hi ha un altre tema que preocupa en gran manera el nostre heroi contemporani, i no és altre que l’alarmant sobrepés que pateix, malgrat portar una vida gairebé monacal, ajudada per les constants curses d’obstacles que es veu obligat a fer cada vegada que trepitja una localitat catalana, per raó de les obres que hi ha per tot arreu, i que donen una bonica imatge a les nostrades viles amb un tó èpic inspirat en el famós còmic HAZAÑAS BÉLICAS.

   Però ni així!!!, que la bàscula no enganya, i el vostre Truman s’haurà de veure obligat a minvar l’únic vici legal que li resta, i que no és altre que el de menjar amb una mica de decència i bon gust (i, potser, en massa abundància quan es rumbeja tan poc).

   No patiu, però, ninotchkes estimades, que aquests detalls no passen de ser menudències sense massa importància en un ésser orgànic com el vostre Truman, que tan abandonat teniu aquest segle (i el passat, també), ens tan espiritual que, com Santa Teresa, vive sin vivir en él.

  I prou per avui, que us malacostumeu i després se us haurà de deslletar i, com més tard, més costa.

  AUDIÓS.

  “ la vida és divertida, sempre et porta al límit, així que el millor que pots fer és riure perquè et pots morir en qualsevol moment. L’humor travessa les teves defenses, et fa humil i té la capacitat de dirigir la conversa cap a punts diferents.”

                                                           Martha Rosler  (artista).

Escrito por trumansoft el 15/09/2009 00:30 | Comentarios (0)

KUL-TURETA MUSICAL

( entre altres coses…)

“La millor manera de preservar la tradició és l’innovació”.

                                                                       Lester Bowie

  Salut, drugos i ninotchkes, en una setmana on el vostre tiet Truman, com ja acostuma a ser habitual, tampoc ha pogut rumbejar com cal, víctima de les obligacions laborals i, tot s’ha de dir, perquè darrerament també el tenim un xic emmandrat.

   Potser és degut a què en aquests moments, l’obsessió més recurrent del vostre lonely rhumber no és altra que la de poder gaudir de les hiper-merescudes vacances d’una p. vegada, però encara s’haurà d’esperar, almenys, una altra mesada.

   Això sí, com a primícia hem de dir que es preveuen unes vacances que, com a mínim, hauran de merèixer un volum sencer a les enciclopèdies d’Història Contemporània, per les innombrables aventures que s’hi desenvoluparan així com els insignes personatges que n’han de ser protagonistes, i que, com dirien els Pizarros, seran un “cristasol de cultures”. Però, de moment, encara és d’hora….

 Així doncs no cal avançar esdeveniments, no fos cas que s’esgarréssin les previsions i,  per tant, caldrà explicar-vos les menys èpiques però no per això menys instructives peripècies del tiet Truman durant aquesta darrera setmana que, com ja s’ha dit, resultà estèril a nivell de rumba, però que al capdavall esdevingué profitosa a nivell kul-tural.

Perquè després d’haver passat les jornades laborals amb més pena que glòria, fart de sentir-se submergit en un marasme d’indolència, apatia i lascívia, el vostre minusvalorat heroi postmodern va decidir, dissabte, agafar la tartana i dirigir-se cap a la fanguera capital amb la lloable intenció de, per una vegada, avançar-se al tiet Mia i xafar-li la primícia d’assistir a l’exposició intitulada “EL SEGLE DEL JAZZ”, que es perpetra fins el 18 d’octubre al CCCB, lletres que no volen dir “Cu-currucu-cú Baloma”, sinó Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

   Per tant, ja teniu al rumbero solitario agafant els TMB, croquetament el “metro” on, perspicaç com és, s’adonà d’unes quantes qüestions de gran importància, com:

   A ) La cara de peix bullit que, malgrat ser dissabte, fan els usuaris d’aquests mitjans de transport (llevat dels guiris) i que és un dels factors que més por li fan al vostre tiet Truman quan visita la capital.

    Por? , direu…

    Doncs sí, por a passar-hi massa estona i acabar amb una cara similar. Per sort, el vostre rumbero, encara que no és un model del VOGUE, sí que fa més cara de salut (i que duri….), i com que no s’hi encanta massa, de moment no se n’ha contaminat.

  B) Alguns emblemes que porta la gent a la roba. Com el que lluïa una tendre criatura en aquest transport suburbà, semblant a aquest

   però que, analitzant el comportament d’aquest marrec amb les més ràncies tècniques psicoanalítiques, el tiet Truman en va extreure la següent imatge mental (similar però no igual)

   I ja sortint a l’exterior, el Truman no podia passar massa estona sense anar a espetegar al seu hàbitat natural, és a dir, el BAR. Però resulta que, darrerament, els bars que més agradaven al tiet Truman, malgrat mantenir la decoració habitual amb la consegüent capa de ronya que això comporta, ja no són regentats pels castellans de tota la vida sinó per uns altres personatges que costa encara més d’entendre.

   Aquest fet singular (la barreja de la decoració futbolera habitual amb els costums més exòtics dels nou-nouvinguts), provocà al vostre Truman una sensació que costa de definir, i que, potser, serà motiu d’alguna de les seves famoses filosofades, vés a saber…. però un altre dia.

   Per tant, deixem-nos d’orqueries i passem a glossar la singular visita del tiet Truman a l’exposició EL SEGLE DEL JAZZ, que no és una simple visió de l’evolució d’aquesta música sinó que, com diu el prospecte: “presenta les relacions entre el jazz i les arts al llarg del segle XX. Ens mostra de quina manera el so del jazz ha matisat totes les altres arts, de la pintura a la fotografia, del cinema a la literatura, sense oblidar el grafisme o els dibuixos animats”.

   Per al vostre Truman era, com podeu imaginar-vos, una autèntica llaminadura perquè, si l’exposició ja és molt interessant per a qualsevol drugo o ninotchka atenta, encara ho és més per als amants d’aquest gènere musical, com és el cas del vostre rhumber. I això és així perquè els melòmans com el tiet Truman, en gaudir de certs coneixements previs, poden entendre molt millor les connexions d’aquesta música amb les altres arts.

   Seguint amb el prospecte, diu que “l’exposició s’articula cronològicament a l’entorn d’un timeline al llarg del qual s’obren un seguit de sales temàtiques que evidencien les relacions del jazz amb les altres arts i expliquen així la història del segle, tot seguint l’empremta d’aquest fil conductor musical”.

  Vist així, sona una mica pretenciós, però la idea és vàlida. S’ha de tenir en compte que és molt difícil encabir, per més espai que hi hagi, tanta informació i tan ramificada. Per tant, la conclusió que en va extreure el vostre Truman és que es tracta d’una gran exposició que aconsegueix abastament l’objectiu de fer veure, d’una manera un xic calidoscòpica, aquestes connexions del jazz amb les altres arts. El senyor Josep Casamitjana, a la crònica que en fa al diari EL PAÍS, hi diu, entre altres coses:

    “… La pintura, -bien escogida como el resto- goza del mismo protagonismo que el cine –quizá demasiado comprimido por falta de espacio-, los juguetes, las carátulas de disco, programas y carteles, en un calidoscopio hipnótico y fascinante. El montaje es nítido y discreto y no compite con la pletórica iconografía que presenta”

   I si això sembla poc, també va seguir el tiet Truman les explicacions que donà una preciosa ninotchka, que féu un recorregut guiat de l’exposició. Val a dir que, en algunes ocasions, el vostre rhumber va estar temptat de, a banda de desitjar acaballar la ninotchka,  fer-li més d’una observació o aclariment d’algunes dades com a mínim discutibles, però ja està el món prou ple de torracollons com per a què el vostre Truman també ho sigui, i per tant no va dir res, facilitant doncs les explicacions i no endarrerint més aquesta passejada pel recinte.

   Una vegada sol, però, el Truman se sentí com quan era un nen amb joguines noves, i xalà de valent amb tota la iconografia musical que hi ha exposada, que potser no hi és tota, però el què hi ha està molt ben triat. I hi va fer fotos, va seguir l’exposició cap amunt i cap avall i va passar-hi unes quantes hores que en cap moment se li van fer llargues. Mireu-lo aquí, seriós però satisfet:

   I si algú troba que el Truman està gras, no és per vici, sinó que és per imitar al gran tiet Mingus, home que tenia gustos similars als del vostre rumbero

   Estimats drugos:  Si podeu, no us perdeu aquesta mostra, que paga la pena. I, en cas que no pugueu anar-hi, en aquesta dreza hi podreu fer una passejada virtual força complerta:

           http://www.cccb.org/elsegledeljazz/

   Com deia abans, el Truman no parà de disfrutar amb cadascuna de les obres i objectes exposats, i veu difícil destacar una cosa per sobre de l’altra. Però, sempre pensant en vosaltres, desagraïts drugos, i encara que no es veu igual en pantalla petita, per anar fent boca us ha portat un parell de caramels com a mostra:

           http://www.youtube.com/watch?v=jzBLMvFIoHM

           http://www.youtube.com/watch?v=l33g5jn7p18&feature=PlayList&p=3D805B4D3574040C&playnext=1&playnext_from=PL&index=34

I com a postre aquí teniu, ben cofoi, al tiet Truman inserit com a King Zulú en una obra d’en Basquiat

   Finalment, empés per la gana, el Truman va haver d’abandonar el recinte, però amb gran recança. Per tant, i després d’això, el vostre rhumber ja no va tenir esma per a grans aventures, i només va entretenir-se fent uns encàrrecs, encara que també va tenir temps de passar-se una estoneta pel Raval, on va poder cantar, ara que està de tan de moda aquest tema, la cançó més rumbera de la setmana, del darrer disc del gran RUBÉN BLADES. Aquí la teniu i, com diria el mateix Rubén:

                             “NO TE LA PI-PI ERDAS”

            http://www.youtube.com/watch?v=QYbNnrQAFDQ

  Havent repassat la programació rumbera del dia a la fanguera capital sense trobar-hi res de destacable, el Truman decidí finalment tornar cap a casa, que les aglomeracions l’atabalen força, i diumenge havia d’anar cap al Pirineu, on es retrobà amb alguns dels cronòpios titulars amb els quals va prendre uns lleugers refrigeris abans de tornar cap a casa per a preparar aquest darrer tour de force laboral abans de les vacances.  De tota manera, aquest mateix setembre pensa escaquejar-se també uns dies, que li convé de veritat....  Però, de moment, FESTA-FOTRE!!!!

  I així, esperant que refresqui per, entre altres coses, tenir excusa per fotre el camp a llocs més càlids, es despedeix el vostre incomprès rhumber  fins la propera setmana, no sense deixar-vos una frase que haureu de copiar 2000 vegades.

   AUDIÓS.

    “ La vida es la farsa sostenida entre todos”.

                                      RIMBAUD.

Escrito por trumansoft el 08/09/2009 11:15 | Comentarios (0)

AQUEST ESTIU QUE NO S’ACABA….

“O som com som, o no som de cap manera”.

                                                                                  L. Ricci

   Salut, heterogènia druguilàndia:

 A l’estiu, ja se sap, ha de fer calor... fins aquí tot correcte. Però com passa amb totes les coses, i ja ho deia algú més savi que el tiet Truman: “l’eternitat, amb un senzill refredat, ja es veu d’una altra manera”, també les calors estivals, quan ja s’han suportat durant uns quants mesos, també acaben per cansar. I fins i  tot alguns elements, entre ells el vostre tiet Mia, que a l’hivern demanen a crits que arribin les calors, a hores d’ara ja comencen a estar farts de tanta xafogor, que tot cansa.

   Però no hem de patir per res, que els governs de torn sempre s’empesquen alguna genial idea, si més no per acabar d’emprenyar el personal (que segons certs sondejos, així, a ull, ja fa dies que n’està força, d’emprenyat). I així, per començar el setembre, a banda de començar-lo calents, els que manen s’han empescat les boniques i importantíssimes mesures d’acabar amb les tradicionals bombetes i eliminar les bosses de plàstic dels supermercats. 

   No discutirà pas el vostre Truman (faltaria més!!!!)  mesures que defensin amb tanta valentia el Mig Ambient, però al sempre atent rumbero aquestes ecològiques i políticament correctes accions  li semblen, primer, una manera de distreure l’atenció d’altres assumptes molt més importants i, segon, que tornen a carregar contra el més indefens, és a dir, el sempre garrotejat Drugus vulgaris ssp. Pringatus.

   Perquè, pel que fa al tema de les bombetes, a nivell individual potser seria molt més interessant que en lloc de tenir tots els llums de la casa encesos nit i dia, com acostumeu a fer els drugos més joves, acostumar-vos a tancar-ne algun, que el dit tampoc es cansa tant. I a més, d’aquesta feta segurament algun fabricant de bombetes políticament correctes en farà l’agost, encara que ja som al setembre, que en el preu de compra d’un tipus de bombeta a l’altre hi ha una considerable diferència i, per més que diguin, només per arribar a compensar aquesta diferència la bombeta arcaica pot fer una estona llarga de llum.

    Però encara que tot això ja fa rumiar, no és de llarg el fet més important, sinó que la mariconada grossa és que, amb aquesta bonica mesura, no es fa més que preparar el terreny per a la (presumpta) liberalització del sector elèctric que, dit d’una altra manera, no serà altra cosa que apujar-nos la llum de manera (encara més!) abusiva i, qui no pugui pagar, que es foti, gasti les bombetes que gasti.

Visió del tema segons el Sr. Crumb

    Però no patiu, drugos espantadissos, que el vostre lonely rhumber, sempre atent, té una solució que pot reduïr els efectes negatius de la mesura:  Els diners que cobren les empreses que us porten la llum pel fet de mantenir (és un dir) un comptador que ja heu pagat, o per la llum no gastada en cases sense habitar, o pels abusius i gairebé criminals preus que cobren a algú que no viu en ple centre urbà i vol fer arribar la llum a alguna construcció aïllada o allunyada, els utilitzin per re-equilibrar les (segons ells) pèrdues que pateixen i que volen carregar-vos al rebut de la llum. I les bombetes que se les trii cadascú, que tampoc vindrà d’aquí…..

   I pel que fa a les bosses de plàstic, és veritat que són antiestètiques quan, en dies de vent,  voleien per carrers i cunetes i s’arrosseguen per tot arreu, i també és cert que us heu acostumat a fer-les servir per qualsevol cosa, resultant evident que n’hi ha un excés. Però d’aquí a voler fer creure al personal que el problema de la contaminació ve per aquí, és més que discutible.

   I no penseu que el vostre Truman s’ha tornat encara més carcamal i no creu en el Mig Ambient (encara que de sempre ha preferit l’Ambient Sencer, sobretot el d’aquells anuncis on hi diu “Ambiente Selecto”), sinó que troba que aquesta mesura és força intrascendent, perquè el problema dels plàstics (i no només el plàstic de les bosses, sinó tots els altres) és que no és altra cosa que un residu dels hidrocarburs que, bàsicament, fa servir tothom per rodar d’aquí cap allà com gallines sense cap sia amb cotxe, moto , avió o quad.  I això només a nivell particular.

   Per tant, inquiets drugos, mentre no pareu de fer el borinot motoritzat seguireu produïnt residus del petroli que, si no acaben als plàstics de les bosses, hauran d’acabar, per exemple, en alguna fossa marina davant les costes de Somàlia, que allà són negrots i ja no els vé d’aquí. Això sí, qui porti el material cap allà que vagi amb compte amb els pirates, que són gairebé tan dolents com el Bin Laden.

  Però, com sempre, el vostre lonely rhumber ja té una alternativa rumbera al problema:

  Llevat dels casos com el del mateix tiet Truman, que pel seu mal cap es veu obligat a viure sol i abandonat per les traïdores ninotchkes, la majoria de drugos té a casa o bé un padrí/padrina, alguna canalla que no va a estudi o algun aturat. Llavors, la solució no és altra que recuperar de les golfes el carretó d’anar a comprar i encolomar-li al subjecte  en qüestió (i fer-lo anar a peu, és clar) que gaudirà d’innombrables avantatges com, per exemple, fer esport, amb la qual cosa farà salut i podrà viure molts anys cobrant algun tipus de subsidi, i així deixarà de ser un paràsit social i contribuïrà en gran manera al Mig Ambient. I, qui ho sap, però potser els drugos més joves encara podreu veure alguns Jocs Olímpics amb grans campions de, per exemple, llençament de carretó o cursa d’obstacles amb carretó, que d’alguna manera es comença.

   En resum, (abans s’en deia “Moraleja”) la conclusió que n’ha extret de tot això el vostre Truman és que, si aquestes mesures les ha aplicat un govern que es fa dir d’esquerres, no cal ni imaginar-se el què farien els altres….

Però deixem les coses de l’alta política i toquem de peus a terra, que al vostre rumbero solitario, a banda de la p. feina que l’esclavitza i sodomitza, hi ha un altre assumpte que el té encara més mosquejat, i no és altre que el SOROLL.

   Que sembla ser que no n’hi ha prou amb la refotuda calor i els estiuejants que roden amb un rumb similar als traços d’un pòster psicodèlic, que a sobre han de fer-ho tot amb un volum que, segons la teoria darwiniana, només en sobreviuran les espècies sordes de naixement, i si són prou lleugeres per no ser atropellades.

   I ja Schopenhauer deia alguna cosa similar a això: que la intel·ligència és inversament proporcional a la capacitat de suportar el soroll. El vostre Truman, que d’aquestos dos requisits només n’acompleix un (la impossibilitat de suportar el soroll i, de pas, les aglomeracions), després de no haver pogut escapar-se del remolí de calor-estiuejants-canalla de vacances, festes majors descerebrades, etc. , dissabte no va tenir més remei que fugir cap al seu estimat Pirineu i, en aquest cas, ben amunt, fins arribar al mateix Cadí, on es va entretenir fent alguna bonica afoto i on, per sort, només se sentia el soroll del vent i dels esquellots.

   I tot això sense rumbejar gens, que el calor té al vostre rumbero ben aixafat i aplatanat. I diumenge a fugir altra vegada que dilluns cal pencar per mantenir la canalla dels altres, però sense oblidar-se de passar a fer la preceptiva visita al vostre vell conegut tiet Mia, que es trobava en un profund estat de reflexió sobre unes paraules d’en Fernando Savater, que deia que un dels problemes de l’Alzheimer és que fa oblidar que el fet de fumar porros fa perdre la memòria. Greu qüestió, que li recordà al vostre Truman el Diccionario de Coll , on hi havia , aproximadament, aquesta definició:

  “ MAMORIA:  Capacidad de recordar todo lo que uno ha mamado”.

   Com que cap dels vostres dos tiets és parent de “Funes, el memorioso”, van deixar la cosa així, com qui sent ploure. Només caldria saber l’opinió del drugo Morancho, si s’en recorda…

   I com que de rumbes poques, el vostre Truman ja es despedeix aquesta setmaneta, no sense abans comentar que, videjant un dels molts blogs que pel ciberespai pul·lulen, croquetament el d’un crític de jazz (Chema García Martínez), i aprofitant que aquest any és el 50è anniversari de la gravació del disc “Kind of Blue” (i també d’altres molt interessants), hi va trobar una visió diferent del tema “Blue in Green” que, per costum, sempre havia associat a un clima fred i a un cert recolliment.

    Per això, poder sentir aquest tema tan conegut juntament amb unes imatges estivals, en principi banals, li produeix al vostre Truman una extranya sensació, difícil de definir.

Potser és que, l’estiu, un dia o altre s’acabarà.

    Feu-ne la prova.

                http://www.youtube.com/watch?v=xYqcMOKF4qM&eurl=http%3A%2F%2Fchemajazz%2Eblogspot%2Ecom%2F2009%2F08%2Frecuerdos%2Dde%2Dun%2Dverano%2Dmiles%2Ddavis%2Dblue%2Ehtml&feature=player_embedded

AUDIÓS.

“…. no existe libertad de opinión si no se sabe mantener la diferencia entre hechos y opiniones. La libertad de opinión son discursos distintos sobre un mismo relato, no una infinidad de relatos sobre un mismo hecho.”.

                                                           Hannah Arendt

Escrito por trumansoft el 02/09/2009 00:36 | Comentarios (0)

INDOLÈNCIA ESTIVAL

(amb final rumbero)

ESPECTACLE MEDIEVAL

“ Y cagan los reyes y los filósofos, y también las damas. Débense las vidas públicas a la ceremonia; la mía, oscura y privada, goza de toda dispensa natural”.

                                                                                              Montaigne

   Anava com sempre pensant aquest dissabte el tiet Truman en tota una sèrie de qüestions de vital trascendència per a la humanitat quan, tot passant per la cruïlla d’Andorra, va veure un cartell on hi deia: “Espectacle Medieval” , del 8 al 15 d’Agost” . I com que el vostre lonely rhumber sempre està barrinant, va anar estirant del fil d’aquest anunci fins arribar a la conclusió de que aquest acotat període d’agost és només un subterfugi per camuflar la terrible realitat:  L’Espectacle Medieval no és només un acte religiós-cultural que fan a l’estiu bàsicament per entreteniment de forasters i badocs, sinó que és la espantosa quotidianitat que viu la nostra societat, que creu ser tan avançada.

   Perquè el Truman, autista social més adaptat al segle XII que a l’actualitat, ja fa temps que s’ha adonat de certs aspectes de la modernitat tota que semblen grans avenços i no són altra cosa que intents, la majoria de vegades reeixits, de controlar i vigilar al personal com qui vigila la canalla en una llar d’infants. Això sí, cada intent porta alguna mena d’afegitó, com “ ÉS PER AL VOSTRE BÉ”, “ÉS PER CUIDAR LA VOSTRA SALUT”, “ÉS PER EVITAR MALBARATAMENTS D’ENERGIA”, “TOT PER LA VOSTRA SEGURETAT”  i mil i una excuses que tothom s’empassa sense mastegar i tan contents.

   I ara no es parla (és un dir) de Reis, Comptes, Ducs, Arxiducs i Marquesos, entre altres coses perquè ningú sap ben bé qui remena les cireres de veritat ni com es diu (encara que en vostre Truman en sap els cognoms: filldeputa, malparit, etc.), però que cada dia té al personal més collat i controladet. I sense costar-li gaire, que els instruments que fa servir són també medievals i fins i tot anteriors, com és el cas de LA POR, sigui a que ens prenguin alguna cosa els lladres (el lladre habitual és hisenda, però es refereixen a uns altres lladres molt menys definits), a les malalties (inventades o no), als estrangers (estrangers pobres, és clar) i vés a saber quantes amenaces i perills que ens aguaiten a cada cantonada, i això que pensàvem que no ens moriríem mai!!!! Sortosament els estats medieval-moderns ho ténen tot controlat i protegeixen com cal a tots els drugos i ninotchkes de l’home del sac i del papu….. ufff!

  Fixeu-vos en el què va poder sentir l’altre dia el vostre Truman a les notícies: Que les Autoritats, descontentes amb tots els drugos conductors que, massa espavilats, només afluixen la velocitat del vehicle a la carretera quan veuen un radar, (és a dir, cada 100 metres), ara s’empesquen la manera de caçar també aquestos delinqüents i malfactors amb mètodes tan subtils com el de fotografiar la matrícula d’un vehicle que passa per un determinat punt i, esperant-lo en un altre punt, calcular la velocitat mitjana en què aquest automòbil ha fet la distància entre ambdos controls. I, per tant, si ha anat massa de pressa segons l’opinió d’aquests inquisidors: garrotada i sanció.

   Aquesta mesura, si ho penseu bé, drugos espantadissos, serà molt útil també per reduïr la problemàtica de l’atur i del sector de fabricants de cronòmetres i màquines de retratar, perquè, reciclant convenientment els negres i moros que porten la bandereta a les obres (ja que els aborígens, talment hidalgos, sóu tan gossos que no voleu fer-ho) i fent cursets a aquestos infidels de com funcionen les màquines de retratar i els cronòmetres, comprats amb un generós pressupost del qual se n’hauran extret prèviament les també generoses comissions, s’haurà inventat un extraordinari mètode de creació de llocs de treballs auto-finançats i que, a més, produïran abundosos beneficis, emulant així als prestamistes i usurers anomenats “Bancs” i “Caixes”. Només caldria, segons el vostre rumbero solitario, tornar a posar de moda el vell ofici de botxí, tan medieval, amb la qual cosa també s’afavoriria el gremi dels ferrers aplicant una partida pressupostària extraordinària per comprar destrals, i així podrem completar del tot el nostre l’Espectacle Medieval.

   El tiet Truman s’ofereix, per si de cas, per fer de suplent del titular del dret de cuixa quan no pugui més o estigui desganat, feina per la qual el sempre atent rumbero solitario no posaria impediments de tipus horari ni de desplaçament, amb la simple condició de poder abstenir-se quan la feina es presenti massa àrdua.

   Però deixem els temes profunds, que el vostre rhumber darrerament es troba molt aixafat per les calors i li costa fins i tot rumbejar, i sort en té de les remullades piscineres i d’aprofitar més la nit que el dia, que s’està més fresquet. I a més, ha tret temps d’on no n’hi ha per instruïr-se amb les fabuloses ensenyances de Mr. Natural, on es demostra la genialitat de R.Crumb (del qual queda pendent videjar-ne una pinícula. Potser a l’hivern…),   autor de l’emblema del vell conegut drugo R.R., símbol amb el que també s’identifica totalment el vostre Truman:

  I ja ho diu RR, “alguns més que altres”.

   I és que la setmana laboral no ha deixat respirar ni reposar gaire al vostre cronista, que aprofità divendres per anar a la ja coneguda TERRASSETA targarina per videjar, com ja us havia avisat l’altre dia,  la pinícula de dibuixets PERSÈPOLIS, de la ninotaire iraniana Marjane Satrapi.

   S’hi està bé, a la Terrasseta, i resulta agradable videjar-hi pinícules o altres bufonesques activitats. I a més, els preus de la taverna són populars, com s’escau a un públic pertanyent a la plebs i molt allunyat dels títols nobiliaris.

   I la pinícula….. bé. El vostre cronista-rumbero en destaca sobretot els ninots (és a dir, la part gràfica), força originals i ben treballats, amb alguns detalls visuals interessants. Però el guió no passa de ser el típic biopic amb molts dels seus tòpics més rancis, i si s’aguanta és sobretot per què s’aprofita la trama per donar a conéixer els fets històrics d’un país, l’Iran (és a dir, PÈRSIA), força desconegut i llastrat per una visió occidental molt influenciada pels estereotips i pels prejudicis, moltes vegades falsos o bé distorsionadors de la realitat.

A favor del flim, val a dir que té algun toc d’humor molt subtil, com per exemple el tractament gairebé de còmic underground que es fa del gos (gossot) d’una dona que acull temporalment la protagonista, i que fou molt del gust del vostre Truman, sempre tan políticament incorrecte.

   Però ja ho sabeu, al vostre rhumber li agrada molt fer de mosca collonera i va trobar altres mancances al guió com, per exemple, que no hi ha una visió (encara que fos superficial) de la vida de la gent no tan pija o urbana com la protagonista, que sembla moltes vegades aplicar a la seva narració els vells trucs del cinema infantil de la Disney: uns bons molt bons i uns dolents molt dolents, sense matisos. I recordar a l’autora que, sense pretendre dir que a l’anomenat occident hi ha moltes llibertats o és un món meravellós, els Jomeinis i altres talibans, encara que no els únics, són tan iranians com ella (o no?).

    I després de la pinícula hi havia una sessió de punxa-discos, un tal MISTERIO DJ, però resultà pèssima i dolenta com la carn de gos, entre altres coses perquè el menda es limitava a posar sense gaire gràcia un repertori basat en els hits més comercials i adotzenats dels anys 70 i 80, alguns dels quals ni el propi tiet Truman gosava posar aquells anys, quan també feia de DJ i tenia molts menys anys però igual rukaldat.

  I au, dissabte el vostre acalorat heroi agafà el cavall i pujà cap al Pirineu per celebrar la marededéudagost, ja que l’havien convidat a un àpat familiar on va poder retrobar-se amb el drugo Carlitus, del qual feia temps que no se’n tenia notícies de primera mà i, aprofitant l’avinentesa,  el tiet Truman el va fer servir sense escrúpols ni miraments com a receptor d’alguns dels seus més delirants discursos i digressions, arribant fins i tot a persuadir-lo per a què, sense pèrdua de temps, es torni adicte a aquestes rumbo-cròniques.

   Però tot cansa, i el vostre Truman troba a faltar l’espai i la tranquilitat d’esperit (i la música rumbera) que troba a la seva cova i, un xic atabalat del tràfec de carros i diligències forasteres que hi havia pels camins del Nord, decidí tornar cap al Sud diumenge sense tenir esma ni de veure els seus apreciats cronòpios urgellencs, tot i que, quan tingui ocasió, vol recordar-li al tiet Mia que li reservi, si pot ser per la següent setmana, alguna diablessa ben voluptuosa per practicar algun dels pecats de la carn.

    Que per sort encara ens queda la saviesa de Mr.Natural, al que per una vegada el tiet Truman li haurà de fer cas.

  I guardeu-vos dels inquisidors

AUDIÓS.

 “ ... y saber que en todas las situaciones, hasta en las más tristes y dramáticas, siempre hay algo que nos hace gracia, y que así nos alivia o nos salva.”.

                                   Javier Marías  ( de l’article “El género abandonado”)

Escrito por trumansoft el 18/08/2009 23:47 | Comentarios (0)

ERA PERKINS………..

ERA PERKINS………..

“Són sis picos en cadena / que ens vigilen a la trena,

per què no marxem? / si som innocents.

És tot verd el meu “xabolo” / s’anomena “la lechuga”

tancat dalt del Palomar / jo vull, jo vull marxar.

Era un xota el tal fulano / quinze dies de “xupano”

per què no marxem? / si som innocents.

Només queda fer el majara / jo no pago aquesta mort

sóc innocent / jo vull marxar.

Fugim tots de La Modelo / la justícia és un camelo,

per què no marxem? / si som innocents.

Era Perkins, era Perkins / era Perkins l’assassí.”

                                                                       Pepe Sales

http://www.youtube.com/watch?v=5Xnnr3qoYBY

   Sobretot salut, druguilàndia estimada, és el què desitja per a vosaltres el vostre tiet Truman el qual, des de la talaia privilegiada que li proporciona la seva condició d’autista social, veu la realitat des d’un punt de vista força diferent dels mortals, entre altres coses perquè ell és immortal, almenys fins que algú li desmostri el contrari.

   Encara que un un món tan canviant i interconnectat, els grans cronòpios es troben en una situació similar a la d’aquells nans del conte d’en Monterroso

els quals gaudeixen d’un sisè sentit que els permet de reconèixer-se entre ells. Així doncs, el vostre rumbero preferit també troba a vegades a la xarxa esperits gairebé tan sensibles com el seu i amb opinions similars. Sense anar més lluny, n’ha trobat un que té una visió gairebé idèntica a la seva sobre el tema del virus de la truja (que ara es veu que es fa dir “virus AH1N1” )

Escrito por trumansoft el 11/08/2009 21:40 | Comentarios (0)

ZOMBIE !!!!!!

ZOMBIE !!!!!!

(vísceres, salsitxes i altres “menudillus”)

   http://www.youtube.com/watch?v=ybBmqOOVHVg

“A veces sigo a mi sombra

a veces viene detrás…”

( “Chacacera del violín” – Simón-Zirpolo )

   Ja ho adverteixen els dietistes, druguilàndia estimada, que per començar el dia és fonamental esmorzar bé

 que després la jornada es fa molt llarga i pot arribar a tenir pèssimes conseqüències.

  I el tiet Truman, que és com és, no segueix aquest consell ni cap altre des de fa molts anys, i així li va... que no fa vacances i l’exploten dia i nit, fins i tot els caps de setmana, com aquest darrer, que víctima d’aquestes circumstàncies no ha pogut visitar els seus cronòpios estimats ni fugir de la calor de la plana, calor que fou finalment apaivagada per una tempesta-pedregada (segons lloc) que ho va acabar d’enviar tot a prendre pel sac, i si no fos perquè el vostre tiet Truman és home de recursos i ràpids reflexos, fins i tot li hauria esguerrat la mini-rumbejada setmanal.

   Però no us espanteu, drugos i ninotchkes del món sencer, que el vostre lonely rhumber finalment va aconseguir escapolir-se de la monotonia i, malgrat haver de  lluitar contra els elements, va poder assistir a alguns eventos el cap de setmana, i així doncs podreu gaudir una setmana més de les mai imaginades aventures del vostre rumbero preferit, que ara podreu seguir amb més quietud des del vostre lloc de vacances, vosaltres que en podeu fer, malacostumats drugos!!!!

   Però anem per parts, com deia el destripador, i comencem parlant de la setmana laboral, que fou calorosa i xafogosa, i que el vostre heroi només va poder suportar amb l’ajut d’estris d’alta tecnologia

  i les seves indestructibles ànsies de rumba. També li ballava molt pel cap, no sap ben bé per què, una frase del machadià poema « He andado muchos caminos » que havia cantat en Serrat ja fa molts anys, i que darrerament aplica amb alegria el vostre Truman :

«Y no conocen la prisa

ni aún en los días de fiesta.

Donde hay vino, beben vino;

donde no hay vino, agua fresca”

  Estupenda i conformista filosofia que caldria aplicar contra el refotut consumisme que ens aclapara cada dia, però no sabem ben bé com fer-ho. Això sí, d’aigua fresca el vostre Truman s’en fot bones fartanades, i a vegades fins i tot calenta.

   Que sort n’hi ha de l’ajut dels amics, que sempre estaran disposats a donar-li un cop a l’espatlla al vostre oblidat heroi postmodern

 i així un se sent sempre apreciat i acompanyat.

  Per tant, després de passar-les ben putes tota la setmana, divendres el vostre ídol rumbero es va quedar a la seva cova ben esllomat sense esma d’anar enlloc. I dissabte, encara que també havia patit una dura jornada laboral, només sortir de la feina va anar a refrescar-se a les piscines municipals la poca estona de què disposava abans de que les tanquéssin. Però abans de l’hora ja el van fer marxar, i no per escàndol públic, sinó perquè començava a ploure…….

   I temps just va tenir d’arribar a la seva cova perquè va començar a diluviar de mala manera, amb unes ventades que per una estona allò semblava un huracà. A més, com és costum, se’n va anar la llum donant-li així al vostre Truman la magnífica possibilitat de contemplar l’espectacle meteorològic per un forat de la finestra sense altres impediments acústics ni visuals que el destorbéssin. (agua fresca, recordeu???).

    Però com que tot s’espassa, cap al tard el vostre Truman va posar-se el vestit de rumbero solitario i va dirigir-se cap a terres de l’Urgell disposat a assistir al jipiós evento conegut com a FIGA-ROCK

al qual ja havia anat l’any anterior sortint-ne força satisfet.

Però vet ací que allà també havien patit les conseqüències de la metereologia i, poc preparats per a aquests desastres (literalment deien : aquí que no plou mai, ha de ploure avui!!!!) ja plegàven els estris i havien suspès l’evento per prevenir electrocucions tant de músics com de públic, tots ells amants d’enrampar-se però d’una altra manera.

   I ja teniu el vostre rumbero modern fent funcionar la neurona pensant on aniria a espetegar quan se li encengué la bombeta i, com que li venia de pas, va anar a caure al ja conegut pati de Cancolapi de Tàrrega, on hi han muntat un magnífic espai de trobada de drugos, cronòpios i altres personatges, i que es fa dir LA TERRASSETA

        www.laterrasseta.org

on aquella nit es veu que tocava sessió de disc-jòqueis, en aquest cas els anomenats ELECTROPUTAS, que segons el prospecte “aposten per l’electrònica psicodèlica, dins del seu gènere l’electrònica bastarda”.

   http://electroputas.net

  Doncs bé, el vostre Truman es va injectar un parell de dosis de cafeïna per no caure esgotat i va escoltar-los rumbejant una estoneta abans de passar a jeure. I encara que amb tan poc tastet no s’en va poder fer una idea prou acurada, en pocs minuts va poder comprovar que:

-         L’acústica del lloc, malgrat ser a l’aire lliure, és més que acceptable.

-         Posàven alguns temes més o menys coneguts però retocats (se suposa) per ells, amb la qual cosa aquestos dj’s demostren no només dedicar-se a posar un disc rere l’altre sinó que també s’ho treballen.

-         El lloc (encara que ja és abastament conegut dels vostres rumberos preferits) és realment agradable i l’han arreglat amb gust per a fer-hi aquest espai. I per tant, el personal assistent també sembla ser perfectament compatible amb el tiet Truman.

-         El repertori era molt eclèctic, factor que per al vostre rhumber gairebé sempre resulta positiu.

-         El personal assistent no estava (almenys a aquella hora) per gaire rumba i no ballava ni tan sols en temes tan incendiaris com un mix de “Israelites” de Desmond Dekker. Potser eren zombies……

 I com que a vegades la informació (sobretot la més important) no circula amb la profusió que seria desitjable, ben a l’inrevés que la merda desinformativa que hom pot trobar arreu, el tiet Truman va aprofitar per agafar uns quants pamflets on es detallen els  eventos que es faran en aquest lloc aquest mes d’agost i, vés per on, diumenge mateix hi havia prevista l’actuació teatral de SERGI FAÜSTINO,

amb l’espectacle anomenat “Z”, i que en aquest prospecte es definia així:

“El caminar del zombi es caracteritza per ser solemne, religiós i lent. S’ha comprovat que les suposades vísceres que mengen els zombis son salsitxes i botifarrons. L’accelerador de partícules de Brussel·les ha demostrat que els zombis poden córrer”

                                               Atenció: Espectacle per a adults

  Hòstia noi!!!! Exclamà cofoi el vostre tiet Truman veient unes expectatives kul-turals tan prometedores, i així doncs l’endemà, després d’una inhumana jornada laboral (però més fresqueta) i de remullar-se una mica la collonera, el vostre Truman  tornà tot content cap a aquest lloc per a veure l’espectacle. A banda d’això, ja fa temps el Truman havia llegit en un diari de prestigi una bona crònica del tal Faüstino, cosa que li refermava les bones vibracions envers l’evento.  PERÒOOOOO…………..

  Ja ho hauria d’haver pensat, el sempre il·lusionable Truman, que amb tan bones perspectives la cosa acostuma a fallar…. I així fou (més o menys).

 Perquè la funció, que fan 3 actors i una força voluptuosa actriu, s’ha muntat gairebé exclusivament confiant-ho tot a la transgressió. I és clar, si als anys 80 aquestes mateixes accions i actituds transgressores resultaven innovadores i xocants (recordem, sense anar més lluny, els muntatges de La Fura dels Baus), a dia d’avui només espanten i fan reaccionar (una mica) al públic menys instruït i/o fleuma. I així, malgrat que els actors són prou bons i s’hi impliquen prou, la única sensació que deixa aquest espectacle és el déjà-vu. … una llàstima.

   I això que van fer servir tots els recursos del gènere, com les referències al cinema de sèrie B, el provocar fàstig o por al personal, l’escatologia, les vísceres i el suc de tomàquet, i fins i tot una pinzellada semi-pornogràfica.

  En resum, que segons el vostre Truman qui s’ho passà més bé de tots fou un gos que ensumava les freixures que saltàven per l’escenari sense gaire ànim artístic, sinó més aviat gastronòmic, i amb el qual el vostre cronista-rumbero encara s’ho va passar bé. I per transgressió, el Truman encara recorda un fabulós xou del gran pallasso Django Edwards ja fa uns quants anys i que, tant per les accions com pel lloc on les va fer, sí que van resultar xocants de debò.

DE CALOR, RUMBES I ALTRES GAITES.

“ El gallego es un animal muy parecido al hombre, inventado para alivio del asno”.

                                                                      Mariano José de Larra

   Salut i passeu per l’ombra, druguilàndia estimada!!!! No és cert que el tiet Truman hagi agafat un atac de galaicofòbia, però això només és degut a la seva proverbial bonhomia i reconeguda paciència, que motius té per agafar-ne, uns motius dels quals més tard en sereu ben informats,  però no és ara el moment, sinó el de començar la crònica d’avui pel començament, que el tema galaic és tema final i no cal fer-se mala sang abans d’hora.

   I el començament és que la setmana laboral del vostre Truman no va destacar ni per defecte ni per excés, que és com no dir res, que per molta lletra que trobeu en aquestes cròniques, la intenció del vostre lonely rhumber és precisament aquesta: no dir gran cosa, que tot se sap. I a més no se sap si és que ha fet calor o bé aquesta s’ha fet notar, però amb aquestes temperatures la neurona, encara que no sigui de bèstia gallega, funciona força malament.

   I amb una setmana laboral sense novetats destacables, només caldrà dir que el tiet Truman ha trobat un enllaç a l’intenné del tango de la setmana passada, que és d’una actuació en directe però que servirà per a què els drugos casats puguin aprendre’s la tonada i cantar-li a la seva ninotchka estimada, que bona falta els farà…

            http://www.youtube.com/watch?v=C1PChWM8C7E

  I per a què no es posin gelosos, també n’ha trobat una altra per als drugos solters: una vella cançó del Brassens que, encara que la canta en francès, no passa de moda, i de la qual en va fer una versió el Pi de la Serra, que de moment el Truman no ha trobat:

    http://www.youtube.com/watch?v=RUjW782ElPc

 I així, ben musicals, arribem a la crònica del cap de setmana, que fou força atapeït i començà divendres amb el vostre heroi rumbero fent acte de presència, tal com ja us va anunciar l’altre dia, al festival targarí conegut com a PAUPATERRES, on va arribar just quan havia acabat el primer grup, anomenat NOU ROMANCER, que sembla ser que feia una mena de folk del país i que no despertà massa expectació, segons li vàren comentar al vostre acalorat tiet Truman, que mentre donava un tomb pel hippiós recinte va trobar-se amb els vells coneguts PACO’S TEACHER, FAMILY & FRIENDS, que anàven a veure un grup, que no era altre que el també vell conegut i multicultural conjunt CALIMA, però abans va perpetrar la seva actuació un altra colla, de nom MARUJITA,

i que van fer un show sense pena ni glòria, encara que el vostre cronista no va estar massa al cas, parlant amb els seus amics, fins arribar al moment de l’actuació dels Calimeros, de la qual el vostre Truman no n’esperava massa, si més no perquè ja està una mica fart de veure’ls per aquestes contrades….. Però la novetat per al vostre cronista-rumbero fou que en les altres ocasions els havia vist en locals tancats, i el fet d’actuar aquesta vegada en un lloc més obert i hippiós, a banda de trobar-nos en ple estiu, va fer que l’espectacle resultés molt més reeixit i vistós, i així tota la comitiva va poder rumbejar amb espai i ben a gust, sobretot el cuñao,  al que tot li va bé.

  La Paco’s Family va marxar només acabar l’actuació, i el tiet Truman, fart d’esperar que comencés el següent grup, també va anar-se’n cap a casa, que havia pencat aquell dia i ja té una edat (ben dit, més d’una). I a més, les ninotchkes, que en aquests eventos solen ser nombroses i ufanoses, cada vegada li fan menys cas al vostre rhumber i ni se’l miren, cosa que aprofita el punyetero per mirar-les ell sense prendre cap precaució ni dissimular, que com diuen els castellans: “de lo perdido saca lo que puedas”.

guaiteu, que ufanoses i acalorades…

   I dissabte a descansar, que ben merescut s’ho té el vostre rumbero solitario i, aquesta vegada sí, va exercir d’això mateix (de solitario) aquell dia, tornant al mateix evento paupaterrenc, on va arribar quan ja havia començat l’actuació del grup SARAVALCALÉ, i que potser per no esperar-s’ho, va agradar molt al vostre cronista. Aquest personal fa una fusió entre bossa-nova i flamenc força reeixida,

i, sobretot degut a què la majoria de components d’aquesta banda són de Sâo Paulo, les percussions anàven a l’hora i sonàven com cal. Sobretot una esplèndida baterista-percusionista rossa que fou l’atracció entre els drugos més calentots, però el nivell general dels músics era notòriament superior al què s’acostuma a veure. També destacàven les cantants, una brasileira amb certa retirada a la Marisa Monte i una altra del país de la qual el tiet Truman en destaca el to de la seva veu, aflamencada i molt suggerent. Llàstima que el grup va haver d’actuar a una hora poc rumbera, però uns quants afortunats (entre ells el vostre Truman) s’ho van passar d’allò més bé.

   Només per tocar la collonera (o la gaita), el vostre cronista vol destacar com a punt negatiu d’aquesta agrupació que el repertori potser és massa evident, basat en molts dels temes que va popularitzar Vinícius de Moraes, com Tomara, o el Canto de Ossanha, però almenys saben sambar i fer sambar al públic.

  El grup següent fou l’anomenat RUMBAMAZIGHA, amb components berbers i gitanos, tot barrejat,

Escrito por trumansoft el 28/07/2009 21:22 | Comentarios (0)

IN THE SHADE

(lo milló pa’ la sé --- lo carajill )

En capilla

Me perdiste la paciencia

ya no confiás más en mí

Me tenés en penitencia

como cuando era gurí.

Por unas copas de más

y llegar de madrugada

me tirás una frazada

y me mandás pa el sofá.

Me tenés en capilla

mis culpas voy a pagar

tengo tarjeta amarilla

y la roja me querés sacar.

Yo no le quiero aflojar

pero preciso unos mimos

como jugando… me le arrimo

pero ella ni bola me da

Yo sé que estás igual que yo…

si somos de carne y hueso

Vení, que te doy un beso

Y vos me das tu afición.

Me tenés en capilla

y ya va para un mes

que no chincha la parrilla

y yo no sé más que hacer.

Mirá que sos poca polva

y me aguantás poca cosa

y hasta te ponés celosa

del Cuarteto Rica Cosa

Por no ponerme las pilas

te me pusiste cabrera

Me querés dejar afuera

Ya me armaste la mochila

Me tenés en capilla

Mis culpas voy a pagar

ya tengo doble amarilla

Y la roja,

me sacaste nomás.

Cuarteto Rica Cosa. “Bien Parejito” 2008

   Salut, dolça druguilàndia, que el tiet Truman ja porta molt temps “en capisha” com diu aquest bonic tango de l’Uruguay, i des de que rumbeja poc encara ho troba a faltar més…. I sobretot ara, que entre aquestes calors i que tenim totes les ninotchkes rebolcant-se per les platjes fins quedar arrebossades com una corcreta

la part entrecuixal del vostre lonely rhumber es troba en un estat roent a més no poder.

  I es clar, quan un es troba en aquest estat no pot pensar gaire (cosa que la majoria de drugos no fa mai) i té poca cosa a dir…… reescalfat per dalt i per baix., i escoltant molt funky dels 70’

  I no penseu, acomodaticis drugos, que el tiet Truman es troba fent el dropo i de vacances com vosaltres,  malcriades criatures, sinó que degut a la temporada estival està sent (encara més!!!!!) explotat laboralment i sense gaire temps per a rumbejar, acabant així oblidat per les ninotchkes i menyspreat per la druguilàndia tota.

   Per això, i veient que les calors li acaben de fondre la neurona que li queda, el vostre rumbero preferit decidí, després d’una setmana de sobrehumana explotació esclavista, marxar de pressa cap a terres pirinenques per a refrescar-se una mica, i així doncs hi va fer cap el mateix dissabte esperant-hi trobar una meteorologia més acollidora i també, essent les contrades pirinenques terres acordionístiques i segurament predisposat per un disc del Quim Barreiros, alguna ninotchka que el convidés encara que no es digués Joaquina

  Però…. com era previsible les ninotchkes van passar del tiet Truman de mala manera i la resta de personal també… i només aconseguí refrescar-se una mica per la part de fora, però sense poder refrigerar les ardors internes tal i com volia…..  I a sobre, es va atabalar amb tanta quietud i avorriment, i trobà a faltar molt les seves vetllades musicals a les que tant s’ha acostumat darrerament. Per tant, diumenge va tornar cap al sud, fent com fa la majoria de gent de la capital, que marxa de pressa divendres per tornar de pressa diumenge, intentant veure-ho tot i no veient res i fent cues i atabalant-se més que si treballéssin… Que ja ho diu la mare del vostre Truman: “S’estéssin a casa, que no sé què hi van a buscar per aquests móns…”. Això sí, de pas va anar a veure un moment al tiet Mia, qui li va posar una mica de musica i el va calmar una mica, que venia marejat i amb una terrible confusió mental, que fins i tot pensava que hauria d’anar a cal metge…

    Així de trista és a vegades la vida del rumbero modern, i dilluns el van tornar a enganxar a la carreta i, AU!!!!, a esclavitzar-se com cal, i sense haver rumbejat gens ni mica…. Per això, veient que aquesta setmana ha resultat especialment avorrida, el vostre Truman pensa compensar aquestes greus mancances rumberes amb l’assistència a algun evento, i el primer que veurà (“con el permiso de la autoridad competente y si el tiempo no lo impide”) serà el targarí festival conegut com a PAUPATERRES

Escrito por trumansoft el 21/07/2009 23:34 | Comentarios (0)

A GREAT MUSIC IN TÀRREGA

( i fred també )

ALARMA!!!! LA MINYONA S'EN VA DE VACANCES!!!

(O la previsible i inevitable invasió de la brutícia i altres perills)

“ Estamos viviendo el fin de una era o la transición de un tiempo a otro. A veces creo que nos apegamos mucho a un mundo que conocemos y que tiende a desaparecer, porque aquellas formas de encantamiento que existían en la vida ( incluso la búsqueda del propio encantamiento) tienden a desaparecer.”

                   Zéca Baleiro  (Comentari del disc “O coraçâo do homem bomba. Vol.1”).

   Ja era hora!!!! , estimada druguilàndia, que el vostre Truman pogués gaudir d’uns ben merescuts dies de repós que, encara que curts, li han servit per posar-se una mica les piles i de pas amagar-se d’aquestes calors que tan aplatanat l’han tingut, juntament amb les refotudes obligacions laborals, que si no han pogut acabar amb la seva integritat física, bé que ho han intentat...

   Per això, fart de la atrafegada i esbojarrada vida moderna, el vostre lonely rhumber decidí imitar al drugo Morancho i amagar-se al seu magnífic xalet de muntanya,

ALONE AND I

  Salut, drugos i ninotchkes del món mundial. Se us fa saber que:

   AQUESTA SETMANA EL TIET TRUMAN NO TÉ RES A DIR

Per tant, només cal deixar-vos amb uns minuts musicals i un conte del Monterroso.

   AUDIÓS.

http://www.youtube.com/watch?v=zFIHAHkm52w&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=PL_AWx4PXM0

La oveja negra
Augusto Monterroso
 
En un lejano país existió hace muchos años una Oveja negra. Fue fusilada.
Un siglo después, el rebaño arrepentido le levantó una estatua ecuestre que quedó muy bien en el parque.

Así, en lo sucesivo, cada vez que aparecían ovejas negras eran rápidamente pasadas por las armas para que las futuras generaciones de ovejas comunes y corrientes pudieran ejercitarse también en la escultura.
 

Escrito por trumansoft el 29/06/2009 23:42 | Comentarios (0)

ONDE ANDA O BAIXISTA? …. SAMBANDO!!!!

Un dia, Jacques Dutronc va deixar de beure.

   Ell ho explica així :

 “  No sé per què vaig deixar de beure. Aquell dia devia d’estar borratxo  “.

     No hi ha manera!!!!, drugos i ninotchkes, de trobar la nina de la veu sensual que hi ha dintre la màquina del tabac…. I mira que el vostre Truman ha buscat per tots els bars que ha anat trobant, i res!

   Ah! I a sobre, s’ha de demanar al cambrer que apreti un botonet per poder fer anar la remaleïda maquineta, i amb tot això no guanyem per disgustos... Què hi farem!

   I és que aquesta setmana el vostre lonely rhumber no té gaire cosa a dir, perquè sembla ser que a la feina deuen d’haver decidit eliminar-lo (si més no físicament), i com que fer-ho de manera violenta resulta il·legal, han arribat a la conclusió de què la millor manera de carregar-se’l és fent-lo treballar de manera tal que rebenti, i si de cas ja netejaran el què s’embruti.

  Però com que el Truman sempre es troba disposat a adoctrinar com cal als drugos, vol culturitzar-vos amb una magistral lliçó de geopolítica, amb el nou mapa-mundi que hauran d’estudiar la kanalla:

   I ara, passant a parlar-vos de les (poques) activitats rumberes del vostre esclavitzat Truman, se us ha de dir que, després de passar un divendres mogudet a terres pirinenques, on va poder saludar una mica de passada al vostre tiet Mia i altres cronòpios com el Luigi Xerolini i el Bombero Rumbero, només pogué rumbejar una mica dissabte, quan ja s’havia perdut l’actuació de MARUJITA (dijous) i la primera part del FESTINOVAL (divendres). Però, com us deia, ja dissabte el vostre cronista-rumbero, més solitario que mai, va assistir a l’actuació del brasiler grup OS HAXIXINS,

Escrito por trumansoft el 23/06/2009 20:47 | Comentarios (0)

TEMPS D’ANSALADILLA

(i altres plats estiuencs)