(Però no ploreu, que pensen tornar..... )
http://www.youtube.com/watch?v=mPEVgcp6sxg
“Lo peor de la historia de mi vida es que tiene tintes autobiográficos”
Antonio Martínez
Salut,
segurament ja no recordareu, oblidadissos drugos, aquell proverbi xinès amb el qual el vostre Truman us adoctrinava l’any passat, just abans d’efectuar el seu bellugadís periple per terres garibaldines, i que venia a dir que Qui viatja es torna savi, i el savi es queda a casa.
http://trumansoft.blogspot.es/1224541620/
Doncs com que de moment ni el vostre Truman, ni per descomptat el tiet Mia o el singular Bombero Rumbero (S.B.R.) s’han tornat gaire més savis que l’any passat, més aviat tot el contrari, els toca de tornar a viatjar per veure si agafen una mica de saviesa, que la rukaldat darrerament la demostren sobradament.
I així com qui no vol la cosa i gairebé sense sentir-ho, la partença de l’inigualat Triumvirat Rumbero ja és a la cantonada, sense gaire planificació i només amb alguns estrafolaris desitjos, com aquell del lonely rhumber que, aprofitant-se de la situació geogràfica, vol intentar la fabulosa i mai vista gesta de, mitjançant una gràcil pixarada, miccionar des d’un hemisferi a l’altre i a l’inrevés, heroïcitat que ha de superar amb escreix la realitzada ja fa molts anys pel vostre Truman i uns quants drugos més quan, amb menys anys i més pèl a la closca, van realitzar a Madrid una espectacular i abundant orinada conjunta a les parets de l’estadi Santiago Bernabeu (però per fora...).
Com podeu veure, admirats drugos, amb singulars fites com aquesta en perspectiva els vostres herois no tenen por de res, que ja ho deia el gran Vinícius de Moraes: “No tinc por a la mort, el que sento és nostàlgia de la vida”. I tots hauríem d’aprendre del gran Vinícius (com deia ell, “poeta e ex diplomata”)
que sempre anteposà la bohèmia i la rumba (en el seu cas, la samba) a la feina. I és que heu de pensar, estimada canalleta, que si el gran Vinícius s’hagués limitat a ser un excel·lent diplomàtic sense emprendre la drecera rumbero-poètica, avui dia gairebé ningú en sabria res de la seva existència.
I pel que fa als perills d’anar-se’n lluny, tampoc se n’ha de fer massa cas, que per aquí sembla ser que també n’hi ha, de risc. I com a mostra, pregunteu-ho a aquells pagesos que, a Reus, han volgut avançar-se i cel·lebrar la castanyada abans d’hora. Per tant el vostre Truman, home previsor i per sort ara desvagat, ja té la motxilla gairebé preparada per a la fastuosa odissea que ben aviat començarà.... I també té ben presents les recomanacions sanitàries que es fan a l’hemisferi sud per prevenir els contagis, i ha intentat de practicar les formes correctes de saludar a les ninotchkes (als drugos, veient el panorama, millor saludar-los de lluny)
Però la motxilla, quan n’hi ha ganes, aviat està preparada, i per això el vostre rumbero solitario va tenir temps aquesta darrera setmana d’anar-se’n uns dies a les saludables terres pirinenques, on a banda de visitar la parentela, també va trobar-se amb els altres dos components del viatger triumvirat. Però, com era d’esperar, el vostre tiet Truman va sorprendre’ls abusant dels plaers de la carn (en aquest cas, conill amb bolets) i altres llaminadures, fins i tot amanint-ho amb sal de la Camarga (França) i altres delicatessen. Per sort, i malgrat trobar-hi també al drugo Ronni, aquell dia no hi havia Jamón a la catalana.
I després, amb la panxa ben plena, és clar, s’havia d’anar a païr la fartanada. I així fou com van anar apareixent altres personatges , com el tio Manolo que, com que el pobre home es veu obligat a treballar, estava força atabalat. També va poder comprovar el vostre Truman, al qual ja no li fa cas ni la gosseta del tio Manolo, el gran èxit que té amb les ninotchkes el lasciu tiet Mia, que per allà on apareix provoca greus embussos entre el personal femení, les quals demostren amb aquesta mena de preferències la seva total absència de seny
Per sort, tant l’hàbil Gryllinsky com el drugo Mr.Garrett van demostrar ser personetes molt més sensates i, com va dir aquest darrer, “Una retirada a temps és una victòria”, frase que va fer pensar una mica al vostre Truman i, una mica més tard, acertadament va decidir imitar-los i tornar-se’n cap al sud, per païr els excessos.
És clar que, com ja deiem les setmanes anteriors, el vostre Truman quan té festa acostuma a mandrejar de mala manera i ni kul-turitzar-se ha fet, el molt pallús!!. Només ha caçat al vol algunes referències, com la de l’artista JORDI PERICOT, que sembla ser que practica l’art cinètic., qüestió que s’haurà de tenir present a partir d’ara
http://www.projectesmdg.cat/agenda/expoT1.html
http://www.xtec.cat/~mpons123/cinetisme/jordipericot.htm
També el va sorprendre molt agradablement l’obra del poeta mexicà José Emilio Pacheco, gran artista. I si no ho creieu, mireu com defineix un quinqué:
“ Me intriga pensar en lo que han dicho mis padres: en el petróleo de la lámpara flotan reducidos a esencia bosques y dinosaurios de la prehistoria. Millones de años se han necesitado para humedecer la lengüeta de jerga que convertida en mecha soporta la llama. Una campana de cristal la protege y le permite iluminarnos. En el quinqué se consumen los restos fósiles de una vida improbable. La noche huele a luz carbonizada”.
Llegint això, el vostre Truman fins i tot es deprimeix, veient que per més que faci i s’hi escarrassi mai arribarà ni a la sola de la sabata de poetes així. Però tampoc cal agafar-s’ho massa a la valenta, que el vostre heroi només pretén explicar-vos una part de les seves vivències de manera més o menys entretinguda. Per tant, ninotchkes i drugos enllustrats, no us suïcideu pas ni feu com els esportistes companys del Truman, que ben al contrari del què pregonen (Mens sana in corpore sano???) són ben ciclotímics. No ho feu, drugos i ninotchkes!!! Calmeu-vos i no ploreu massa per aquesta mesada sense l’habitual crònica rumbera, que sempre trobareu coses ben interessants per llegir o videjar, i procureu també d’alleujar-vos tan com pogeu les urgències històriques
que si no anireu massa estressats.
Ah!, i per si de cas el vostre Truman s’hi trobés massa bé, al Pacífic, (o als Andes o a la selva) i no té ganes de tornar, només us demana que algú es faci ressó de les seves ensenyances i les recopil·li per a la posteritat, que sempre li poden anar bé als pàrvuls.
[ Cony!!!
Avui per sort això no s’ha allargat massa!!! ]
Per tant, com a comiat –provisional-, el vostre tiet Truman vol dedicar-vos uns formosos minuts musicals amb un tema que ja fa temps que li balla pel caparrot. I no és una peça d’aquelles que entren a la primera, i fins i tot us recomana escoltar-la amb bon volum i bona qualitat de so, però cadascú que s’ho faci com pugui. De tota manera, si enteneu la lletra, veureu que ben bé podria ser la sintonia d’aquest bloc (i, també, un sincer desig del vostre rhumber)
http://www.youtube.com/watch?v=vlv-nrmkA6c
Fins aviat i
AUDIÓS.
“ Sólo un tonto cree que puede escribir la verdad sobre sí mismo”.
Eric Ambler.
http://www.youtube.com/watch?v=X9bExXPIBC4
“ Del passat en fem taula rasa...........
Però torna.... com un rot .... BUUURPP!! “
Henri Cartier-Bresson.
Salut, druguilàndia boletaire, que veient el temps que fa, pocs bolets podreu aixafar, que s’ens gelaran tots.
Però no patiu, que a la botiga també en venen, i ben confitats...
I el vostre tiet Truman tampoc té gaires ganes d’anar pels boscos, perquè ja es troba en un estat com el del videio del Gran Combo, i no fa más ná, només jeure i acabar els preparatius de la fastuosa i inimaginable aventura que el incomparable Triumvirat Rumbero ben aviat ha de començar. Però abans que això passi, encara podreu gaudir, a més d’aquesta d’avui, d’una altra crònica del vostre poc apreciat lonely rhumber, i per això, a banda de jeure i fer el gos (i també arreglar algun d’aquells eternament pendents assumptes domèstics) el tiet Truman també aprofita per kul-turitzar-se una mica, i així poder-vos adoctrinar com cal.
Així doncs, havent passat els darrers dies de feina dissimulant (no fos cas que s’ho repensin, això de donar-li vacancetes) i , emulant al tiet KSME, mostrant un gran interés per les tasques previstes per aquesta tardor sabent d’antuvi que no hi participarà, el vostre Truman finalment pogué escaquejar-se de les seves dures i inhumanes obligacions laborals. I abans que la mandra l’engrapi de valent (com li acostuma a passar quan té més de dos dies de festa), s’ha documentat abastament sobre els inexplorats territoris que trepitjaran els tres valents rhumbers, on hauran de vigilar molt la seva reraguarda i no posar-la massa a la vista del personal aborígen, que veient les seves ancestrals obres d’art qualsevol s’en refia....
Però resguardant bé la seva part posterior, poca por han de tenir els vostres herois, que amb el detallat organigrama i la perfecta planificació que van fer la passada setmana, no els pot fallar res. I també, veient els fabulosos mitjans de transport públic de la zona, no cal que pateixin per res.... A tall d’exemple, mireu si és un país avançat i correcte, que fins i tot l’aviram viatja amb totes les comoditats, i això en classe econòmica!!!
I pel que fa al tema músico-rumbero, l’esveradís tiet Mia està molt il·lusionat amb el músic mundialment cèlebre Papá Roncón, però pel que es veu ja té una edat (o més d’una), i a sobre les músiques tradicionals sembla ser que van de baixa per culpa dels regguetons i altres modernitats que no treuen cap a res. De tota manera, el vostre incansable Truman pensa seguir amb gran tenacitat la pista de ritmes com “La Calderona”, les anomenades “Banda Mocha”, i també la Bomba El Soche, que podeu videjar en les següents drezes. [Per a drugos molt avançats, fixeu-vos en la música de fons del reportatge de les Bandas Mochas, a veure si us sona... ]
http://www.youtube.com/watch?v=0dcPMMl2_uY&feature=related
http://www.youtube.com/watch?v=N4yl7AiZlSQ
http://www.youtube.com/watch?v=dLK5vCfMsGE&feature=related
Que amb aquests temes de mundial transcendència ja hauríeu de tenir totalment ocupat al vostre rhumber, però com que no s’espanta per tan poca cosa, ha aprofitat també per fer una setmaneta cinèfila, en part prevista i en part no prevista.
La part prevista fou videjar a casa, còmodament, una premiada pinícula anomenada “EL MAQUINISTA”,
i que no és aquella del Buster Keaton, sinó una altra una mica més moderna, dirigida per Brad Anderson i protagonitzada per Christian Bale, que com diríen a Cuba sembla un “esqueleto rumbero” de tan sec que està en aquest flim, i que realitza una meritòria i gairebé solitària actuació, perquè els altres actors no passen de secundaris.
En resum, l’actuació d’aquest secall que fa d’actor juntament amb l’inquientant ambientació i el climax que manté la cinta són el més destacable del flim per al vostre cronista-rumbero, però el guió té un quelcom de re-vist i, fins i tot, un desenllaç una mica pueril, que li resta molt al resultat final, tot i les referències a Dostoievsky. Tampoc van agradar-li massa al vostre cronista les actuacions de l’Aitana Sánchez-Gijón (que està tan apetitosa com sempre, però que no destaca en l’apartat actoral) ni la de Jennifer Jason Leigh, que sembla repetir un paper que té una mica estereotipat i que no aconsegueix fer-lo gaire creïble. Potser són coses de la comercialitat, o potser no... De tota manera, és una pinícula superior a la mitjana del què es pot veure als cinemes comercials, i fa passar una estona entretingut.
I tal com deia el gran Marx (el Groucho), que com a fora de casa no s’està enlloc, el Truman va haver de fer una intrèpida excursió a la ciutat comptal (que és turística, està en obres i sembla una estripada postal) i que en principi va posar-lo dels nervis, poc acostumat a aquesta mena d’enrenous urbans.
Però després d’una lleugera circumvalació i d’haver fet unes compres molt necessàries per a les seves properes aventures trans-oceàniques, l’incansable rumbero solitario va tornar a la fanguera capital per, en un principi, anar a veure al gran Toumani Diabate, però es va trobar que les entrades ja s’havien exhaurit. Per sort, va assabentar-se’n abans d’anar a l’Auditori, i es va estalviar una inútil passejada. I no es va emprenyar com en ell és habitual perquè, en un d’aquells gestos que l’allunyen del comú dels drugos, va considerar que és un fet altament positiu que s’ompli un local amb una actuació d’evident interès musical i no només per la pura i dura comercialitat i rukaldat habituals. Potser alguns dels assistents hi van anar per simple esnobisme o per posar-se estupendos assistint a un evento exòtic, però millor això que una pedregada (o que s’endroguin per les cantonades).
També va poder observar el vostre Truman un assumpte que fa dies que el fa rumiar una mica, i és l’exagerat ús que es fa darrerament de l’expressió entre comillas, i que només en aquesta jornada barcelonina va poder escoltar tres o quatre vegades.
I no és que el vostre rhumber tingui res en contra d’aquesta expressió o de qualsevol altra, però ha notat que es fa servir moltes vegades com a una mena de tapaforats, i gairebé sempre a la babalà. Per això, per l’abús que se’n fa, quan el vostre Truman escolta aquestes dues paraules ja li ve una mena d’esgarrifança encara que es diguin quan pertoca (poques vegades, per cert). Fets com aquest venen a demostrar la teoria que afirma que les persones humanes i els lloros són més propers del què sembla.
Però deixem els temes lingüístics i tornem al què ens interessa, que no és altra cosa que l’activitat cinèfila del vostre Truman el qual, impossiblitat d’escoltar la kora d’en Toumani, va haver de fer una marrada no prevista i aprofitar per anar cap al seu estimat barri rumbero de Gràcia per videjar un flim que s’ha estrenat per aquestes contrades amb només una vintena d’anys d’endarreriment i del qual el tiet Mia n’havia donat excel·lents referències. La pinícula en qüestió és LET’S GET LOST
i es tracta d’un documental sobre el trompetista de jazz Chet Baker. , dirigit per Bruce Weber, fotògraf i amic del protagonista.
I, la veritat, aquí el Truman no sap per on començar. Perquè la pinícula és realment excepcional, fins i tot per als drugos no-melòmans. I és clar, en el cas de melòmans jazzístics com els vostres oblidats tiets rhumbers la cosa ja passa a ser impressionant, encara que el vostre cronista, que sempre troba peròs, hagués preferit aquelles peces musicals del Chet Baker amb més trompeta i menys veu.
Clar que ningú és perfecte, i serà de justícia lloar d’aquesta pinícula els molts apartats on l’encert és evident. D’antuvi, cal destacar que el personatge tenia un especial magnetisme i una gran fotogènia, que sempre l’afavoriren tan de cara al públic com de cara a les ninotchkes, que el van afalagar com hauríen de fer amb el tiet Truman, cosa que per desgràcia no passa. Dons aquest fet és el fil conductor de la pinícula: el magnetisme del Chet i el rastre que va anar deixant en tots els que d’una manera o altra el van tractar. Però el film no és gens complaent, i també se’ns mostra al C.B. amb una especial cruesa (o realisme), sense amagar els molts costats foscos de la seva personalitat, com les seves múltiples addiccions i també que no era una persona de les que convenen com a veí d’escala: mentider , comediant i manipulador . Al vostre Truman aquesta actitud li recordà una mica el gat de l’SCHREK
Però sembla ser que aquest fals posat queixós i d’indefensió, a banda d’una cara (dura, sens dubte) molt singular, exercia en el sexe femení un irresistible atractiu.
I parlant de la filmació, es tracta un documental amb una sèrie de flashbacks que van definint al Chet des de diferents angles, allunyats i fins i tot antagònics segons la persona entrevistada, i especialment aclaridors quan qui parla és el mateix Chet.
És singularment destacable l’esplèndida fotografia (en blanc i negre), cosa previsible quan el director és fotògraf. Però és que en aquest cas al Truman li semblà que de gairebé cada fotograma se’n podria fer un pòster.
També són de destacar algunes frases o comentaris, com quan li pregunten al Chet (que sembla força col·locat) , en un tó gairebé de burla, que molta gent compara la seva forma de tocar la trompeta amb la de Miles Davis. La resposta és, però, genial i elegant, perquè ve a dir que el què passa és que molta gent no sap diferenciar el seu so del del Miles, però tampoc del d’en Clifford Brown o del d’altres trompetistes. També és bona la resposta que li dona a un entusiasta admirador, quan li diu que està impressionat d’haver-lo vist actuar perquè mai més podrà veure’l. En Chet, molt demacrat, li respon amb el seu suau fil de veu: “Encara no m’he mort!!!!”.
En l’habital comparació que alguns fan (o feien) del so del Chet amb el d’en Miles, el vostre Truman, més que en el so, potser li troba més un cert paral·lelisme amb la manera de cantar de Sâo Joâo Gilberto, en aquella forma d’allargar la frase fins al final, donant la sensació d’anar fora de temps però sense sortir-se’n mai, cosa que us pot semblar fàcil però que no ho és en absolut. Però és clar, només és una característica comuna dels dos músics, i no cal donar-li més voltes, que només és una modesta opinió del vostre rumbero solitario.
També sembla molt interessant (i n’hi ha alguns fragments) la pinícula que va gravar el Chet a Itàlia, a finals dels anys 50, juntament amb l’Adriano Celentano, on hi ha un diàleg on una ninotchka diu:
- “Canta come un angelo!!”
El Truman li recordaria, però: Ma é un diavolo!!!!
Per tancar l’opinió sobre el flim, hi ha una seqüència d’aquelles que valen per tota la pinícula, i és un primer pla d’en Chet, que dura pocs segons, on fa una pipada a la cigarreta amb una ànsia que només la gent realment curtida sap apreciar. Impressionant.
Si voleu alguna referència de la pinícula (o del Chet, tant se val), ho podeu fer en alguna d’aquestes drezes:
http://video.google.es/videosearch?hl=ca&source=hp&q=chet+baker+let's+get+lost&um=1&ie=UTF-8&ei=2QPaSoOJAYzr-Abtr7TADQ&sa=X&oi=video_result_group&ct=title&resnum=1&ved=0CBMQqwQwAA#
http://www.cinevip.info/2009/09/lets-get-lost-un-documental-sobre-chet.html
http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=645793&idseccio_PK=1013
http://www.sensacine.com/film/fichefilm.html?cfilm=27612&xtor=SEC-1
Però com que no només de kul-tura viu el Truman, amb els peus encara adolorits de patejar la refotuda fanguera capital, diumenge va deixar-se veure lleugerament per la fira de La Seu, on va retrobar-se amb alguns dels habituals però sense rumbejar massa, que cal cuidar-se per a majors empreses.
I per avui deixem-ho, no sense abans comentar que l’altre dia fou l’anniversari del gran Vinícius de Moraes (q.e.p.d.), del qual el cronòpio Galilea n’explicà l’anècdota de que, casat vuit vegades i ja gran, presentava la seva darrera dona, 40 anys més jove que ell, dient: “És la meva vídua”.
I avui, dia especialment kul-tural, el vostre Truman vol acabar amb un bonic spot, que s’ha sentit força aquests dies.
AUDIÓS.
Para los altos, para los bajos
Para los de acá, para los de ashá
Para los listos, para los boludos
Para los lindos, para los feos
Para los niños, para los viejos
Para el caballero, para la señorita
Para los gordos, para los flacos
Para los rubios, para los trigueños
Para TODOS
QUE LA MAMEN
QUE LA SIGAN MAMANDO
http://www.youtube.com/watch?v=dvbHOVG7h_I&feature=popular
http://www.youtube.com/watch?v=S_-rtuM-DHA&feature=related
“EL PIBE”
(Mamando voy, mamando vengo...)
P.D à El Truman recomana llegir els filosòfics comentaris que fan en el segon videio. Gairebé superen l’original!!!
“Diuen que el treball dur no ha matat mai ningú, però jo penso:
- Per què arriscar-se?”
Ronald Reagan.
http://www.youtube.com/watch?v=BRXH02_aVJs
Salut, drugos i ninotchkes!!!!
Que avui hem començat amb una cita que ja mereixeria per si mateixa el Premi Nobel, però pel que sembla n’hi ha alguns que es fan el suec i no estan al cas, i després van repartint aquests premis al primer que passa.... Però no patiu!!!, que no tot seran males notícies, i ja tenim al tiet Truman gairebé recuperat de les seves maleses, de manera espontània o per causa del simple pas del temps, i a punt per començar el seu super-mega-merescut repós vacacional, amb els consegüents preparatius de la fastuosa odissea que ja es va apropant, motiu pel qual aquest diumenge es va reunir per enèsima vegada el Triumvirat Rumbero que, amb l’excusa d’aclarir conceptes i coordinar objectius, van acabar com sempre, sense concretar res i només posant-se d’acord en una qüestió: “el que hagi de passar ja passarà, i no podem fer plans perquè encara no sabem com anirà la cosa, per tant, ja veurem...”.
I quedant ben avinguts i totalment d’acord en aquest punt del dia, van decidir tornar a trobar-se un dia d’aquestos, si més no per rumbejar una estona encara que no s’aclareixi res.
No obstant això, caldria precisar-li al tiet Mia (que sembla ser que també va patir els desastrosos efectes gripals) una important dada, perquè creu que el inigualable periple viatger serà per terres gairebé ermes musicalment, i se li ha de dir que NO!, perquè: ¿Qui no recorda el famós cantant Julio Jaramillo, conegut sens dubte fins i tot pels drugos menys enllustrats, i digne representant musical d’aquells paratges?
I si no ho creieu, escèptics drugos, mireu aquest videio, i veureu quin art!!:
http://www.youtube.com/watch?v=QNEtcmZ9ul0
I ara que parlem de música, mala setmana hem tingut, amb la desaparició de l’entranyable (i pesat) Luis Aguilé, però que només pel tema que podeu videjar i escoltar al començament de la crònica d’avui, al vostre tiet Truman ja li salten les llàgrimes, sobretot veient que avui dia ja no es fan lletres tan encertades i escaients com aquesta, que sens dubte ha esdevingut un standard del mateix nivell que Juanita Banana o La Chatunga.
I no només ens ha deixat l’Aguilé, sinó que també, i en aquest cas es tracta d’un home d’un nivell totalment rumbero, ha abandonat aquesta mar de llàgrimes el gran TIO PALÓ,
que el vostre lonely rhumber, malgrat no conéixer-lo personalment, ja fa anys el va videjar en una actuació on feia de palmero i, ben previsor, tenia a l’abast una ampolla de whisky ben visible, i no com els artistes d’ara, que afeminadament fan glopets d’aigua com si els fes fàstig remullar-se la gola.
Com a homenatge a tan insigne rumbero, aquí teniu un parell de videios del personatge, a veure si apreneu alguna cosa:
http://www.youtube.com/watch?v=wTUY-ENYE-c
http://www.youtube.com/watch?v=UEa6EcXropg
I fins aquí les notícies luctuoses de la setmana, que la intenció del Rumbero solitario no és precisament de fer una llistat de necrològiques sinó unes senzilles mencions i/o homenatges a qui ho mereix.
I és que ja fa dies que el vostre Truman va barrinant sobre la qüestió de les casualitats pel que fa als referents. Ho intentarem explicar, que és una mica embolicat:
Entre certs cronòpios (com el vostre rhumber i els seus sequaços) sense aparentment haver-hi cap causa visible, tot sovint es dóna la circumstància de que es coincideix en citar o recordar els mateixos referents, encara que siguin autors (escriptors, músics, artistes, pensadors, etc.) que no són gens habituals i dels quals feia molt de temps que cap dels dos interlocutors ni tan sols hi pensava. És com si hi hagués una mena d’ona que fa coincidir en el mateix o, dit d’altra manera, com si els cronòpios en qüestió es trobéssin en la mateixa òrbita.
És clar que a vegades aquest fet es dona per influència dels mitjans d’ in-comunicació, que tenen per costum posar de moda un personatge amb la mateixa velocitat que l’obliden, o també la coincidència de gustos o aficions (que, entre altres coses, per això els elements en qüestió són amics), però no és aquest el cas que vol dir el vostre Truman, sinó quan la coincidència no ve predeterminada per cap causa objectiva.
Curiós cas, que potser s’haurà de consultar als experts en telepaties i éssers inorgànics, a veure si en saben treure l’entrellat.
Però PROU!!!!, que ara passarem a parlar d’altres personatges, com un del qual el vostre Truman n’ha llegit una molt interessant entrevista, i que no és altre que l’actor-performer o dieu-li com vulgueu, ALBERT VIDAL,
que té opinions tan sucoses com aquestes:
- “...En épocas de decadencia, el teatro adquiere otros perfiles. Alguien dijo que una sociedad enmascarada no soporta ver máscaras en escena. Y al revés, una sociedad que vive lo humano intensamente disfruta con las máscaras.”.
- “A principios de los ochenta, las “performances” todavía eran tales. Luego dejaron de serlo: se ritualizaron, esclerotizaron y amaneraron. Cuando los Ayuntamientos empezaron a organizar festivales de “performance”, decidí dedicarme a otra cosa”.
Sobre la seva experiència animística i també incursions al teatre porno:
- “... Nos montó los números Chus, del pornoteatro Bagdad, de Barcelona. Allí aprendí los trucos para gobernar la erección en público, cosa que luego me ayudó a gobernar los espíritus durante las posesiones”.
Com veieu, un personatge gens convencional i que, si us interessa, podeu saber-ne alguna cosa a la seva gué:
http://www.albertvidal.es
I és que gairebé tot son “corazonadas” , o, potser, cabezonadas?
Seguim...... I ara que ja hem encetat els temes d’actualitat, hem de dir que el vostre Rhumber està una mica neguitós per l’assumpte de FRANCE-TELECOM, on sembla ser que els seus treballadors pateixen una alarmant onada de suïcidis, mentre que per aquí, en canvi, als de Telefònica no hi ha manera de matar-los, per més ganes que s’en tingui la majoria de vegades.....
I més novetats, encara que en aquest cas només seran d’interès per als soferts companys de feina del vostre Truman:
Arresulta que, segons ha informat l’atent Carcàngel San Ricard de la Conca, sempre al cas dels assumptes de la cúria vaticana, s’ha produït una impactant notícia que de ben segur no deixarà indiferent a cap dels drugos que pateixen les inclemències laborals a la vora del vostre Truman, i que demostra que l’ambició de certs elements pot arribar a nivells insospitats. Mireu, mireu, si no ho creieu...:
http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=652144&idseccio_PK=1021
Curiós cas també, on podeu veure, estimats drugos, on es pot arribar quan es cau en les fangoses aigües del treball excessiu, cosa que sens dubte no li passarà al vostre tiet Truman, que en aquest aspecte és molt més propens a seguir les ensenyances del Ronald Reagan.
I com que les vacancetes JA SÓN AQUÍ!!!!!!, el recuperat tiet Truman pensa dedicar-se, a banda de fer el gos tan com pugui, a preparar convenientment els detalls de l’epopeia moderna que ha de ser el periple viatger del TRIUMVIRAT RUMBERO, i també a rumbejar (si es pot) i disfrutar d’eventos kul-turals de tota mena. Així doncs, si no hi ha cap causa de força major que li ho impedeixi, aquesta mateixa setmana pensa assistir al concert del gran TOUMANI DIABATÉ
i segurament a algun altre evento, del qual en tindreu notícies (o no).
També, i ja que hi som posats, l’inquiet Truman pensa dedicar-se a alguna mena d’activitat micològica (que no és fer el mico), que la tardor és temps de “XAFADORS DE BOLETS”
Modalitat amb mitjó
Modalitat sense mitjó
i de pas entrenar-se pel proper periple viatger, que es preveu impressionant, i pel qual ja falta ben poc.
Així que, per avui PROU!!!!, que després no hi ha qui us en tregui.
Ah!!!, i avui no tancarem amb cap cita, sinó amb uns bonics minuts musicals. Que de les “cites” ja deia l’Ambrose Bierce que són la repetició errònia de les paraules alienes.
AUDIÓS.
http://www.youtube.com/watch?v=-Qj6sDcVRUQ
(una de metges)
“.. y es el caso que entre los médicos vale mucho más la fortuna que la razón.”.
Montaigne
Més que mai salut, drugos i ninotchkes!!!!, salut sobretot, que al vostre Truman prou que li ha faltat aquestos dies, i encara no la té del tot recuperada!!!. I és que des de la darrera crónica, i potser per efecte del jamón a la catalana, el tiet Truman s’ha trobat amb un constipat que ha batut tots els seus rècords anteriors, almenys pel que fa a la durada.
I és que ja començà a trobar-se així així el mateix diumenge (quan casualment videjà la pinícula Desgràcia), el dilluns força malament i dimarts tot el dia al llit patint de manera horrorosa (sort que aquell dimarts tenia festa). Dimecres, tot i estar ben trinxat, va anar a treballar i va fer més pena que feina. Així que dijous, altra vegada fotut com dimarts, va anar a cal metge per veure si la cosa era més greu del què en principi li havia semblat i, com que les obligacions laborals del vostre sofert heroi havien de durar tot el llarg cap de setmana, a veure si li donàven algun dia de baixa (almenys divendres) per poder-se mig recuperar.
Però heus ací que, precisament dijous, el metge titular no hi era i l’havia substituït una senyora que es feia dir metgessa, però que per l’aspecte semblava més una carnissera. El pobre Truman, amb el cap no massa clar víctima de la mateixa malaltia, va gosar entrar sense dubtar-ho a la consulta d’aquesta harpia, i ja només veure’l, segurament envejosa de la seva proverbial rumberia (malalt i tot), se’l va mirar ben malament i, gesticulant, li donà a entendre que no s’encantés.
L’innocent tiet Truman, tot adolorit i congestionat, va anar detallant-li el seu lamentable estat i, a tall d’apreciació, va cometre el greu error d’atrevir-se a comentar que, si el seu estat era prou greu, li convindria algun dia de baixa perquè aquell cap de setmana li tocava de treballar.
Les mil·lèsimes de segon que durà el silenci que aquell infaust comentari va provocar fóren comparables a un gran llamp, del qual només s’espera quan sonarà el tro. I no devia caure gaire lluny, perquè el aquell tro de dona immediatament va desfermar-se com una bèstia, i acorralà al pobre Truman com si d’un cap de bestiar es tractés, no sense abans fer el fabulós comentari, en el to adeqüat: “Per un constipat no s’en dona cap, de baixa!!!!! Demà a treballar, potser no estaras al cent per cent, però a treballar!!”.
I a partir d’aquí, aquesta hipocràtica bèstia es va dedicar a comprovar només els símptomes als quals el vostre maltractat rhumber contestava afirmativament (és a dir, el que realment li feia mal, com si no s’ho acabés de creure), obviant però els símptomes als quals el Truman responia de manera negativa.
I després d’algunes lleugeres comprovacions, que no per simples li van impedir de veure el greu estat del vostre oblidat tiet Truman i que fins i tot de manera inconscient va reconèixer, aquesta vergonyosa component de la classe mèdica el va despatxar de forma torera carregat de pastillotes i, a sobre de malalt, emprenyat com una mona per l’indigne tracte rebut. No obstant, parlant d’unes de les pastilles receptades, aquesta medicastra infernal li digué que només en prengués una a la nit, que podien provocar somnolència. La resposta que vingué d’antuvi al congestionat caparrot del vostre postmodern heroi fou que més somnolència li donava el no dormir, víctima de tremolors i mala respiració, que qualsevol pastillota.
Però veient que, anant molt bé, no hi guanyaria res, el Truman callà i marxà ràpidament de la cova d’aquell monstre horrorós, no sense desitjar-li interiorment que si estar bé, segons ella, era l’estat en què es trobava el vostre rhumber, doncs aquest li desitjava també que es trobés bé, sempre que el millor estat de salut que pogués tenir aquella bèstia fos similar al que tenia el Truman en aquells moments.
CONCLUSIÓ à Així, d’antuvi, la conclusió que en treié el vostre maltractat tiet fou que mai més tornaria posar els peus per voluntat pròpia en un d’aquells infernals consultoris per més malament que es trobés i que, quan caigui sense sentit víctima de qualsevol malaltia barrejada amb l’habitual explotació laboral que pateix, alguna ànima caritativa ja el portarà, en el millor dels casos, a urgències, o si no al cementiri, que de ben segur tots els drugos envejosos i la Sección Feminista dels co- Jons n’estaran ben contents. També, com a alternativa, pot restar al tros com a menjar de voltors, si és que aquestes bestioles tenen a bé de menjar-se’l sense fàstigs.
Buitre Buitraker (Gallardo)
I és que la qüestió mèdica és tema de grans controvèrsies i problemàtiques, com l’esbojarrada peripècia que hagué de patir fa uns mesos un company del vostre Truman, el drugo STI, per causa d’una fractura d’un dit que una mica més li costa la pell (que de carn no en té). La paciència sí que se li va acabar.
Però, com sempre, el fet d’haver llegit tant els clàssics ha acabat per donar la raó al gran Michel de Montaigne, perquè aquella bruixa que va humiliar al vostre Truman i que es fa dir metgessa, mancada totalment de raó va acabar tenint fortuna i així, poc a poc (però treballant i patint de mala manera!!!!) el vostre rhumber s’ha anat recuperant, potser degut només a l’acció del pas del temps, que al capdavall tot ho cura.
Però és clar, amb aquest assumpte de la salut poc temps ha tingut el bellugadís rumbero solitario per rumbejar com cal. I tampoc s’ha pogut culturitzar de cap manera perquè si ja es trobava prou malament ell sol, imagineu-vos com s’haurà trobat havent, a sobre, de pencar durament.
Per això, com que divendres i dissabte, a sobre de treballar, va tenir mala companyia a banda de la malaltia (i sense poder escollir cap més opció), el dia que pogué triar (aquest diumenge) va decidir anar-se’n sol per meditar i acabar de covar el p. constipat sense que ningú més l’atabalés més del que està, que ja ho diu un blogaire segurament brasiler:
“Miles vale Davis
que mal acompanhado”
I mireu que de feina prou en té, el vostre Truman!!!!. Perquè cada vegada s’acosta més l’inici de les fastuoses i èpiques aventures del Trio Rumbero © i el vostre tiet no ha pogut fer els deures, com pot ser aprendre a ballar el Pasillo
que sembla ser que, a banda de la Cumbia del conejito, és un ball típic del país que ha de tenir l’honor de rebre tan estratosfèric trio. I tampoc ha pogut instruïr-se ni cuidar-se de res, qüestió per la qual de ben segur serà reprès i fuetejat seriosament pels altres dos rumberos.
Pel que fa al tema del conejito, no obstant, hi ha dues (2) importants questions a resoldre:
1) El drugo Martín, “contacte” que té el vostre Trio Rumbero © al país en qüestió, envià al singular bombero rumbero un misteriós correu elèctric on, a banda d’oferir-se graciosament per fer de cicerone, diu literalment que guarda “un conejo en la chistera”. Com veieu, s’ha d’estar al cas, que ja ho diu el castellà refrany: “Donde menos te lo esperas, salta el conejo”.
2) El vostre Truman sempre havia tingut una idea més o menys clara del què és l’activitat cinegètica coneguda com a “Caça del conill” fins que, l’altra dia, va topar amb aquesta enigmàtica senyal, que li provocà seriosos dubtes al respecte:
Potser és cosa dels seres inorgánicos, vés tu a saber... Però vist així no sembla aquesta activitat tan sanguinària com es podia pensar en un principi...
Esperem, doncs, i malgrat que diu un altre refrany que “las Desgracias nunca vienen solas”, s’acabi d’una vegada la malastrugança del vostre atrotinat tiet Truman i pugui dedicar-se a les coses de real importància, malgrat que a hores d’ara encara no s’ha pogut refer ni del constipat ni de l’emprenyament que li provocà aquella galena balena l’altre dia.
Com a dada optimista, que no tot han de ser desgràcies, avui el vostre rumbero solitario© ha sentit una curiosa notícia: Arresulta que aquí a la vora, a Austràlia, la gent feia cua i s’arremolinava per assistir a......... una exposició d’en DALÍ!!!!!!!!, tot i que era oberta les 24 hores!!!!. , ja que s’havia de clausurar un dia d’aquestos.
Potser no és en Dalí el paradigma de l’art, però notícies com aquestes fan creure al vostre Truman que, potser, no tot està perdut i, amb una mica de sort, aviat veurem cues als ciber-cafés per llegir les fastuoses epopieies del Trio Rumbero ©.... ja veurem...
Per acabar de manera adequada, només ens caldrà recordar un altre clàssic, en aquest cas el fabulista ESOP, que ja en sabia, ja.....el punyetero.
AUDIÓS.
“ Pues cuenta que un enfermo, al preguntarle su médico qué efectos sentía con los medicamentos que le había dado, respondió:
- He sudado mucho.
- Eso es bueno --- dijo el médico.
Otra vez, volviole a preguntar cómo se había encontrado desde entonces:
- He tenido un frío extremo y he tiritado mucho.
- Eso es bueno --- prosiguió el médico.
Por tercera vez preguntole de entrada cómo se encontraba:
- Siéntome hinchado y abotagado como de hidropesía.
- Eso está bien --- añadió el médico.
Entrando luego uno de sus criados para enterarse de su estado, dijo él:
- Pues, amigo mío, a fuerza de estar bien, me muero. “
ESOPO.
(con unamiaja seite...)
“... els pobles feliços no tenen història;
la història és la ciència de l’infelicitat dels homes”
Raymond Queneau (“Une histoire modèle”)
Salut,
…. Misteriós començament de crónica, pensareu alguns drugos poc informats , amb aquesta pernilesca instantània de més amunt. No patiu, que ja se us explicarà, perquè l’urgència del moment no és altra que saber la destinació del trio rumbero per excel·lència, degut a l’immens clam popular que s’ha detectat arreu, amb desfici de drugos i histèria de ninotchkes, qüestió que té al vostre Truman força neguitós. En resum, la pregunta corcreta que es fa tothom és aquesta:
ON ANIRAN AQUESTS A FOTRE L’INDIO?
Deixem-ho per més endavant…. Que s’han de mantenir intrigats els drugos, que si se’ls diu tot de cop no llegiran més i passaran de seguida a dedicar-se a criticar al trio rumbero, sens dubte moguts per l’enveja i la maledicència habituals. Això sí, ben ràpidament obliden que els tres herois han passat un infernal estiu víctimes del seu zèl laboral (i de l’altre també), mentre la majoria d’aquests envejosos fruïa de la santedat de la vagància i concupiscència estivals.
Però tot arribarà i el tiet Truman, sempre previsor, que ja fa dies que està a l’aguait de totes les notícies que puguin influïr en tan singular periple rumbero-turístic (o a l’inrevès), va escoltar una dada força inquietant, i és que sembla ser que els pèl-rojos senten menys el dolor que la resta de persones.
Dit així sembla una dada sense importància...... PERÒ!!! Resulta que un dels components de l’estratosfèric trio viatger gaudeix (totalment o parcial) d’aquesta característica, i a més s’escau que és el més valent, jove i entrenat dels tres cracks. Per eliminació, no és el tiet Mia, que és ros i pelut. Tampoc és el més oblidat de les ninotchkes, el desafortunat tiet Truman, que per saber quin color de pèl gasta se li han d’abaixar els pantalons. Així que, només ens resta el singular BOMBERO RUMBERO (que en moments eufòrics passarem a anomenar Gryllinsky), al qual els altres dos li hauran de fer signar un document notarial on es comprometi a no infringir-los caminades ni tortures excessives que, almenys pel que fa al vostre lonely rhumber, ja va complir amb escreix l’altra setmana amb l’assumte del fems, i encara n’arrossega alguna conseqüència.
[ INCÍS à És hora de fer el sopar, ara tornem, però us deixem amb uns entretinguts minuts musicals ]
http://www.youtube.com/watch?v=Lcmfay6Pj1E&feature=PlayList&p=B9F0056CDA2835C1&playnext=1&playnext_from=PL&index=3
ß- Les trumfes ja són a l’olla --- Fi de l’Incís ]]
Però canviem de tema, que també ens agrada.... I així, apressat per la polèmica que ha aixecat un greu assumpte, i per apaigavar el clam popular que ha suscitat aquest espinós tema, el tiet Truman es veu obligat a parlar-vos de la diferència entre el MIG-AMBIENT (que d’ara endavant escriurem MITCH-.AMBIENT) i el més seriós MEDI AMBIENT, i fer-vos unes quantes puntualitzacions , matitzacions i/o aclariments (que ja costa, ja..., que sembla Barrio Sésamo).
PRIMER à El tiet Truman, encara que no ho sembli, és un ciutadà gairebé exemplar que, malgrat alguns vicis inconfessables, és dels primers d’intentar aplicar a la seva vida quotidiana els bons hàbits medi-ambientals, fins i tot abans que les autoritats decideixin engegar costoses campanyes de propaganda de dubtosa eficàcia. I si hi va haver una època on no ho feia prou, era per una qüestió de boicoteig domèstic.
SEGON à Malgrat intentar seguir les bones pràctiques i els petits gestos que calgui, no vol dir que moltes vegades sigui totalment escèptic de la veritable utilitat de les seves accions. I tot això s’ha de fundar en la següent asseveració: Que molts drugos només entèn el barró (ó buscall, o bastó).
TERCER à Dit això, hi ha una cosa que no s’empassa el vostre tiet Truman, i és que, molta gent, sens dubte benintencionada, fa el passerell i , acostumats a embrutar i llençar-ho tot de qualsevol manera , després volen ser paradigma i guia espiritual del què s’ha de fer, sobretot els altres (ja ho diuen, que de bones accions l’infern n’és ple). I a vegades, també s’utilitzen aquestes presumptes bones accions per part d’institucions, empreses, etc. , per fer-nos combregar amb rodes de molí. , i amb l’excusa de la bona acció, fer-nos passar gat per llebre. I AI!!!! , D’això el vostre rhumber, sempre que pugui, no vol formar-ne part de cap manera, i això és el què acostuma a criticar.
Per tant, i per diferenciar aquestes enganyoses accions del què realment és la TERRA on vivim (i part de l’estranger), el vostre Truman sol escriure-ho malament (com a crítica), i sempre per fer recordatori d’aquesta important diferència.
I creiem que no es troba sol el vostre gurú rumbero quan pensa així, que n’hi ha d’altres, com el J.Reyes, que a la seva manera també casca fort :
http://www.youtube.com/watch?v=wuRJPm5_Oik
Què bonica és la natura!!!!!!!
Com qui no vol la cosa, i de la mateixa manera que el mes de setembre s’acaba sense gairebé sentir-ho, la darrera setmana ha resultat pròdiga en personatges. I ja que parlàvem de Medi Ambient, aquest és el cas del sempre actiu drugo Mariano, defensor (bé, més o menys...) de la Natura, i que ha tingut el gest , per desgràcia massa poc habitual, de fer un enllaç al seu biciclístic blog , amb l’escaient títol de “La filosofia segons Truman”, per a què aquests biciosos esportistes puguin gaudir com cal de les sàvies paraules del vostre Truman (a ver si es verdá....)
http://curtimentbiker.blogspot.com/
Otitú, això avui queda molt llarg.... però és que el Truman, que amb freqüència porta a l’extrem el seu AUTISME SOCIAL, no té ni lloro amb qui parlar, i d’una manera o altra s’ha d’esbravar.
I ara, per a què no patiu més ni us angoixeu de manera innecessària, hem de parlar del tema DEL PERNIL (altrament dit Jamón a la catalana) , i intentar explicar-ho (a veure si s’entèn).
Doncs bé, arresulta que el vostre Truman, després d’una setmana laboral força rutinària, es dirigí cap a terres pirinenques en dissabte, dia no habitual. I així no pogué veure al singular bombero rumbero, que havia anat a fer d’Àngel de l’Infern cap al Delta de l’Ebre amb vés a saber quines companyies, però, a banda d’alguns habituals (entre ells els infalibles, pel que fa a rumberes qüestions, tiet Mia i tio Manolo), el vostre heroi es va retrobar amb un altre drugo, dels de fa molts anys: el loquaç drugo RONI, amb una incontinència verbal (per sort verbal!!!!, que sembla ser que n’ha patit d’altres) que supera fins i tot a la del vostre Truman.
Així que, aquest vell (i apreciat) conegut, es veu que recentement havia efectuat un viatge cap a terres del Sud on va poder capturar la instantània dels c..... (perdò, del començament), és a dir, la del “Jamón”. I, cosa que probablement no era deguda al què quedava a l’ampolla, es dedicà a explicar a la concurrència els detalls que el portàren a realitzar la imatge en qüestió i que, resumint per no avorrir, acaben confluïnt en el fet de què així anomenen en aquell meridional indret l’internacional PANTUMACA.
Al tiet Truman li recordà una mica un vell disc de LOS BURROS, aquest:
i si algú vol seguir perfeccionant-se en l’el·laboració de tan complicada menja, el sempre didàctic i rumbero Truman us deixa aquesta dreza:
http://www.youtube.com/watch?v=ECVxQg8RAU8
Però com que la cosa va derivar, per DESGRÀCIA, en les habituals discusions identitàries que no acostumen a portar enlloc, i que al vostre tiet Mia, més habitual dels bars, el tenen més que cansat, la venjança del vostre Truman fou que, ja a molt altes hores, i aprofitant la indefensió del drugo RONI, l’obligà a escoltar una versió dels Beatles que, si no agrada, almenys desperta.
http://www.youtube.com/watch?v=Gg4rV3UaH1w
I ara que parlem de DESGRÀCIA, i especialment dedicat a les ninotchkes cinèfiles, el Truman dissertarà sobre un flim que, mig resacós i mig constipat, va videjar diumenge.
Les opcions no eren massa engrescadores (a nivell d’optimisme) perquè, entre les alternatives, hi havia un antic flim més o menys restaurat (MISHIMA) que sembla ser que acaba amb el protagonista esbudellant-se (potser la videjarà més endavant), i l’altra era una pinícula nacional que s’intitula GORDOS, però el tiet Truman ja la veu cada dia al mirall de casa seva.
Així que tocà kul-turitzar-se i el vostre cronista rumbero va decidir videjar DESGRÀCIA,
basada en un llibre homònim de J.M. COETZEE, i amb el paper protagonista totalment reservat a John Malkovich, protagonista amb el qual el vostre Truman s’hi va trobar identificat en més d’una ocasió, i no precisament per la seva erudició. Però podeu veure una crònica més seriosa aquí:
http://www.cine365.com/870612-1105752-criticas-desgracia.html
Abans que res, s’ha de dir que és una estupenda pinícula, però el vostre Truman es troba un xic desubicat perquè:
- El guió (encara que els fets argumentals no són res de l’altre dijous) és extraordinari, ple de frases tallants, farcit de detalls i, de tant en tant, amb potents càrregues de profunditat. Això sí, i com sol passar en aquesta mena de produccions, l’acció es desenvolupa aquí a la vora, és a dir, a Sudàfrica, cosa que també dificulta la comprensió de certs localismes. I això fa venir ganes de llegir el llibre cosa que, ai làs!!!, el vostre cronista no ha fet (i no per falta de ganes, sinó de temps). Per tant, si hi ha algun drugo que hagi llegit la novel·la, podrà opinar fins a quin punt el guió fa honor al llibre amb més coneixement que el pobre Truman.
(perrín)
- Degut a què el vostre rumbero solitario valora molt els guions, només per aquest fet ja paga la pena de veure el flim però, a més, la fotografia del flim és en moltes ocasions molt treballada i amb una gran bellesa, cosa que també ajuda, sobretot en les parts més calmoses (teniu en compte que dura ben bé 2 hores).
- Per tant, veient les línies anteriors, el destí més probable d’aquesta obra és l’oblit llevat que algun crític se n’encapritxi i li donguin algun oscar, i llavors la veurà més gent.
De la banda sonora no hi ha massa a dir (correcta, això sí), destacant la música de les festes dels aborígens, amb instuments locals, fet que de ben segur seria de l’agrat del tiet Mia, que darrerament està molt entusiasmat amb certs instruments andins que (recordeu al vell conegut Pinuccio Sciola, artista de la Sardinia?) en moltes ocasions tenen com a matèria primera les pedres. Vegeu-ne algun exemple,
http://www.youtube.com/watch?v=OeZoJ1S7j9I
Però, de veritat veritat, al tiet Truman el què realment l’emociona és
la cumbia del conejito!!!!!.
AUDIÓS.
“.. perquè, en el fons, tots els mortals, mentre vivim, busquem algú que veritablement ens comprengui...”
F.Calvo Serraller
postdata 1: - Si algun drugo no sap a hores d’ara on anirà el trio rumbero, és que no sap llegir les pistes… (i fins i tot ho diu)
POSTDATA 2: Al drugo RONI , que no s’enfadi que és amb carinyu (i jamón)
POSTDATA 3: Al blog del drugo Mariano, s’hauria d’aclarir que la filosofia és la del tiet Truman, sinó poden pensar que és la de Truman Capote ó Harry Truman, i no és el cas….
de l’oci i de la disbauxa
“No por mucho madrugar
amaneces más trempando.”
Salut.
Segons diu La Ribot, hiper-moderna i reconeguda ballarina: “Només m’interessa l’exercici de la llibertat i la pràctica de l’humor”.
I és això!!! Llibertat i humor!! Magnífica definició, tenint en compte que les definicions no poden ser mai del tot exactes, del CONCEPTE RUMBERO, almenys tal i com l’interpreta el vostre tiet Truman. Així doncs, només caldrà afegir-hi les pertinents gotes de RESPECTE i amb aquest farcell podreu anar per tot arreu amb el cap ben alt i, segurament, la butxaca ben buida.
Però com que el lonely rhumber no és economista ni polític, es permet el luxe d’aconsellar-vos aquest sistema de vida, que si no fa ric, almenys no fa ruc.
Que, ara que parlem d’anar pel món, s’acosten unes aventures rumbero-viatgeres de vital importància pels analistes de la història contemporània perquè, (con el permiso de la autoridad competente y si el tiempo no lo impide) i avançant alguns aconteixements, hi ha prevista una fastuosa odissea que pensen perpetrar el vostre heroi tiet Truman juntament amb el tiet Mia i el singular Bombero Rumbero més o menys cap al mes de novembre. I com que de moment no volen avançar el destí de tan fantàstiques aventures, no fos cas que fossin boicotejades per algun dels seus envejosos enemics, mantenen en un singular estat d’incertesa a una gran part de la població mundial, esperant amb candeletes que apareixi per les seves contrades aquest inimitable trio per rumbejar plegats.
aquí podem veure una tribu sencera videjant les ensenyances del rumbero solitario amb especial interés
Però per aconseguir aquest vital objectiu no us penseu, maliciosos drugos, que aquests inigualats personatges no pensen en tots els detalls per viatjar i rumbejar amb tots els avantatges de la moderna tecnologia i, per tant, pensen encarregar a una empresa de Silicon Valley el darrer model de GPS per moure’s amb més seguretat. De moment, el model més avançat que han vist és aquest, que segurament és el que faran servir els vostres herois
Que el Truman, en espera de tan singular esdeveniment, darrerament rumbeja poc per estalviar i poder gaudir de tota aquesta tecnologia. I això que aquesta darrera setmana les seves habituals obligacions laborals l’han deixat reposar gairebé del tot.
Ara bé, com que el vostre Truman és ésser de singular bonhomia, senzillesa i grandiositat, decidí, en un acte que l’honora de forma singular i sense que serveixi de precedent, anar a mitjans de setmana cap a terres pirinenques per, en heroic acte, ajudar al seu atrotinat progenitor a carretejar fems des d’una finca propera fins a l’hort de dimensions gegantines que aquest venerable ancià conreua amb ènfasi i frenesí.
Però no contava el vostre Truman que, estressat i cansat d’un any laboral especialment dur, on ha sofert a les seves tendres carns les més crues flagel·lacions laborals, que no es trobava en les condicions òptimes per desenvolupar aquesta senzilla i esportiva tasca, tan gratificant pels éssers urbans però de cap manera per al vostre desacostumat heroi.
I així, víctima de la seva poca preparació i del molt temps que ha passat des de la darrera vegada que agafà un carretó i/o un mànec, i malgrat que només va poder practicar aquest noble esport dijous i dissabte (que divendres va ploure),
acabà desllomat i amb nombroses ferides a la part cutània de les seves extremitats, tan les superiors com els inferiors, amb la fatal però per sort transitòria conseqüència d’acabar una mica coix i una mica manc, a causa de les múltiples laceracions i/o mules que es guanyà per causa de la pràctica d’aquestes poc rumberes activitats.
CONCLUSIÓ -à
Després d’haver complert més que sobradament amb les obligacions paterno-filials (o a l’inrevés) fins almenys el segle vinent, el vostre lonely rhumber va decidir aconsellar al seu noble progenitor que, pel seu bé i el dels altres, abandoni com abans millor l’activitat horto-frutícola i es dediqui a les activitats pròpies del seu estat i de la seva avançada edat, que no són altres que jugar a la petanca, a la butifarra, mirar el fumbol i, quan vulgui excedir-se, fer alguna passejada.
I arribem així, com qui no vol la cosa, al veritable objectiu de la crónica d’avui, que no és altre que lloar de manera indiscutible el noble art de la vagància (o l’indolència), tradicionalment maltractat per la major part de les persones cultes que, segurament per poder-ne gaudir elles àmpliament, han intentat desprestigiar-la i així aconseguir que els altres treballin per ells o, si no ho fan, que almenys se sentin injustament culpables. Perquè, desenganyeu-vos!! Del treball se n’han lloat de forma exagerada les seves suposades virtuts, però pocs valents han gosat, per més raó que tinguin, de criticar-lo. I això que aquesta activitat, sense ànim de fer-ne un llistat ampli o massa exhaustiu, comporta, com a mínim, l’explotació de l’home per l’home (i no parlem de l’actual explotació dels homes per part de les dones!!!), una sobre-explotació exagerada i insostenible dels recursos del Mig Ambient, desmesurats desequilibris entre els habitants del planeta segons el seu lloc de naixement i moltes altres desgràcies, entre elles el cansament i recents lesions del vostre tiet Truman.
Per això el vostre rumbero solitario, cansat d’injustícies i abusos, ha decidit fer-se incondicional seguidor del insigne tiet KSME el qual,
des de sempre conscient d’aquestes grans veritats, resultà vilipendiat fa uns mesos per molts drugos del seu entorn laboral com el lasciu drugo Mariano i, en un gest lleig i impropi de la seva grandesa, fins i tot pel tiet Truman, quan li van retreure la seva endèmica nul·la predisposició a participar en algunes (no gaires, però) d’aquestes infames activitats de caire laboral tan embrutidores per a qualsevol ésser mitjanament decent. Aquests penosos fets provocaren que el mai prou imitat tiet KSME, des d’aleshores, se sentís justament ofès i dolgut, arribant fins i tot (segurament per donar savi exemple de santa mortificació) a agafar de manera heroica una d’aquestes fastigoses i poc edificants activitats i fer-la durar 2 ó 3 mesos, que sense dubte foren per a ell una càrrega injusta i terrorífica, mentre la resta de drugos del seu entorn (llevat d’alguns d’ells, que van evitar aquestes odioses i vicioses activitats pel noble gest d’agafar vacances) es rebolcàven impúdicament en les fangoses i lascives basses del treball.
Per tot això el vostre Truman, penedit i amb moltes ganes de fer penitència per l’infame gest del qual fou vil instigador, només espera poder arribar a mitjans del mes que ve per, imitant al tiet KSME (aquest nou ídol de drugos i ninotchkes avançades), fotre el camp d’aquest entorn infecte de perversió i lascívia i no tornar-hi fins, almenys, principis de desembre.
Però no cal desgastar glossant de forma gratuïta les múltiples virtuts d’aquest ésser investit d’una rara santedat, del qual les lletres KSME són acrònim de Karl Strummer Mein-Eintratch, i per avui no en parlarem més, que és home discret i singularment modest.
I tornant al tema que de debò ens interessa, que és la brutalitat i injustícia que comporten les activitats laborals, llegia el vostre Truman aquesta setmana que, alguns d’aquestos incansables i viciosos treballadors (en anglès workaholic) de l’indústria de l’alimentació, de tan treballar s’han empescat les pràctiques d’estimular psicològicament i química el desig del consumidor i augmentar la seva gana per determinats productes, provocant el que s’anomena “sobrealimentació condicionada”.
Així, amb una bona barreja de sal, greixos, sucres i amaniments de laboratori, s’aconsegueix fabricar aliments “irresistibles” que, ben publicitats, es converteixen en objectes de consum habitual de molts drugos d’economia fluixeta. I també es dissenyen cada vegada més aliments que no s’han de mastegar: s’empassen amb facilitat i sense perdre el temps que trigaríem a mastegar-los. A més, són agradables i saborosos. I engreixen moltíssim!!!!
Per això el vostre Truman, víctima d’aquests treballadors poc escrupolosos, es troba en aquell estat arrodonit que tan preocupat el té darrerament i que, ni tan sols carretejant fems amunt i avall, aconsegueix de reduïr, i que el porta a semblar-se cada vegada més al seu admirat tiet Mingus.
Ah!!!!, hem de dir, a tall informatiu, que ahir el lonely rhumber va rebre la sempre instructiva i estimulant visita del vell conegut drugo Papi-Paolo, amb el qual van filosofar i departir sobre coses divines i humanes, però sense treballar!; però és clar, això ha fet que el vostre cronista rumbero s’hagi vist obligat a dictar la crónica a dia d’avui i, a més, amb l’inconvenient de no poder disposar del seu habitual ordinador que diumenge, possiblement veient el llastimós estat del tiet Truman i intentant arribar a un estat similar al seu, va decidí literalment explosionar.
I per avui PROU!!!!, que això ja comença a assemblar-se a treballar, i haurem de fer tots cas al sempre lúcid Truman i, plegats, esperant les intuïdes aventures de l’inimitable TRIO RUMBERO, seguir la sàvia doctrina del tiet KSME i deixar la feina pels altres, però amb l’ajut d’un bonic dibuixet del vell cronòpio Crumb.
AUDIÓS.
“ Déu em protegeixi de mi
i de la maldat de la bona gent,
i de la bondat de la mala gent.
Déu em protegeixi”.
Chico César (“Déus me proteja”).-
ATENCIÓN!!!!!-- Las autoridades sanitarias advierten que cualquier parecido con la realidad no es más que la puta realidad.
(without rhumba)
http://www.youtube.com/watch?v=IZ9NkJ4yOI0
“Quan escric de broma semblo sincer, i quan escric de veritat creuen que faig broma”.
Boris Vian
Salut,
l’altre dia es trobava el tiet Truman llegint sobre la suposada posada de moda que, sembla ser, gaudeixen actualment les biografies, tant se val de qui, quan trobà una reflexió d’en Vargas Llosa que venia a dir que, en aquest aspecte, hi ha una substancial diferència entre la cultura anglo-saxona i la hispànica, i és que els anglo-saxons expliquen poques coses de paraula, però després són capaços de posar-ho tot per escrit, i que els llatins fan exactament el contrari.
Però, en el cas del vostre cronista-rumbero, es dóna la circumstància de que no té cap mena de problema per explicar-ho tot i, per si això fos poc càstig, escriure-ho després (o abans). Per tant, en Vargas Llosa ja té feina a esbrinar a quina tribu pertany el vostre Truman.
I esteu de sort, drugos i ninotchkes jovenetes que aneu a estudi, perquè des d’ara ja podreu gaudir de les esplèndides ensenyances del tiet Truman gràcies als moderns ordinadors portàtils que us regalaran, en diferents proporcions, l’administració i els vostres soferts progenitors. Però, com sempre, el perspicaç rumbero solitario ja se’n malfia i es troba ple de dubtes, com per exemple:
- Seran censurades, escapçades o tergiversades als centres escolars aquestes glorioses cròniques rumberes?
- Si aquestos estris es donen a la jovenalla només perquè el jovent troba els llibres avorrits, no serà que l’avorriment ve donat pels continguts? …
- Potser alguns drugos s’emocionen ara pensant que passaran l’estona com si juguéssin amb la Play, la X-Box o altres trasteries, cosa que, si passa (i pot passar, vista la tremenda autoritat de què disposen els ensenyants) engegarà a prendre pel sac el suposat benefici educatiu de l’estri i, si no passa, el drugo en qüestió es trobarà, en pocs dies, igual o més avorrit que abans.
- Es consideraran les doctrines del tiet Truman constitutives de delicte penal pel fet de trobar-se tan a l’abast de menors?
- Disposaran, les ninotchkes més ben dotades, d’estris i accessoris per evitar problemes ergonòmics?
- Si la mesura s’aplica per un suposat estalvi econòmic, quans llibres s’hauria de ratllar i d’esparracar per arribar al valor de l’estri tecnològic en cas de que aquest (Déu o el dimoni no ho vulguin!!!) caigui de les mans de les innocents criatures i s’escolloni?
- Es podrà, emulant al tiet Truman i els seus contemporanis quan, allà pel Pleocè tenien edat escolar, llegir el Mundo Deportivo, el Penthouse, el Play Boy i altres didàctiques revistes en format digital?
Àrdues preguntes són aquestes en un món tan canviant i tecnològic com l’actual però, ja ho va dir algú: Gran part del secret es troba a la mateixa pregunta.
I, també, no s’hauria de perdre mai la consciència de què hi ha a la vida humana quelcom d’aterridor que ni el progrés més enlluernador pot esborrar (frase manllevada d’en Lluís Satorras, treta convenientment de context pel tiet Truman).
I si el Truman comença així de transcendent la crònica d’avui, no és per res de bo, sinó perquè darrerament gairebé ja no rumbeja i es troba en estat tardoral i reflexiu, que ara que és època de collita, el vostre lonely rhumber ha reflexionat sobradament sobre un tema que, no per freqüentat és menys important, i que no és altre que el pas del temps, tan cabró ell….
- Que no ho creieu, drugos massa joves i massa escèptics?
Doncs, per convéncer-vos d’aquesta gran veritat, caldrà que us fixeu en la portada d’aquest disc de la Gal Costa, de cap allà l’any 1.973
i, només de pensar que tota aquesta fruita a hores d’ara ja deu ser passada, fa venir ganes de, com a mínim, plorar.
Ara bé (que vol dir “moro”), i canviant de tema per la cara, si teniu ganes de munyir-vos fort la neurona i no treure cap a res, el vostre tiet Truman, com que no rumbeja i la feina ja li comença a afluixar, ha consultat per vosaltres una sèrie de dades sobre uns éssers dels quals en va tenir la primera notícia en un remot poblet pallarès a principis del 2008 i, des de llavors, gairebé no ha pogut dormir amb els dos ulls tancats. Aquesta mena d’esperits, segons un tal Castaneda, s’anomenen “éssers inorgànics” (ell en diu “seres inorgánicos”) i n’hi ha ben bé per quedar esgarrifat. Per tant, vigileu, que encara que no ho creieu, no esteu mai del tot sols, ni al vàter.
http://www.losnaguales.com.ar/2007/11/29/los-seres-inorganicos-y-su-clasificacion/
Per tant, caldrà que us amagueu bé, tant dels seres inorgánicos com d’aquells altres éssers, orgànics o no que, de moment, van empescant-se noves maneres de vendre’ns medicaments i no gens barats. El sistema, pels que han anat a estudi a l’ESADE, és senzill, i es basa en els següents pasos:
1.- Primer caldrà espantar molt a tothom fent-los creure que vindrà una malaltia molt i molt xunga que pot afectar tothom.
2.- Els mitjans de comunicació i alguns científics o presumptes científics avalaran sense gaires miraments aquestes teories, ajudant a acollonir encara més tothom.
3.- Tot de cop, aquests mateixos corifeus faran córrer la esperançadora notícia de que, una determinada casa farmacèutica ha trobat un remei contra aquest mal, i que els governs n’han de comprar, com a mínim, per a tres vegades la població del país (per si de cas)
4.- Utilitzant els mateixos mecanismes que, des de ja fa molt de temps, van funcionant en el món del marketing, s’haurà de fer creure a la població que, qui disposi del medicament (convenientment racionat), passarà a ser un personatge amb un status social superior a la resta.
I així ens trobem amb casos de tràfic de medecines, màfies i comissions, amb els estrats més humils de la població emprenyats per no poder conseguir aquesta potinga i creant un gran enrenou, sense haver comprovat ningú si el remei serveix o només és aigua amb sucre.
Havent-se saltat doncs de forma ben torera totes les barreres ètiques, morals i de simple vergonya, els inventors d’aquestos mecanismes només hauran de fer un altre pas endavant per crear una malaltia mortal de veritat i així, de pas, millorar les xifres de l’atur.
Però bé, això només són les previsions del analfabèstia tiet Truman, perquè encara hi ha unes profecies molt més rumberes, que podreu trobar al fantàstic blog [que això és un blog, i la resta misèries ] del cronòpi@ de Reus que es fa dir Té la mà Maria:
http://telamamaria.blogspot.com/2009/09/que-passara-amb-la-grip-cap-lany-2020.html
I AU!!, innocents drugos, ja podeu donar-vos per ben informats, i de la manera correcta, sobre els temes més calents de l’actualitat actual.
Ahhh!, no penseu pas, però, que el rumbero solitario ha desat la capa i l’antifaç a l’armari, que encara que aquesta setmana s’ha trobat reclòs per les p. obligacions laborals, així com la seva atàvica al·lèrgia a les multituds (cas de la passada fira de teatre de Tàrrega), no ha oblidat pas que aquesta crònica ve guiada pel seu gran egotisme, i ha de parlar d’ell mateix tan si es vol com si no es vol. Així doncs, hem de dir que el Truman té optimistes previsions d’algunes activitats, sobre tot kul-turals, de les quals se us des-informarà convenientment, i també de l’esperançadora setmaneta que comença, en la que el vostre Truman pensa fer una pre-temporada preparatòria de les properes vacancetes, amb una reunió crucial ben aviat, però no cal avançar esdeveniments, que després tot s’en va en orris….
Per tant, a mitja setmana el lonely rhumber segurament s’escaparà cap al Pirineu (a veure quants dies hi aguanta sense atabalar-se) per fer una mica de vida familiar, un tipus d’existència que, cada vegada ho tenim més clar, no és la vida per a la qual el vostre Truman roda per aquest món, sinó que, com ja hauríeu de saber a aquestes alçades, el seu darrer objectiu no és altre que la RUMBA ( i la luxúria també).
Però també hi ha un altre tema que preocupa en gran manera el nostre heroi contemporani, i no és altre que l’alarmant sobrepés que pateix, malgrat portar una vida gairebé monacal, ajudada per les constants curses d’obstacles que es veu obligat a fer cada vegada que trepitja una localitat catalana, per raó de les obres que hi ha per tot arreu, i que donen una bonica imatge a les nostrades viles amb un tó èpic inspirat en el famós còmic HAZAÑAS BÉLICAS.
Però ni així!!!, que la bàscula no enganya, i el vostre Truman s’haurà de veure obligat a minvar l’únic vici legal que li resta, i que no és altre que el de menjar amb una mica de decència i bon gust (i, potser, en massa abundància quan es rumbeja tan poc).
No patiu, però, ninotchkes estimades, que aquests detalls no passen de ser menudències sense massa importància en un ésser orgànic com el vostre Truman, que tan abandonat teniu aquest segle (i el passat, també), ens tan espiritual que, com Santa Teresa, vive sin vivir en él.
I prou per avui, que us malacostumeu i després se us haurà de deslletar i, com més tard, més costa.
AUDIÓS.
“ la vida és divertida, sempre et porta al límit, així que el millor que pots fer és riure perquè et pots morir en qualsevol moment. L’humor travessa les teves defenses, et fa humil i té la capacitat de dirigir la conversa cap a punts diferents.”
Martha Rosler (artista).
( entre altres coses…)
“La millor manera de preservar la tradició és l’innovació”.
Lester Bowie
Salut, drugos i ninotchkes, en una setmana on el vostre tiet Truman, com ja acostuma a ser habitual, tampoc ha pogut rumbejar com cal, víctima de les obligacions laborals i, tot s’ha de dir, perquè darrerament també el tenim un xic emmandrat.
Potser és degut a què en aquests moments, l’obsessió més recurrent del vostre lonely rhumber no és altra que la de poder gaudir de les hiper-merescudes vacances d’una p. vegada, però encara s’haurà d’esperar, almenys, una altra mesada.
Això sí, com a primícia hem de dir que es preveuen unes vacances que, com a mínim, hauran de merèixer un volum sencer a les enciclopèdies d’Història Contemporània, per les innombrables aventures que s’hi desenvoluparan així com els insignes personatges que n’han de ser protagonistes, i que, com dirien els Pizarros, seran un “cristasol de cultures”. Però, de moment, encara és d’hora….
Així doncs no cal avançar esdeveniments, no fos cas que s’esgarréssin les previsions i, per tant, caldrà explicar-vos les menys èpiques però no per això menys instructives peripècies del tiet Truman durant aquesta darrera setmana que, com ja s’ha dit, resultà estèril a nivell de rumba, però que al capdavall esdevingué profitosa a nivell kul-tural.
Perquè després d’haver passat les jornades laborals amb més pena que glòria, fart de sentir-se submergit en un marasme d’indolència, apatia i lascívia, el vostre minusvalorat heroi postmodern va decidir, dissabte, agafar la tartana i dirigir-se cap a la fanguera capital amb la lloable intenció de, per una vegada, avançar-se al tiet Mia i xafar-li la primícia d’assistir a l’exposició intitulada “EL SEGLE DEL JAZZ”, que es perpetra fins el 18 d’octubre al CCCB, lletres que no volen dir “Cu-currucu-cú Baloma”, sinó Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.
Per tant, ja teniu al rumbero solitario agafant els TMB, croquetament el “metro” on, perspicaç com és, s’adonà d’unes quantes qüestions de gran importància, com:
A ) La cara de peix bullit que, malgrat ser dissabte, fan els usuaris d’aquests mitjans de transport (llevat dels guiris) i que és un dels factors que més por li fan al vostre tiet Truman quan visita la capital.
Por? , direu…
Doncs sí, por a passar-hi massa estona i acabar amb una cara similar. Per sort, el vostre rumbero, encara que no és un model del VOGUE, sí que fa més cara de salut (i que duri….), i com que no s’hi encanta massa, de moment no se n’ha contaminat.
B) Alguns emblemes que porta la gent a la roba. Com el que lluïa una tendre criatura en aquest transport suburbà, semblant a aquest
però que, analitzant el comportament d’aquest marrec amb les més ràncies tècniques psicoanalítiques, el tiet Truman en va extreure la següent imatge mental (similar però no igual)
I ja sortint a l’exterior, el Truman no podia passar massa estona sense anar a espetegar al seu hàbitat natural, és a dir, el BAR. Però resulta que, darrerament, els bars que més agradaven al tiet Truman, malgrat mantenir la decoració habitual amb la consegüent capa de ronya que això comporta, ja no són regentats pels castellans de tota la vida sinó per uns altres personatges que costa encara més d’entendre.
Aquest fet singular (la barreja de la decoració futbolera habitual amb els costums més exòtics dels nou-nouvinguts), provocà al vostre Truman una sensació que costa de definir, i que, potser, serà motiu d’alguna de les seves famoses filosofades, vés a saber…. però un altre dia.
Per tant, deixem-nos d’orqueries i passem a glossar la singular visita del tiet Truman a l’exposició EL SEGLE DEL JAZZ, que no és una simple visió de l’evolució d’aquesta música sinó que, com diu el prospecte: “presenta les relacions entre el jazz i les arts al llarg del segle XX. Ens mostra de quina manera el so del jazz ha matisat totes les altres arts, de la pintura a la fotografia, del cinema a la literatura, sense oblidar el grafisme o els dibuixos animats”.
Per al vostre Truman era, com podeu imaginar-vos, una autèntica llaminadura perquè, si l’exposició ja és molt interessant per a qualsevol drugo o ninotchka atenta, encara ho és més per als amants d’aquest gènere musical, com és el cas del vostre rhumber. I això és així perquè els melòmans com el tiet Truman, en gaudir de certs coneixements previs, poden entendre molt millor les connexions d’aquesta música amb les altres arts.
Seguint amb el prospecte, diu que “l’exposició s’articula cronològicament a l’entorn d’un timeline al llarg del qual s’obren un seguit de sales temàtiques que evidencien les relacions del jazz amb les altres arts i expliquen així la història del segle, tot seguint l’empremta d’aquest fil conductor musical”.
Vist així, sona una mica pretenciós, però la idea és vàlida. S’ha de tenir en compte que és molt difícil encabir, per més espai que hi hagi, tanta informació i tan ramificada. Per tant, la conclusió que en va extreure el vostre Truman és que es tracta d’una gran exposició que aconsegueix abastament l’objectiu de fer veure, d’una manera un xic calidoscòpica, aquestes connexions del jazz amb les altres arts. El senyor Josep Casamitjana, a la crònica que en fa al diari EL PAÍS, hi diu, entre altres coses:
“… La pintura, -bien escogida como el resto- goza del mismo protagonismo que el cine –quizá demasiado comprimido por falta de espacio-, los juguetes, las carátulas de disco, programas y carteles, en un calidoscopio hipnótico y fascinante. El montaje es nítido y discreto y no compite con la pletórica iconografía que presenta”
I si això sembla poc, també va seguir el tiet Truman les explicacions que donà una preciosa ninotchka, que féu un recorregut guiat de l’exposició. Val a dir que, en algunes ocasions, el vostre rhumber va estar temptat de, a banda de desitjar acaballar la ninotchka, fer-li més d’una observació o aclariment d’algunes dades com a mínim discutibles, però ja està el món prou ple de torracollons com per a què el vostre Truman també ho sigui, i per tant no va dir res, facilitant doncs les explicacions i no endarrerint més aquesta passejada pel recinte.
Una vegada sol, però, el Truman se sentí com quan era un nen amb joguines noves, i xalà de valent amb tota la iconografia musical que hi ha exposada, que potser no hi és tota, però el què hi ha està molt ben triat. I hi va fer fotos, va seguir l’exposició cap amunt i cap avall i va passar-hi unes quantes hores que en cap moment se li van fer llargues. Mireu-lo aquí, seriós però satisfet:
I si algú troba que el Truman està gras, no és per vici, sinó que és per imitar al gran tiet Mingus, home que tenia gustos similars als del vostre rumbero
Estimats drugos: Si podeu, no us perdeu aquesta mostra, que paga la pena. I, en cas que no pugueu anar-hi, en aquesta dreza hi podreu fer una passejada virtual força complerta:
http://www.cccb.org/elsegledeljazz/
Com deia abans, el Truman no parà de disfrutar amb cadascuna de les obres i objectes exposats, i veu difícil destacar una cosa per sobre de l’altra. Però, sempre pensant en vosaltres, desagraïts drugos, i encara que no es veu igual en pantalla petita, per anar fent boca us ha portat un parell de caramels com a mostra:
http://www.youtube.com/watch?v=jzBLMvFIoHM
http://www.youtube.com/watch?v=l33g5jn7p18&feature=PlayList&p=3D805B4D3574040C&playnext=1&playnext_from=PL&index=34
I com a postre aquí teniu, ben cofoi, al tiet Truman inserit com a King Zulú en una obra d’en Basquiat
Finalment, empés per la gana, el Truman va haver d’abandonar el recinte, però amb gran recança. Per tant, i després d’això, el vostre rhumber ja no va tenir esma per a grans aventures, i només va entretenir-se fent uns encàrrecs, encara que també va tenir temps de passar-se una estoneta pel Raval, on va poder cantar, ara que està de tan de moda aquest tema, la cançó més rumbera de la setmana, del darrer disc del gran RUBÉN BLADES. Aquí la teniu i, com diria el mateix Rubén:
“NO TE LA PI-PI ERDAS”
http://www.youtube.com/watch?v=QYbNnrQAFDQ
Havent repassat la programació rumbera del dia a la fanguera capital sense trobar-hi res de destacable, el Truman decidí finalment tornar cap a casa, que les aglomeracions l’atabalen força, i diumenge havia d’anar cap al Pirineu, on es retrobà amb alguns dels cronòpios titulars amb els quals va prendre uns lleugers refrigeris abans de tornar cap a casa per a preparar aquest darrer tour de force laboral abans de les vacances. De tota manera, aquest mateix setembre pensa escaquejar-se també uns dies, que li convé de veritat.... Però, de moment, FESTA-FOTRE!!!!
I així, esperant que refresqui per, entre altres coses, tenir excusa per fotre el camp a llocs més càlids, es despedeix el vostre incomprès rhumber fins la propera setmana, no sense deixar-vos una frase que haureu de copiar 2000 vegades.
AUDIÓS.
“ La vida es la farsa sostenida entre todos”.
RIMBAUD.
“O som com som, o no som de cap manera”.
L. Ricci
Salut, heterogènia druguilàndia:
A l’estiu, ja se sap, ha de fer calor... fins aquí tot correcte. Però com passa amb totes les coses, i ja ho deia algú més savi que el tiet Truman: “l’eternitat, amb un senzill refredat, ja es veu d’una altra manera”, també les calors estivals, quan ja s’han suportat durant uns quants mesos, també acaben per cansar. I fins i tot alguns elements, entre ells el vostre tiet Mia, que a l’hivern demanen a crits que arribin les calors, a hores d’ara ja comencen a estar farts de tanta xafogor, que tot cansa.
Però no hem de patir per res, que els governs de torn sempre s’empesquen alguna genial idea, si més no per acabar d’emprenyar el personal (que segons certs sondejos, així, a ull, ja fa dies que n’està força, d’emprenyat). I així, per començar el setembre, a banda de començar-lo calents, els que manen s’han empescat les boniques i importantíssimes mesures d’acabar amb les tradicionals bombetes i eliminar les bosses de plàstic dels supermercats.
No discutirà pas el vostre Truman (faltaria més!!!!) mesures que defensin amb tanta valentia el Mig Ambient, però al sempre atent rumbero aquestes ecològiques i políticament correctes accions li semblen, primer, una manera de distreure l’atenció d’altres assumptes molt més importants i, segon, que tornen a carregar contra el més indefens, és a dir, el sempre garrotejat Drugus vulgaris ssp. Pringatus.
Perquè, pel que fa al tema de les bombetes, a nivell individual potser seria molt més interessant que en lloc de tenir tots els llums de la casa encesos nit i dia, com acostumeu a fer els drugos més joves, acostumar-vos a tancar-ne algun, que el dit tampoc es cansa tant. I a més, d’aquesta feta segurament algun fabricant de bombetes políticament correctes en farà l’agost, encara que ja som al setembre, que en el preu de compra d’un tipus de bombeta a l’altre hi ha una considerable diferència i, per més que diguin, només per arribar a compensar aquesta diferència la bombeta arcaica pot fer una estona llarga de llum.
Però encara que tot això ja fa rumiar, no és de llarg el fet més important, sinó que la mariconada grossa és que, amb aquesta bonica mesura, no es fa més que preparar el terreny per a la (presumpta) liberalització del sector elèctric que, dit d’una altra manera, no serà altra cosa que apujar-nos la llum de manera (encara més!) abusiva i, qui no pugui pagar, que es foti, gasti les bombetes que gasti.
Visió del tema segons el Sr. Crumb
Però no patiu, drugos espantadissos, que el vostre lonely rhumber, sempre atent, té una solució que pot reduïr els efectes negatius de la mesura: Els diners que cobren les empreses que us porten la llum pel fet de mantenir (és un dir) un comptador que ja heu pagat, o per la llum no gastada en cases sense habitar, o pels abusius i gairebé criminals preus que cobren a algú que no viu en ple centre urbà i vol fer arribar la llum a alguna construcció aïllada o allunyada, els utilitzin per re-equilibrar les (segons ells) pèrdues que pateixen i que volen carregar-vos al rebut de la llum. I les bombetes que se les trii cadascú, que tampoc vindrà d’aquí…..
I pel que fa a les bosses de plàstic, és veritat que són antiestètiques quan, en dies de vent, voleien per carrers i cunetes i s’arrosseguen per tot arreu, i també és cert que us heu acostumat a fer-les servir per qualsevol cosa, resultant evident que n’hi ha un excés. Però d’aquí a voler fer creure al personal que el problema de la contaminació ve per aquí, és més que discutible.
I no penseu que el vostre Truman s’ha tornat encara més carcamal i no creu en el Mig Ambient (encara que de sempre ha preferit l’Ambient Sencer, sobretot el d’aquells anuncis on hi diu “Ambiente Selecto”), sinó que troba que aquesta mesura és força intrascendent, perquè el problema dels plàstics (i no només el plàstic de les bosses, sinó tots els altres) és que no és altra cosa que un residu dels hidrocarburs que, bàsicament, fa servir tothom per rodar d’aquí cap allà com gallines sense cap sia amb cotxe, moto , avió o quad. I això només a nivell particular.
Per tant, inquiets drugos, mentre no pareu de fer el borinot motoritzat seguireu produïnt residus del petroli que, si no acaben als plàstics de les bosses, hauran d’acabar, per exemple, en alguna fossa marina davant les costes de Somàlia, que allà són negrots i ja no els vé d’aquí. Això sí, qui porti el material cap allà que vagi amb compte amb els pirates, que són gairebé tan dolents com el Bin Laden.
Però, com sempre, el vostre lonely rhumber ja té una alternativa rumbera al problema:
Llevat dels casos com el del mateix tiet Truman, que pel seu mal cap es veu obligat a viure sol i abandonat per les traïdores ninotchkes, la majoria de drugos té a casa o bé un padrí/padrina, alguna canalla que no va a estudi o algun aturat. Llavors, la solució no és altra que recuperar de les golfes el carretó d’anar a comprar i encolomar-li al subjecte en qüestió (i fer-lo anar a peu, és clar) que gaudirà d’innombrables avantatges com, per exemple, fer esport, amb la qual cosa farà salut i podrà viure molts anys cobrant algun tipus de subsidi, i així deixarà de ser un paràsit social i contribuïrà en gran manera al Mig Ambient. I, qui ho sap, però potser els drugos més joves encara podreu veure alguns Jocs Olímpics amb grans campions de, per exemple, llençament de carretó o cursa d’obstacles amb carretó, que d’alguna manera es comença.
En resum, (abans s’en deia “Moraleja”) la conclusió que n’ha extret de tot això el vostre Truman és que, si aquestes mesures les ha aplicat un govern que es fa dir d’esquerres, no cal ni imaginar-se el què farien els altres….
Però deixem les coses de l’alta política i toquem de peus a terra, que al vostre rumbero solitario, a banda de la p. feina que l’esclavitza i sodomitza, hi ha un altre assumpte que el té encara més mosquejat, i no és altre que el SOROLL.
Que sembla ser que no n’hi ha prou amb la refotuda calor i els estiuejants que roden amb un rumb similar als traços d’un pòster psicodèlic, que a sobre han de fer-ho tot amb un volum que, segons la teoria darwiniana, només en sobreviuran les espècies sordes de naixement, i si són prou lleugeres per no ser atropellades.
I ja Schopenhauer deia alguna cosa similar a això: que la intel·ligència és inversament proporcional a la capacitat de suportar el soroll. El vostre Truman, que d’aquestos dos requisits només n’acompleix un (la impossibilitat de suportar el soroll i, de pas, les aglomeracions), després de no haver pogut escapar-se del remolí de calor-estiuejants-canalla de vacances, festes majors descerebrades, etc. , dissabte no va tenir més remei que fugir cap al seu estimat Pirineu i, en aquest cas, ben amunt, fins arribar al mateix Cadí, on es va entretenir fent alguna bonica afoto i on, per sort, només se sentia el soroll del vent i dels esquellots.
I tot això sense rumbejar gens, que el calor té al vostre rumbero ben aixafat i aplatanat. I diumenge a fugir altra vegada que dilluns cal pencar per mantenir la canalla dels altres, però sense oblidar-se de passar a fer la preceptiva visita al vostre vell conegut tiet Mia, que es trobava en un profund estat de reflexió sobre unes paraules d’en Fernando Savater, que deia que un dels problemes de l’Alzheimer és que fa oblidar que el fet de fumar porros fa perdre la memòria. Greu qüestió, que li recordà al vostre Truman el Diccionario de Coll , on hi havia , aproximadament, aquesta definició:
“ MAMORIA: Capacidad de recordar todo lo que uno ha mamado”.
Com que cap dels vostres dos tiets és parent de “Funes, el memorioso”, van deixar la cosa així, com qui sent ploure. Només caldria saber l’opinió del drugo Morancho, si s’en recorda…
I com que de rumbes poques, el vostre Truman ja es despedeix aquesta setmaneta, no sense abans comentar que, videjant un dels molts blogs que pel ciberespai pul·lulen, croquetament el d’un crític de jazz (Chema García Martínez), i aprofitant que aquest any és el 50è anniversari de la gravació del disc “Kind of Blue” (i també d’altres molt interessants), hi va trobar una visió diferent del tema “Blue in Green” que, per costum, sempre havia associat a un clima fred i a un cert recolliment.
Per això, poder sentir aquest tema tan conegut juntament amb unes imatges estivals, en principi banals, li produeix al vostre Truman una extranya sensació, difícil de definir.
Potser és que, l’estiu, un dia o altre s’acabarà.
Feu-ne la prova.
http://www.youtube.com/watch?v=xYqcMOKF4qM&eurl=http%3A%2F%2Fchemajazz%2Eblogspot%2Ecom%2F2009%2F08%2Frecuerdos%2Dde%2Dun%2Dverano%2Dmiles%2Ddavis%2Dblue%2Ehtml&feature=player_embedded
AUDIÓS.
“…. no existe libertad de opinión si no se sabe mantener la diferencia entre hechos y opiniones. La libertad de opinión son discursos distintos sobre un mismo relato, no una infinidad de relatos sobre un mismo hecho.”.
Hannah Arendt
(amb final rumbero)
“(Rafael Azcona) no creía en las grandes palabras. ¿El amor? El amor iguala al magnate y al fontanero. Si la doméstica desprecia al fontanero cuando va a una casa a desatascar el retrete su sufrimiento es idéntico al que experimenta el millonario si una modelo maravillosa lo desdeña. Y al revés. El placer sexual que procura la pasión amorosa nace de un calambre idéntico para ricos y pobres, porque si resulta que Bill Gates lo pasa mejor que uno cuando eyacula, habría que ir pensando en pegarse un tiro”.
Manuel Vicent.
Salut, druguilàndia tota.
Segurament el Bill Gates no ha experimentat mai una alegria superior a la del vostre Truman l’altre dia, i no penseu que va triomfar amb alguna ninotchka, que una cosa és alegria i l’altre un miracle, sinó que va poder gaudir de la impagable companyia de gairebé la totalitat dels seus estimats cronòpios i drugos més apreciats, que gràcies a una de les festes majors més rumberes que es fan i es desfan van poder coincidir per unes hores al mateix espai-temps.
I és que el vostre lonely rhumber no recorda cap altra ocasió on s’hagin aplegat tants components de la formació titular rumbera i en tan esplèndid estat de forma (alguns més que altres, és clar) formant per tant un insuperable all-stars, essent aquest, sens dubte, un d’aquells moments on no paga la pena canviar la sort d’un amb la del senyor de Microchof ni amb cap altre.
Però anem a pams, que hem començat pel final i això no s’ha de fer, que es perd la intriga i el suspens, i per tant s’ha de començar on vàrem deixar-ho l’altre dia, aquell espectacle medieval on ens trobem tots immersos i on els cronòpios són com petites illes insurgents dins d’aquest mar de marasme i de rukaldat, i on no queda altre remei que treballar en dures condicions per poder guanyar-nos el pa. Condicions tan dures com les de la xafogor d’aquesta darrera setmana i , per si fos poc, el vostre Truman s’ha vist obligat a treballar fins i tot el cap de setmana, i d’aquí ve aquesta indolència i fastigueig que ha anat arrossegant tots aquests darrers dies, sobretot en horari laboral (és a dir, de sol a sol). Però no tot seran desgràcies, que treballar sens dubte n’és una, i si el treball és salut, que treballin els malalts. I encara que a l’estiu el dia és més llarg, també fa unes hores de nit, que és quan el trist i acalorat tiet Truman es transmuta en rumbero solitario i pot rumbejar udolar a la lluna com qualsevol altre licàntrop.
I en aquests vespertins moments és on fins i tot la neurona del vostre rumbero, per efecte de la disminució de la temperatura ambient, retorna del seu estat gasós diürn al seu més habitual estat sòlid, únic estat on pot mig funcionar, entretenint-se aquests dies en una qüestió de vital importància i de la qual n’ha extret la següent sentència (basant-se en rigorosos estudis de mecànica cuèntica) , sentència verídica i irrefutable: “ Les dones i la canalla, en òptimes condicions, són difícilment suportables més d’una hora, i en condicions adverses, només uns pocs segons”.
[ Òptimes condicions: quan aquestos éssers són manyacs i riallers.
Concicions adverses: per exemple quan, sens motiu aparent, emeten esgarrifosos sons, incomprensibles però d’alt volum la canalla, i més comprensibles i a vegades més fluixets però del tot absurds i sense cap mena de fonament lògic però de potents efectes amenaçants les altres criatures. ]
I no hi ha argument que pugui contradir aquesta sàvia conclusió, que de ben segur han sofert en les seves carns els drugos més experts. I qui no ho cregui així, o bé és boig o té la dona a prop.
Però és clar, sempre degut a l’ansietat que provoca la falta del calambre, la majoria de drugos acaba caient a les urpes d’unes (primer) i, com a fatal conseqüència, sotmès a les veleïtats i capricis de l’altre (o altres). Per sort el vostre Truman (creu) ja es troba en una etapa on la disminució dels calambres fan que el perill s’hagi, en certa manera, atenuat (però no es pot abaixar la guàrdia…..)
I au, vet ací que amb el sobre-esforç de produïr tan científica fòrmula, la neurona del vostre tiet Truman ja quedà ben esgotada per una temporada, però per una bona causa. I així, entre la indolència de les calors i l’escalfor de pensar tant, les activitats kul-turals serà qüestió de deixar-les per quan faci un clima més fresquet, quedant pendent, per exemple, anar a videjar l’exposició que fan al CCCB de la fanguera capital, anomenada “EL SEGLE DEL JAZZ”
d’alt interès tant pel tiet Truman com per al seu col·lega tiet Mia, grans seguidors del gènere, però sembla ser que és de molt interès també per la resta de drugos i ninotchkes (siguin o no seguidors d’aquestes músiques). A veure si pròximament el vostre cronista-rumbero s’hi pot arribar i ja us ho explicarà (o no).
Mancat doncs de més il·lustres activitats i atabalat per la feina, el vostre post-modern heroi només va poder assistir dissabte a la ja habitual terrasseta targarina, que ja finalitza la temporada, on s’hi perpetrava l’actuació d’uns DJ’s que es fan dir SOUND SYSTEM JAMMIN SELECTAH
i que, malgrat aquest pretenciós nom, es dediquen a posar sense cap mena d’ordre lògic una selecció de temes reggae que, en altres mans, podrien produïr un efecte molt més agradable i ballable. I a més, tenen aquest mal costum dels dj’s rappers de cridar (bramar, més ben dit) per sobre de la música a destemps produïnt per tant l’efecte contrari al desitjat (almenys en oïdes com la del tiet Truman). Això sí, sense haver fet cap mèrit tenen una pàgina al myspace, com gairebé tothom:
http://www.myspace.com/jamminselektah
Per sort, el vostre Truman va poder retrobar-se amb el drugo Manel, habitual del lloc, que tan psicodèlic com sempre va distreure el vostre cronista amb les sucoses i libidinoses explicacions que acostuma a elaborar aquest entranyable personatge, i que, a més, també es digna a escoltar algunes de les sàvies paraules del vostre heroi, cosa que fa molt poca gent.
I l’endemà a tornar a pencar, amb l’efecte esgotador que produeix aquesta inhumana activitat, arribant doncs, no sense fer sobrehumans esforços, al vespre de dilluns quan el Truman tornà a transmutar-se en lonely rhumber i, a tota la velocitat que li permeteren els mecànics i no tan mecànics vigilants de la velocitat, arribà just quan començava l’àpat al qual tan generosament l’acostuma a convidar anualment el tiet Mia i on, com ja se us ha informat, pogué trobar-se amb un impressionant all-stars rumbero on, com diuen els castellans, “no están todos los que son, pero son todos los que están” , gaudint així d’una llarga nit on va poder rumbejar sense destorbs i, a més, amb el beneplàcit de l’audiència.
Com ja s’ha dit, la llista de personalitats fou excepcional. A tall d’exemple, es poden citar, a banda dels tiets Truman i Mia, el tio Manolo, el Primo, el drugo Morancho, el bombero rumbero, lo Pep, el Lugi Xerolini (family & friends), Paco Teacher, Tony Teacher, el tiet Plana, el tiet Leo, i altres no tan habituals, com el drugo Xesco, a banda de les ninotchkes habituals.
Aprofitant l’ocasió, el tiet Truman també va començar a fer, amb el bombero rumbero i el tiet Mia, els preparatius d’una transatlàntica aventura que, si s’acaba fent i surt bé, serà sense dubte gravada amb lletres d’or als anals de la literatura de viatges i proeses extraordinàries, com a mínim al mateix nivell de l’Odissea, i que fins i tot es preveu més èpica que les portentoses peripècies sardinistes de la passada temporada.
I com si això fos poca cosa, encara el vostre Truman va poder retrobar-se amb el vell cronòpio XT, al qual només veu, com a molt, una vegada l’any, i qui va demostrar-li ser un gran seguidor d’aquestes adoctrinadores cròniques, tot i que l’home ha de patir com a mínim les tres plagues (la feina, la dona i la canalla), cosa que hauria de servir d’exemple als drugos mandrosos que només pensen en la luxúria i el fornici i no s’instrueixen com cal.
Però, el més excepcional del cas, és que XT no tan sols mira els sants i llegeix per sobre aquestes paraules, sinó que, a sobre, EN SAP EXTREURE EL SIGNIFICAT MÉS PROFUND!!!!, sense males interpretacions i agafant aquestes ensenyances en la seva justa mesura. Per tant, el vostre Truman va quedar aclaparat i ben estarrufat, amb una pujada dels seus nivells de vanitat tan gran que, fins i tot, emulant al gran Juanitu de Noves, s’està empescant de buscar alguna editorial per aplegar els seus escrits sota el nom de “EL LLIBRE GROS DE TRU-MAO”
amb un subtítol com “ El què tothom pensa però només el Trumao té pebrots a dir”.
S’esperen ofertes…..
I un cop acabada la festa a la plaça, no penseu que aquests rumberos en van tenir prou, sinó que, envalentonats sobretot per la conjunció astral i amb el tiet Mia com a cicerone (amb l’aquiescència i la santa paciència de la seva soferta germana) van continuar rumbejant a la molinera cova sense cap mena d’impediment extern fins a altes hores quan, després de la progressiva deserció dels assistents, van restar només els més valents i titulars de la plaça rumbera que, com ja hauran endevinat els drugos més desperts, no foren altres que els vostres tiets Truman i Mia que, xerrant xerrant i amb una banda sonora (aquesta vegada sí) d’una qualitat totalment insuperable, van veure arribar un nou dia amb el cor content i sense envejar-li una p. merda al Bill Gates.
AUDIÓS.
“Hermós era un home satisfet i content. Acceptava la seva pobra situació sense la més lleu protesta. Trobava que la vida és magnífica. Havent sopat més o menys bé, solia dir, en el moment d’encendre el caliquenyo:
- Qui tingui més que sopi dos cops…. “
Josep Pla (“Aigua de mar”)
http://www.youtube.com/watch?v=7qC8JqNOczQ
NOTA:
El tiet Truman, infinitament agraït als seus pocs però grandiosos seguidors, només troba a faltar algun enemic perquè, si bé els amics són imprescindibles, també ho són els enemics. Per tant, fart d’esperar les queixes d’algun capellanot, alguna feminista-talibana o algun altre borinot d’aquest tipus, si no li apareix l’adequada rèplica, amenaça amb inventar-lo ell mateix….
“ Y cagan los reyes y los filósofos, y también las damas. Débense las vidas públicas a la ceremonia; la mía, oscura y privada, goza de toda dispensa natural”.
Montaigne
Anava com sempre pensant aquest dissabte el tiet Truman en tota una sèrie de qüestions de vital trascendència per a la humanitat quan, tot passant per la cruïlla d’Andorra, va veure un cartell on hi deia: “Espectacle Medieval” , del 8 al 15 d’Agost” . I com que el vostre lonely rhumber sempre està barrinant, va anar estirant del fil d’aquest anunci fins arribar a la conclusió de que aquest acotat període d’agost és només un subterfugi per camuflar la terrible realitat: L’Espectacle Medieval no és només un acte religiós-cultural que fan a l’estiu bàsicament per entreteniment de forasters i badocs, sinó que és la espantosa quotidianitat que viu la nostra societat, que creu ser tan avançada.
Perquè el Truman, autista social més adaptat al segle XII que a l’actualitat, ja fa temps que s’ha adonat de certs aspectes de la modernitat tota que semblen grans avenços i no són altra cosa que intents, la majoria de vegades reeixits, de controlar i vigilar al personal com qui vigila la canalla en una llar d’infants. Això sí, cada intent porta alguna mena d’afegitó, com “ ÉS PER AL VOSTRE BÉ”, “ÉS PER CUIDAR LA VOSTRA SALUT”, “ÉS PER EVITAR MALBARATAMENTS D’ENERGIA”, “TOT PER LA VOSTRA SEGURETAT” i mil i una excuses que tothom s’empassa sense mastegar i tan contents.
I ara no es parla (és un dir) de Reis, Comptes, Ducs, Arxiducs i Marquesos, entre altres coses perquè ningú sap ben bé qui remena les cireres de veritat ni com es diu (encara que en vostre Truman en sap els cognoms: filldeputa, malparit, etc.), però que cada dia té al personal més collat i controladet. I sense costar-li gaire, que els instruments que fa servir són també medievals i fins i tot anteriors, com és el cas de LA POR, sigui a que ens prenguin alguna cosa els lladres (el lladre habitual és hisenda, però es refereixen a uns altres lladres molt menys definits), a les malalties (inventades o no), als estrangers (estrangers pobres, és clar) i vés a saber quantes amenaces i perills que ens aguaiten a cada cantonada, i això que pensàvem que no ens moriríem mai!!!! Sortosament els estats medieval-moderns ho ténen tot controlat i protegeixen com cal a tots els drugos i ninotchkes de l’home del sac i del papu….. ufff!
Fixeu-vos en el què va poder sentir l’altre dia el vostre Truman a les notícies: Que les Autoritats, descontentes amb tots els drugos conductors que, massa espavilats, només afluixen la velocitat del vehicle a la carretera quan veuen un radar, (és a dir, cada 100 metres), ara s’empesquen la manera de caçar també aquestos delinqüents i malfactors amb mètodes tan subtils com el de fotografiar la matrícula d’un vehicle que passa per un determinat punt i, esperant-lo en un altre punt, calcular la velocitat mitjana en què aquest automòbil ha fet la distància entre ambdos controls. I, per tant, si ha anat massa de pressa segons l’opinió d’aquests inquisidors: garrotada i sanció.
Aquesta mesura, si ho penseu bé, drugos espantadissos, serà molt útil també per reduïr la problemàtica de l’atur i del sector de fabricants de cronòmetres i màquines de retratar, perquè, reciclant convenientment els negres i moros que porten la bandereta a les obres (ja que els aborígens, talment hidalgos, sóu tan gossos que no voleu fer-ho) i fent cursets a aquestos infidels de com funcionen les màquines de retratar i els cronòmetres, comprats amb un generós pressupost del qual se n’hauran extret prèviament les també generoses comissions, s’haurà inventat un extraordinari mètode de creació de llocs de treballs auto-finançats i que, a més, produïran abundosos beneficis, emulant així als prestamistes i usurers anomenats “Bancs” i “Caixes”. Només caldria, segons el vostre rumbero solitario, tornar a posar de moda el vell ofici de botxí, tan medieval, amb la qual cosa també s’afavoriria el gremi dels ferrers aplicant una partida pressupostària extraordinària per comprar destrals, i així podrem completar del tot el nostre l’Espectacle Medieval.
El tiet Truman s’ofereix, per si de cas, per fer de suplent del titular del dret de cuixa quan no pugui més o estigui desganat, feina per la qual el sempre atent rumbero solitario no posaria impediments de tipus horari ni de desplaçament, amb la simple condició de poder abstenir-se quan la feina es presenti massa àrdua.
Però deixem els temes profunds, que el vostre rhumber darrerament es troba molt aixafat per les calors i li costa fins i tot rumbejar, i sort en té de les remullades piscineres i d’aprofitar més la nit que el dia, que s’està més fresquet. I a més, ha tret temps d’on no n’hi ha per instruïr-se amb les fabuloses ensenyances de Mr. Natural, on es demostra la genialitat de R.Crumb (del qual queda pendent videjar-ne una pinícula. Potser a l’hivern…), autor de l’emblema del vell conegut drugo R.R., símbol amb el que també s’identifica totalment el vostre Truman:
I ja ho diu RR, “alguns més que altres”.
I és que la setmana laboral no ha deixat respirar ni reposar gaire al vostre cronista, que aprofità divendres per anar a la ja coneguda TERRASSETA targarina per videjar, com ja us havia avisat l’altre dia, la pinícula de dibuixets PERSÈPOLIS, de la ninotaire iraniana Marjane Satrapi.
S’hi està bé, a la Terrasseta, i resulta agradable videjar-hi pinícules o altres bufonesques activitats. I a més, els preus de la taverna són populars, com s’escau a un públic pertanyent a la plebs i molt allunyat dels títols nobiliaris.
I la pinícula….. bé. El vostre cronista-rumbero en destaca sobretot els ninots (és a dir, la part gràfica), força originals i ben treballats, amb alguns detalls visuals interessants. Però el guió no passa de ser el típic biopic amb molts dels seus tòpics més rancis, i si s’aguanta és sobretot per què s’aprofita la trama per donar a conéixer els fets històrics d’un país, l’Iran (és a dir, PÈRSIA), força desconegut i llastrat per una visió occidental molt influenciada pels estereotips i pels prejudicis, moltes vegades falsos o bé distorsionadors de la realitat.
A favor del flim, val a dir que té algun toc d’humor molt subtil, com per exemple el tractament gairebé de còmic underground que es fa del gos (gossot) d’una dona que acull temporalment la protagonista, i que fou molt del gust del vostre Truman, sempre tan políticament incorrecte.
Però ja ho sabeu, al vostre rhumber li agrada molt fer de mosca collonera i va trobar altres mancances al guió com, per exemple, que no hi ha una visió (encara que fos superficial) de la vida de la gent no tan pija o urbana com la protagonista, que sembla moltes vegades aplicar a la seva narració els vells trucs del cinema infantil de la Disney: uns bons molt bons i uns dolents molt dolents, sense matisos. I recordar a l’autora que, sense pretendre dir que a l’anomenat occident hi ha moltes llibertats o és un món meravellós, els Jomeinis i altres talibans, encara que no els únics, són tan iranians com ella (o no?).
I després de la pinícula hi havia una sessió de punxa-discos, un tal MISTERIO DJ, però resultà pèssima i dolenta com la carn de gos, entre altres coses perquè el menda es limitava a posar sense gaire gràcia un repertori basat en els hits més comercials i adotzenats dels anys 70 i 80, alguns dels quals ni el propi tiet Truman gosava posar aquells anys, quan també feia de DJ i tenia molts menys anys però igual rukaldat.
I au, dissabte el vostre acalorat heroi agafà el cavall i pujà cap al Pirineu per celebrar la marededéudagost, ja que l’havien convidat a un àpat familiar on va poder retrobar-se amb el drugo Carlitus, del qual feia temps que no se’n tenia notícies de primera mà i, aprofitant l’avinentesa, el tiet Truman el va fer servir sense escrúpols ni miraments com a receptor d’alguns dels seus més delirants discursos i digressions, arribant fins i tot a persuadir-lo per a què, sense pèrdua de temps, es torni adicte a aquestes rumbo-cròniques.
Però tot cansa, i el vostre Truman troba a faltar l’espai i la tranquilitat d’esperit (i la música rumbera) que troba a la seva cova i, un xic atabalat del tràfec de carros i diligències forasteres que hi havia pels camins del Nord, decidí tornar cap al Sud diumenge sense tenir esma ni de veure els seus apreciats cronòpios urgellencs, tot i que, quan tingui ocasió, vol recordar-li al tiet Mia que li reservi, si pot ser per la següent setmana, alguna diablessa ben voluptuosa per practicar algun dels pecats de la carn.
Que per sort encara ens queda la saviesa de Mr.Natural, al que per una vegada el tiet Truman li haurà de fer cas.
I guardeu-vos dels inquisidors
AUDIÓS.
“ ... y saber que en todas las situaciones, hasta en las más tristes y dramáticas, siempre hay algo que nos hace gracia, y que así nos alivia o nos salva.”.
Javier Marías ( de l’article “El género abandonado”)
ERA PERKINS………..
“Són sis picos en cadena / que ens vigilen a la trena,
per què no marxem? / si som innocents.
És tot verd el meu “xabolo” / s’anomena “la lechuga”
tancat dalt del Palomar / jo vull, jo vull marxar.
Era un xota el tal fulano / quinze dies de “xupano”
per què no marxem? / si som innocents.
Només queda fer el majara / jo no pago aquesta mort
sóc innocent / jo vull marxar.
Fugim tots de La Modelo / la justícia és un camelo,
per què no marxem? / si som innocents.
Era Perkins, era Perkins / era Perkins l’assassí.”
Pepe Sales
http://www.youtube.com/watch?v=5Xnnr3qoYBY
Sobretot salut, druguilàndia estimada, és el què desitja per a vosaltres el vostre tiet Truman el qual, des de la talaia privilegiada que li proporciona la seva condició d’autista social, veu la realitat des d’un punt de vista força diferent dels mortals, entre altres coses perquè ell és immortal, almenys fins que algú li desmostri el contrari.
Encara que un un món tan canviant i interconnectat, els grans cronòpios es troben en una situació similar a la d’aquells nans del conte d’en Monterroso
els quals gaudeixen d’un sisè sentit que els permet de reconèixer-se entre ells. Així doncs, el vostre rumbero preferit també troba a vegades a la xarxa esperits gairebé tan sensibles com el seu i amb opinions similars. Sense anar més lluny, n’ha trobat un que té una visió gairebé idèntica a la seva sobre el tema del virus de la truja (que ara es veu que es fa dir “virus AH1N1” )
http://www.youtube.com/watch?v=yVG509td8cA
i que s’ha pres la molèstia de fer un instructiu videio, on fins i tot ho explica molt millor que el vostre lonely rhumber, i amb un macanudo accent argentí:
http://www.youtube.com/watch?v=gKwk8Kq8QXA&feature=player_embedded
Per tant, ja ho sabeu, drugos viciosos!!!!!!: Si podeu, no deixeu de fer el garrí, que de tota manera les probabilitats que teniu de morir un dia o altre són moltes, sigui per causa d’un virus o per causa d’una buscallada, i almenys ho haureu disfrutat. I passeu d’escoltar o llegir els des-informatius , que només fan que enredar la troca i acollonir el personal.
Però deixem estar les coses serioses, que cansen i atabalen, i passem a explicar-los la setmaneta del vostre heroi de la modernitat tota, que darrerament intenta escapolir-se de les obligacions laborals més tedioses, ja que no pot escapar-se d’anar a fitxar. I per sort el capataç titular de la plantació de cotó ha marxat de vacances aquest agost i el vostre tiet Truman pot escaquejar-se millor del nou negrer, que sembla ser que és un estudiant en pràctiques i encara no domina l’art d’impartir fuetades als treballadors, malgrat que de voluntat n’hi posa, el malparit!!
Per això divendres el Truman va poder fugir una estona i anar a espetegar al fresquet espai de LA TERRASSETA de Tàrrega, on va poder trobar-se amb altres drugos alternatius i, aprofitant l’avinentesa, va videjar una producció documental sobre l’artista PEPE SALES (1954-1994), element poc conegut i veritablement alternatiu, tant que fins i tot el vostre cronista-rumbero només n’ha sentit parlar força més tard de la seva mort, i a rel d’un homenatge que li va retre l’Albert Pla ja fa uns 6 anys, “espectacle” que també va poder veure en directe ja fa dies.
Aquest documental, on l’Albert Pla hi fa un paper de (més o menys) presentador, el Truman ja l’havia videjat a la tele. Però com que li va agradar prou, no li va fer res de tornar-hi (bé, com fa la canalla amb el videio de La Sirenita o els Teletubbies, per exemple), i a sobre va comprovar que en un espai obert i agradable, amb bons altaveus i un format més cinematogràfic, encara resultava més suggerent.
I qui no coneixia el personatge, ja s’en podia fer una idea llegint el prospecte d’aquest espai, on literalment hi diu:
“ Pobres pobres, que els donguin pel cul.
Poeta, músic, presidiari i maleït, toxicòman, grafista, realitzador de videos, escriptor obscur i pintor iconoclasta que s’atrevia a renegar i a cagar-se en tot allò que el molestava, a cantar sobre la droga dolenta, els barris obrers, els paletes i els borratxos. Un outsider de Vallclara”.
I no diuen que, a més, era homosexual, en uns anys on no era fàcil ser-ho.
Si sou drugos poc inquiets i no coneixíeu el personatge en qüestió, podeu escoltar el disc del PLA “Cançons d’amor i droga” o veure alguns fragments del documental que, encara que dispersos, dónen una visió aproximada del Sales. Aquí en teniu alguns, però podeu trobar-ne més, i el tiet Truman ja us anirà recordant aquest artista de tant en tant (o no), :
http://www.youtube.com/watch?v=PkqGbSlvkVE
http://www.youtube.com/watch?v=Wq3rVdwK9is
http://www.youtube.com/watch?v=Vfo4qPc92Kc
I també podeu veure aquesta dreza, on hi ha totes les cançons d’amor i droga ben presentades:
http://www.pepesales.org/
I després de la projecció, el vostre Truman va deixar per uns moments el seu rol de solitario i va donar la tabarra a uns quants drugos coneguts fins que va veure que, a base de begudes alcohòliques, la cosa es girava i li començàven a donar la tabarra a ell, moment que aprofità per fotre el camp amb premeditació, nocturnitat i alevosia. Això sí, la xerrada li va servir al vostre rhumber per evitar escoltar al DJ que perpetrava la seva actuació, anomenat DJ MALO i que feia honor sobradament al seu nom, i fins i tot es quedava curt…………
Si no hi ha novetat, aquesta setmana entrant el Truman té intenció de tornar-hi, a poder ser per videjar la pinícula PERSÈPOLIS.
Però l’agost és època on els rumberos professionals no destaquen massa perquè s’omple tot d’aprenents foranis que tot ho empastifen, i dissabte el vostre magnànim heroi va decidir amagar-se de la calor i fugir cap al Pirineu, on va arreplegar unes fabuloses tronades que el van refrescar sobradament. Però això sí, diumenge, abans de tornar, va passar a veure al vostre tiet Mia que, sempre a l’aguait i segurament veient-li certes similituds adoctrinadores al vostre Truman i el personatge en qüestió, li deixà un fabulós exemplar de les ENSENYANCES DE MR. NATURAL
del grandíssim cronòpio ROBERT CRUMB, obsequi al qual el vostre Truman va correspondre amb un Cd de “LES PRIMITIFS DU FUTUR”, músics amb els quals també hi col·labora el tiet Crumb.
Com veieu, tot queda a casa, fent les delícies de tots els tiets, que ja és de domini públic des de fa molts anys que els tiets acostumen a ser personatges riallers i rumberos:
I després de saludar al tio Manolo i altres drugos i elements, el Truman ja donà per finalitzada la setmana rumbera i marxà amb intenció d’analitzar les fabuloses ensenyances de Mr Natural, les quals segurament aportaran una mica més de saviesa i reflexió al Truman. I si és així i li aprofiten, de ben segur es tornarà encara més autista social, perquè ja ho deia el Sales, que “Libre, libre……. no me siento libre, libre”
http://www.youtube.com/watch?v=5UNZDPLdIm0
Per això, com a primera lliçó, repetiu un mantra que ensenya als seus deixebles Mr. Natural, que l’assassí era el Perkins, hòstia!!!!!:
AUDIÓS.
“ Ni el Feng Shui, ni el Tai Chi ni cualquier otro orientalismo mediado y mal entendido a los que el desconcertado hombre moderno se aferra como a clavos ardiendo, ni toda esa pseudoliteratura de autoayuda ni el mismísimo Dalai Lama……
¡Nada ni nadie va a salvarnos
de nosotros mismos!
(de la contraportada del llibre de R.Crumb)
ZOMBIE !!!!!!
(vísceres, salsitxes i altres “menudillus”)
http://www.youtube.com/watch?v=ybBmqOOVHVg
“A veces sigo a mi sombra
a veces viene detrás…”
( “Chacacera del violín” – Simón-Zirpolo )
Ja ho adverteixen els dietistes, druguilàndia estimada, que per començar el dia és fonamental esmorzar bé
que després la jornada es fa molt llarga i pot arribar a tenir pèssimes conseqüències.
I el tiet Truman, que és com és, no segueix aquest consell ni cap altre des de fa molts anys, i així li va... que no fa vacances i l’exploten dia i nit, fins i tot els caps de setmana, com aquest darrer, que víctima d’aquestes circumstàncies no ha pogut visitar els seus cronòpios estimats ni fugir de la calor de la plana, calor que fou finalment apaivagada per una tempesta-pedregada (segons lloc) que ho va acabar d’enviar tot a prendre pel sac, i si no fos perquè el vostre tiet Truman és home de recursos i ràpids reflexos, fins i tot li hauria esguerrat la mini-rumbejada setmanal.
Però no us espanteu, drugos i ninotchkes del món sencer, que el vostre lonely rhumber finalment va aconseguir escapolir-se de la monotonia i, malgrat haver de lluitar contra els elements, va poder assistir a alguns eventos el cap de setmana, i així doncs podreu gaudir una setmana més de les mai imaginades aventures del vostre rumbero preferit, que ara podreu seguir amb més quietud des del vostre lloc de vacances, vosaltres que en podeu fer, malacostumats drugos!!!!
Però anem per parts, com deia el destripador, i comencem parlant de la setmana laboral, que fou calorosa i xafogosa, i que el vostre heroi només va poder suportar amb l’ajut d’estris d’alta tecnologia
i les seves indestructibles ànsies de rumba. També li ballava molt pel cap, no sap ben bé per què, una frase del machadià poema « He andado muchos caminos » que havia cantat en Serrat ja fa molts anys, i que darrerament aplica amb alegria el vostre Truman :
«Y no conocen la prisa
ni aún en los días de fiesta.
Donde hay vino, beben vino;
donde no hay vino, agua fresca”
Estupenda i conformista filosofia que caldria aplicar contra el refotut consumisme que ens aclapara cada dia, però no sabem ben bé com fer-ho. Això sí, d’aigua fresca el vostre Truman s’en fot bones fartanades, i a vegades fins i tot calenta.
Que sort n’hi ha de l’ajut dels amics, que sempre estaran disposats a donar-li un cop a l’espatlla al vostre oblidat heroi postmodern
i així un se sent sempre apreciat i acompanyat.
Per tant, després de passar-les ben putes tota la setmana, divendres el vostre ídol rumbero es va quedar a la seva cova ben esllomat sense esma d’anar enlloc. I dissabte, encara que també havia patit una dura jornada laboral, només sortir de la feina va anar a refrescar-se a les piscines municipals la poca estona de què disposava abans de que les tanquéssin. Però abans de l’hora ja el van fer marxar, i no per escàndol públic, sinó perquè començava a ploure…….
I temps just va tenir d’arribar a la seva cova perquè va començar a diluviar de mala manera, amb unes ventades que per una estona allò semblava un huracà. A més, com és costum, se’n va anar la llum donant-li així al vostre Truman la magnífica possibilitat de contemplar l’espectacle meteorològic per un forat de la finestra sense altres impediments acústics ni visuals que el destorbéssin. (agua fresca, recordeu???).
Però com que tot s’espassa, cap al tard el vostre Truman va posar-se el vestit de rumbero solitario i va dirigir-se cap a terres de l’Urgell disposat a assistir al jipiós evento conegut com a FIGA-ROCK
al qual ja havia anat l’any anterior sortint-ne força satisfet.
Però vet ací que allà també havien patit les conseqüències de la metereologia i, poc preparats per a aquests desastres (literalment deien : aquí que no plou mai, ha de ploure avui!!!!) ja plegàven els estris i havien suspès l’evento per prevenir electrocucions tant de músics com de públic, tots ells amants d’enrampar-se però d’una altra manera.
I ja teniu el vostre rumbero modern fent funcionar la neurona pensant on aniria a espetegar quan se li encengué la bombeta i, com que li venia de pas, va anar a caure al ja conegut pati de Cancolapi de Tàrrega, on hi han muntat un magnífic espai de trobada de drugos, cronòpios i altres personatges, i que es fa dir LA TERRASSETA
www.laterrasseta.org
on aquella nit es veu que tocava sessió de disc-jòqueis, en aquest cas els anomenats ELECTROPUTAS, que segons el prospecte “aposten per l’electrònica psicodèlica, dins del seu gènere l’electrònica bastarda”.
http://electroputas.net
Doncs bé, el vostre Truman es va injectar un parell de dosis de cafeïna per no caure esgotat i va escoltar-los rumbejant una estoneta abans de passar a jeure. I encara que amb tan poc tastet no s’en va poder fer una idea prou acurada, en pocs minuts va poder comprovar que:
- L’acústica del lloc, malgrat ser a l’aire lliure, és més que acceptable.
- Posàven alguns temes més o menys coneguts però retocats (se suposa) per ells, amb la qual cosa aquestos dj’s demostren no només dedicar-se a posar un disc rere l’altre sinó que també s’ho treballen.
- El lloc (encara que ja és abastament conegut dels vostres rumberos preferits) és realment agradable i l’han arreglat amb gust per a fer-hi aquest espai. I per tant, el personal assistent també sembla ser perfectament compatible amb el tiet Truman.
- El repertori era molt eclèctic, factor que per al vostre rhumber gairebé sempre resulta positiu.
- El personal assistent no estava (almenys a aquella hora) per gaire rumba i no ballava ni tan sols en temes tan incendiaris com un mix de “Israelites” de Desmond Dekker. Potser eren zombies……
I com que a vegades la informació (sobretot la més important) no circula amb la profusió que seria desitjable, ben a l’inrevés que la merda desinformativa que hom pot trobar arreu, el tiet Truman va aprofitar per agafar uns quants pamflets on es detallen els eventos que es faran en aquest lloc aquest mes d’agost i, vés per on, diumenge mateix hi havia prevista l’actuació teatral de SERGI FAÜSTINO,
amb l’espectacle anomenat “Z”, i que en aquest prospecte es definia així:
“El caminar del zombi es caracteritza per ser solemne, religiós i lent. S’ha comprovat que les suposades vísceres que mengen els zombis son salsitxes i botifarrons. L’accelerador de partícules de Brussel·les ha demostrat que els zombis poden córrer”
Atenció: Espectacle per a adults
Hòstia noi!!!! Exclamà cofoi el vostre tiet Truman veient unes expectatives kul-turals tan prometedores, i així doncs l’endemà, després d’una inhumana jornada laboral (però més fresqueta) i de remullar-se una mica la collonera, el vostre Truman tornà tot content cap a aquest lloc per a veure l’espectacle. A banda d’això, ja fa temps el Truman havia llegit en un diari de prestigi una bona crònica del tal Faüstino, cosa que li refermava les bones vibracions envers l’evento. PERÒOOOOO…………..
Ja ho hauria d’haver pensat, el sempre il·lusionable Truman, que amb tan bones perspectives la cosa acostuma a fallar…. I així fou (més o menys).
Perquè la funció, que fan 3 actors i una força voluptuosa actriu, s’ha muntat gairebé exclusivament confiant-ho tot a la transgressió. I és clar, si als anys 80 aquestes mateixes accions i actituds transgressores resultaven innovadores i xocants (recordem, sense anar més lluny, els muntatges de La Fura dels Baus), a dia d’avui només espanten i fan reaccionar (una mica) al públic menys instruït i/o fleuma. I així, malgrat que els actors són prou bons i s’hi impliquen prou, la única sensació que deixa aquest espectacle és el déjà-vu. … una llàstima.
I això que van fer servir tots els recursos del gènere, com les referències al cinema de sèrie B, el provocar fàstig o por al personal, l’escatologia, les vísceres i el suc de tomàquet, i fins i tot una pinzellada semi-pornogràfica.
En resum, que segons el vostre Truman qui s’ho passà més bé de tots fou un gos que ensumava les freixures que saltàven per l’escenari sense gaire ànim artístic, sinó més aviat gastronòmic, i amb el qual el vostre cronista-rumbero encara s’ho va passar bé. I per transgressió, el Truman encara recorda un fabulós xou del gran pallasso Django Edwards ja fa uns quants anys i que, tant per les accions com pel lloc on les va fer, sí que van resultar xocants de debò.
Potser el millor de la funció fou un slogan que repetien ballant amb música màquina, i que deia, més o menys: “Todos somos Antonio. Todos trabajamos en lo mismo. Todos somos Antonio. Antonio García Mateo.” I la idea de què, a la fi, els vius també ens comportem com uns veritables zombis ( o els zombis es comporten com els vius??? .... vés a saber.....).
També va trobar el Truman, abans de marxar, antics coneguts amb els quals havia fet el zombi ja fa temps, vés per on, un d’ells anomenat Antonio.... coses de la vida.
Així doncs la sensació positiva de tot això és sens dubte que aquest mes d’agost, i gràcies a aquest espai tan fresquet de La Terrasseta i algun altre extra, el tema rumbero-cultural estarà més o menys solventat, cosa sempre d’agraïr.
I per acabar, i aprofitant que avui s’escau, el vostre Truman dedica aquest ninot gore a tots els drugos que treballen amb la informàtica, que bé s’ho mereixen.
AUDIÓS.
“En tu puerta me cagué
pensando que me querías.
Y ahora como no me quieres
devuélveme la mierda, que es mía”.
Jota popular
“ El gallego es un animal muy parecido al hombre, inventado para alivio del asno”.
Mariano José de Larra
Salut i passeu per l’ombra, druguilàndia estimada!!!! No és cert que el tiet Truman hagi agafat un atac de galaicofòbia, però això només és degut a la seva proverbial bonhomia i reconeguda paciència, que motius té per agafar-ne, uns motius dels quals més tard en sereu ben informats, però no és ara el moment, sinó el de començar la crònica d’avui pel començament, que el tema galaic és tema final i no cal fer-se mala sang abans d’hora.
I el començament és que la setmana laboral del vostre Truman no va destacar ni per defecte ni per excés, que és com no dir res, que per molta lletra que trobeu en aquestes cròniques, la intenció del vostre lonely rhumber és precisament aquesta: no dir gran cosa, que tot se sap. I a més no se sap si és que ha fet calor o bé aquesta s’ha fet notar, però amb aquestes temperatures la neurona, encara que no sigui de bèstia gallega, funciona força malament.
I amb una setmana laboral sense novetats destacables, només caldrà dir que el tiet Truman ha trobat un enllaç a l’intenné del tango de la setmana passada, que és d’una actuació en directe però que servirà per a què els drugos casats puguin aprendre’s la tonada i cantar-li a la seva ninotchka estimada, que bona falta els farà…
http://www.youtube.com/watch?v=C1PChWM8C7E
I per a què no es posin gelosos, també n’ha trobat una altra per als drugos solters: una vella cançó del Brassens que, encara que la canta en francès, no passa de moda, i de la qual en va fer una versió el Pi de la Serra, que de moment el Truman no ha trobat:
http://www.youtube.com/watch?v=RUjW782ElPc
I així, ben musicals, arribem a la crònica del cap de setmana, que fou força atapeït i començà divendres amb el vostre heroi rumbero fent acte de presència, tal com ja us va anunciar l’altre dia, al festival targarí conegut com a PAUPATERRES, on va arribar just quan havia acabat el primer grup, anomenat NOU ROMANCER, que sembla ser que feia una mena de folk del país i que no despertà massa expectació, segons li vàren comentar al vostre acalorat tiet Truman, que mentre donava un tomb pel hippiós recinte va trobar-se amb els vells coneguts PACO’S TEACHER, FAMILY & FRIENDS, que anàven a veure un grup, que no era altre que el també vell conegut i multicultural conjunt CALIMA, però abans va perpetrar la seva actuació un altra colla, de nom MARUJITA,
i que van fer un show sense pena ni glòria, encara que el vostre cronista no va estar massa al cas, parlant amb els seus amics, fins arribar al moment de l’actuació dels Calimeros, de la qual el vostre Truman no n’esperava massa, si més no perquè ja està una mica fart de veure’ls per aquestes contrades….. Però la novetat per al vostre cronista-rumbero fou que en les altres ocasions els havia vist en locals tancats, i el fet d’actuar aquesta vegada en un lloc més obert i hippiós, a banda de trobar-nos en ple estiu, va fer que l’espectacle resultés molt més reeixit i vistós, i així tota la comitiva va poder rumbejar amb espai i ben a gust, sobretot el cuñao, al que tot li va bé.
La Paco’s Family va marxar només acabar l’actuació, i el tiet Truman, fart d’esperar que comencés el següent grup, també va anar-se’n cap a casa, que havia pencat aquell dia i ja té una edat (ben dit, més d’una). I a més, les ninotchkes, que en aquests eventos solen ser nombroses i ufanoses, cada vegada li fan menys cas al vostre rhumber i ni se’l miren, cosa que aprofita el punyetero per mirar-les ell sense prendre cap precaució ni dissimular, que com diuen els castellans: “de lo perdido saca lo que puedas”.
guaiteu, que ufanoses i acalorades…
I dissabte a descansar, que ben merescut s’ho té el vostre rumbero solitario i, aquesta vegada sí, va exercir d’això mateix (de solitario) aquell dia, tornant al mateix evento paupaterrenc, on va arribar quan ja havia començat l’actuació del grup SARAVALCALÉ, i que potser per no esperar-s’ho, va agradar molt al vostre cronista. Aquest personal fa una fusió entre bossa-nova i flamenc força reeixida,
i, sobretot degut a què la majoria de components d’aquesta banda són de Sâo Paulo, les percussions anàven a l’hora i sonàven com cal. Sobretot una esplèndida baterista-percusionista rossa que fou l’atracció entre els drugos més calentots, però el nivell general dels músics era notòriament superior al què s’acostuma a veure. També destacàven les cantants, una brasileira amb certa retirada a la Marisa Monte i una altra del país de la qual el tiet Truman en destaca el to de la seva veu, aflamencada i molt suggerent. Llàstima que el grup va haver d’actuar a una hora poc rumbera, però uns quants afortunats (entre ells el vostre Truman) s’ho van passar d’allò més bé.
Només per tocar la collonera (o la gaita), el vostre cronista vol destacar com a punt negatiu d’aquesta agrupació que el repertori potser és massa evident, basat en molts dels temes que va popularitzar Vinícius de Moraes, com Tomara, o el Canto de Ossanha, però almenys saben sambar i fer sambar al públic.
El grup següent fou l’anomenat RUMBAMAZIGHA, amb components berbers i gitanos, tot barrejat,
i que fins gairebé la meitat de la seva actuació es van dedicar a imitar el què ja va fer l’any 1985 El Lebrijano, i fins i tot van tocar alguns temes d’aquella època com “El anillo – Chibulí- “ però força pitjor, com era previsible. Tampoc ajudà massa el so, i l’encarregat dels controls semblava estar de vacances. A destacar, però, que les consignes dels mohamets foren de les millors que ha sentit el vostre Truman en força temps per aquests festivals, sense demagògia ni comèdia, com la reivindicació de voler ser ciutadans de ple dret a la nostra societat (sense victimisme ni laments innecessaris) i algunes perles com: “Àfrica no només pels africans. Àfrica és de tothom, però no dels dictadors o dels invasors”.
I cap al final de l’actuació la cosa va agafar un inesperat aire rumbero, i aquí trobem la novetat: la rumba catalana ajudada amb instrumentació àrab és un camí que s’hauria d’explotar, perquè resulta molt efectiva. I aquí el tiet Truman es va poder lluïr i disfrutar rumbejant sense cap mena de complexe en temes com “El muerto vivo” o “Soy un gitano fino – Fino, fino, filipino”, i deixant per fi bocabadades a les ninotchkes que es van haver de rendir a l’evidència de què val més un bon rumbero (encara que vell i atrotinat) que mil drugos ensopits, encara que malauradament la cosa no va passar d’aquí. I s’ha de fer constar en l’acta del dia que hi havia alguna ninotchka que rumbejava a nivells superiors als del mateix tiet Truman, cosa sempre d’agraïr.
Tot seguit va sortir a escena l’inicialment “plat fort” de la vetllada, que no eren altres que COLOR HUMANO. El tiet Truman els va escoltar una estona i, encara que l’energia i implicació dels seus components era destacable, practiquen un estil musical de difícil definició que no acaba de ser del gust del vostre cronista, però sí de molta jovenalla que s’ho passava realment bé. Això sí, les consignes ja tornàven a ser del tipus: “El capital es una mierda”, “El capital tiene la culpa de todo…. Etc, etc,” que sempre queden bé però que, ben mirat, no volen dir res.
I el vostre Truman, com que per fi havia pogut sambar i rumbejar com cal, ja es va donar per satisfet i abandonà aquests humans acalorats a mig fer i va marxar abans que fos descobert pels seus enemics i creditors.
Per tant, diumenge el vostre incansable heroi post-modern va posar rumb a terres pirinenques on va celebrar una sèrie d’onomàstiques familiars (sense poder posar massa bona cara, que encara tenia el cos un xic malmés de passades rumbes...) i tot seguit va anar a la capital urgellenca on, en aquells moments i com digué el petit drugo Martí, hi tocàven sargantanes, per visitar els vells coneguts Tiet Mia, tio Manolo, el Bombero Rumbero, el Primo i altres drugos i cronòpios que roden per la contrada, amb la inicial idea de prendre alguna cosa en algun dels seus locals preferits.... PERÒ.................................
Van comprovar amb estupefacció com la plaça on inicialment volien passar l’estona va ser invadida en el seu espai sonor per un espècimen molt probablement originari de la part nord-oest de la pinínsula ibèrica armat amb un artefacte infernal anomenat “gaita”
Gaita: f. Sac de gemecs. Sac de gemecs: Instrument músic que consisteix en un sac de cuir al qual s’insufla l’aire per mitjà d’un tub i del qual pengen tres o quatre tubs, l’un dels quals, proveït de forats (grall), fa la melodia, i els altres (brunes), produeixen un so greu continu. |
que, a banda de ser un instrument com a mínim singular i estrident, i que ben tocat es fa difícil d’escoltar gaire temps (per exemple, 10 segons), va tenir la mala sort d’anar a caure a les mans d’aquest espècimen (que si l’hagués conegut el sr. Larra la definició que en faria deixaria, en comparació, la que va fer dels gallecs com una gran lloança) , espècimen pelut el qual desconeix totalment el grall, les brunes i la melodia, i al qual el tiet Mia va estar a punt d’insuflar-li l’aire, l‘instrument i una taula metàl·lica pel forat del cul i si no ho va fer va ser únicament perquè el nostre tiet Mia és un home de fina educació burgesa, educació que, però, no va poder impedir-li proferir a aquell gamarús pelut una sèrie de savis consells sobre l’ús de l’esmentat artefacte.
I no penseu que aquella bestiola bufava el sac de cuir gràcies a la seva força pulmonar, sinó que ho feia sota els efectes de vés a saber quines substàncies psicotròpiques i estupefaents
i així, ben dopat, feia proferir a l’artefacte uns esgarips esgarrifosos que no van aturar-se fins que va fer acte de presència l’autoritat municipal que, sense massa esforç, ( a sobre, covard!!!!!) va fer que aturés el martiri de les moltes persones humanes que es trobaven en aquell lloc i espai durant aquell inacabable lapse, de ben bé dues hores.
I així per fi els vostres herois contemporanis van poder acabar de sopar amb una certa tranquilitat, sobretot el Primo el qual, convalescent encara dels efectes dels seus excessos de tot tipus, va estar a punt de recaure víctima de l’insuportable soroll que proferia aquell impresentable element. I els altres cronòpios, que no cauen mai per més excessos que facin, ( i podem fer constar que efectivament en fan) també van quedar més tranquilets, moment que va aprofitar el tiet Truman per fer-se fonedís i disfrutant de la bona temperatura, anar cap a casa gaudint del seu segon hàbitat natural que, després de la rumba, és sens dubte
LA NIT.
AUDIÓS.
“…en una situación del tipo que no te permite pensar, te entregas sin condiciones a la fascinación del sonido, te dejas ir… era verdaderamente tarde, en definitiva, estábamos ya dentro de la noche… y la noche vive de un silencio que parece hablar una lengua misteriosa e indescifrable. La pausa, la espera, era un modo instintivo para intentar escucharla, su misterioso, elocuente silencio.”
Enrico Pieranunzi (d’una conversa amb Vittorio Castelnuovo ).
http://www.youtube.com/watch?v=e_MXDTK6Ob4
(lo milló pa’ la sé --- lo carajill )
En capilla
Me perdiste la paciencia
ya no confiás más en mí
Me tenés en penitencia
como cuando era gurí.
Por unas copas de más
y llegar de madrugada
me tirás una frazada
y me mandás pa el sofá.
Me tenés en capilla
mis culpas voy a pagar
tengo tarjeta amarilla
y la roja me querés sacar.
Yo no le quiero aflojar
pero preciso unos mimos
como jugando… me le arrimo
pero ella ni bola me da
Yo sé que estás igual que yo…
si somos de carne y hueso
Vení, que te doy un beso
Y vos me das tu afición.
Me tenés en capilla
y ya va para un mes
que no chincha la parrilla
y yo no sé más que hacer.
Mirá que sos poca polva
y me aguantás poca cosa
y hasta te ponés celosa
del Cuarteto Rica Cosa
Por no ponerme las pilas
te me pusiste cabrera
Me querés dejar afuera
Ya me armaste la mochila
Me tenés en capilla
Mis culpas voy a pagar
ya tengo doble amarilla
Y la roja,
me sacaste nomás.
Cuarteto Rica Cosa. “Bien Parejito” 2008
Salut, dolça druguilàndia, que el tiet Truman ja porta molt temps “en capisha” com diu aquest bonic tango de l’Uruguay, i des de que rumbeja poc encara ho troba a faltar més…. I sobretot ara, que entre aquestes calors i que tenim totes les ninotchkes rebolcant-se per les platjes fins quedar arrebossades com una corcreta
la part entrecuixal del vostre lonely rhumber es troba en un estat roent a més no poder.
I es clar, quan un es troba en aquest estat no pot pensar gaire (cosa que la majoria de drugos no fa mai) i té poca cosa a dir…… reescalfat per dalt i per baix., i escoltant molt funky dels 70’
I no penseu, acomodaticis drugos, que el tiet Truman es troba fent el dropo i de vacances com vosaltres, malcriades criatures, sinó que degut a la temporada estival està sent (encara més!!!!!) explotat laboralment i sense gaire temps per a rumbejar, acabant així oblidat per les ninotchkes i menyspreat per la druguilàndia tota.
Per això, i veient que les calors li acaben de fondre la neurona que li queda, el vostre rumbero preferit decidí, després d’una setmana de sobrehumana explotació esclavista, marxar de pressa cap a terres pirinenques per a refrescar-se una mica, i així doncs hi va fer cap el mateix dissabte esperant-hi trobar una meteorologia més acollidora i també, essent les contrades pirinenques terres acordionístiques i segurament predisposat per un disc del Quim Barreiros, alguna ninotchka que el convidés encara que no es digués Joaquina
Però…. com era previsible les ninotchkes van passar del tiet Truman de mala manera i la resta de personal també… i només aconseguí refrescar-se una mica per la part de fora, però sense poder refrigerar les ardors internes tal i com volia….. I a sobre, es va atabalar amb tanta quietud i avorriment, i trobà a faltar molt les seves vetllades musicals a les que tant s’ha acostumat darrerament. Per tant, diumenge va tornar cap al sud, fent com fa la majoria de gent de la capital, que marxa de pressa divendres per tornar de pressa diumenge, intentant veure-ho tot i no veient res i fent cues i atabalant-se més que si treballéssin… Que ja ho diu la mare del vostre Truman: “S’estéssin a casa, que no sé què hi van a buscar per aquests móns…”. Això sí, de pas va anar a veure un moment al tiet Mia, qui li va posar una mica de musica i el va calmar una mica, que venia marejat i amb una terrible confusió mental, que fins i tot pensava que hauria d’anar a cal metge…
Així de trista és a vegades la vida del rumbero modern, i dilluns el van tornar a enganxar a la carreta i, AU!!!!, a esclavitzar-se com cal, i sense haver rumbejat gens ni mica…. Per això, veient que aquesta setmana ha resultat especialment avorrida, el vostre Truman pensa compensar aquestes greus mancances rumberes amb l’assistència a algun evento, i el primer que veurà (“con el permiso de la autoridad competente y si el tiempo no lo impide”) serà el targarí festival conegut com a PAUPATERRES
http://www.infotarrega.com/post/3448/262771
al qual ja va anar l’any passat i en sortí força content, sobretot amb la gran quantitat de jippi-ninotchkes que hi va poder veure (que no tastar, però tot distreu…) i en el qual pensa rumbejar de manera forassenyada i amb gran frenesí, encara que les ninotchkes no el convidin al què voldria….
però un bon rumbero no perd mai del tot l’esperança i un dia o altre la flauta sonarà…. que ja va tocant. Ja s’informarà a tota la druguilàndia de les meravelloses aventures del tiet Truman per aquesta mena de festival, aventures que com a mínim es preveuen dignes de ser inscrites amb lletres d’or en qualsevol manual d’història contemporània.
I de moment el vostre rumbero solitario no té prevista cap més sortida rumbera, encara que pensa seguir a l’aguait i amb l’antena ben connectada a veure què passa. Perquè, de veritat, de veritat, la segona cosa que més s’agraeix havent dinat, és sens dubte posar-se
AUDIÓS.
« …. y Lupe no dijo nada, lo que me pareció un comentario muy apropiado.”.
( Los detectives salvajes ) – Roberto Bolaño.
( i fred també )
“Caminando en estado de trance por los pasillos del suburbano en compañía de cientos de compatriotas, hombro con hombro, desplazándonos como un solo bloque en movimientos de acompasado mimetismo, tengo la certeza de que nada, absolutamente nada, nos diferencia de las sociedades de hormigas o termitas, salvo por el hecho de que algunos de nosotros llevan lentes de contacto y prótesis correctoras de la dentadura”.
“Una especie muy especial” – Miguel Brieva.
Doncs si no això, estimada druguilàndia, una cosa molt semblant anava pensant el vostre Truman aquests dies, després d’haver sentit fa poc algunes referències a les teories de Darwin, i així, pensant i rumiant (com les vaques), ha arribat a la conclusió de que l’espècie humana, com totes les altres espècies, també s’ha trobat històricament sotmesa a les lleis de la selecció natural, però des de finals del passat segle aquesta dependència de la selecció natural ha passat a ser inversa, almenys a la societat occidental.
- I què vol dir inversa? ,
direu, espantadissos drugos
Doncs molt senzill: Que actualment els personatges que més descendència solen tenir, al contrari que en totes les altres espècies animals, vegetals i prototipus d’espècie, solen ser els més agilipollats (cas dels drugos) i les més ineptes (cas de les ninotchkes).
Lògicament hi ha moltes excepcions a aquesta teoria (per exemple, un drugo lector d’aquestes sàvies paraules que també sigui casualment progenitor de nombrosos druguets, serà una clara excepció, però també molts altres, encara que de tota manera no deixaran de ser excepció), i així doncs, si ens posem a comptar, veurem que de seguir aquesta progressió, en pocs anys la rukaldat més absoluta haurà arribat (encara que sembli mentida) al seu màxim nivell i, per tant, mals auguris li veu el vostre lonely rhumber al planeta on vivim i, segurament, a gran part del sistema solar.
Que aquestes febrades mentals li venen al Truman per voler-se fer l’espavilat i anar a cultulitzar-se a llocs on no li pertoca, com el passat dijous quan va efectuar una visita al
PAM
(Parc Astronòmic del Montsec), altrament dit “Centre d’Observació de l’Univers”, on li van botir el caparrot amb teories galàctiques que en lloc d’adoctrinar-lo el van tornar encara més ximplet (cosa també difícil de creure), i això malgrat haver-se entrenat sobradament escoltant els grans èxits del SUN RA i altres músiques avançades i siderals.
Perquè és clar: Resulta que el funcionament uni-neuronal del vostre cronista-rumbero no pot adaptar-se a les mega-proporcions de la infinitat de l’Univers, i va quedar més penjat que un SPECTRUM amb la cinta entortolligada.
Sobretot quan es va adonar de que, després d’haver escoltat llargues explicacions, com la de què alguna llunyana galàxia que es podia videjar dijous mateix és senzillament la llum d’aquella mateixa galàxia però de fa 20.000 milions d’anys (més o menys) i que, si la vol veure (la galàxia, malpensats!!!!) com és ara haurà de tornar d’aquí uns 20.000 milions d’anys a l’observatori, no va tenir esma de demar a quina hora, i així doncs segurament farà tard, per badoc!!.
I tampoc ningú s’adonava en principi de què aquell “objecte estrany” que sortia a la pantalla no era altra cosa que un eclipsi provocat pel cap d’un company del vostre Truman, caparrot que estratègicament situat entre el projector i la pantalla provocà gran foscor i confusió, a banda de certa escalfor al clatell del subjecte implicat.
Però tot kulturitza, malgrat que, com deia el Milianu, filòsof contemporani del vostre Truman: “a estudi s’hi va ruc i s’en surt lero(1)”, gran veritat sens dubte, i així deu d’haver quedat el començament de la crònica d’avui. (1) --- Lero = Ximple
I au, deixem estar aquests embolics astronòmics, que la setmana del rumbero solitario ha passat més lleugera que les precedents, i també ha resultat ser una mica més rumbera, que divendres ja va retrobar-se amb el tiet Mia per assistir a l’evento conegut com ATACDEJAZZ, festival que tradicionalment es perpetra a Tàrrega per aquestes dates estiuenques. Que sort n’hi ha que són estiuenques, perquè veient el fred que acostuma a fer en aquell lloc concret, seria temerari ( i fins i tot criminal) fer-ho en una altra època de l’any.
I la primera novetat del dia fou que, contra tot pronòstic i previsió, la vostra heroica parella de rumberos va arribar puntual a l’evento, fita que s’haurà d’inscriure amb lletres d’or al gran llibre de la història contemporània al costat de l’arribada a la lluna o el descobriment del forat del donut, per la seva extraordinària raresa. Això sí, puntuals però insuficientment abrigats, van poder veure des del començament la primera actuació de la nit, que fou la del trio que es fa dir KARION
integrat pel pianista Sergi Sirvent, el baixista Marc Cuevas i el timbaler Ramon Prats.
El grup demostrà sobrada qualitat interpretativa (cosa que ja es presuposa, segons el tiet Mia) però…… al vostre lonely rhumber li semblà un grup més dels que darrerament han sorgit de la factoria de músics catalans, molt correctes i acadèmics però mancats de carrer i de trempera. En opinió del perspicaç tiet Mia, segurament la influència del pianista sobre els altres dos components fa que el so d’aquest trio esdevingui força monocorde i pesat, i no es pot apreciar correctament la vàlua del baix i del bateria, que s’haurien de sentir en un altre tipus de proposta…. Els vostres cronistes-rumberos ja estaran al cas (o no)…. I també caldrà investigar la vida del senyor Rinaldo Muscolino, segons ells molt interessant….. però el Truman l’únic que ha trobat d’aquest senyor és això:
http://www.absurddiari.com/c/llegir.php?llegir=llegir&ref=7993
I d’aquesta manera, fresquets i amb un xic de nyonya, els tiets més rumberos de la postmodernitat es dedicaven a videjar les magnífiques ninotchkes que per allà pul·lulaven, i gairebé els agafa amb els pixats al ventre l’estratosfèric començament del concert dels KING KONG – Filthy Habits Ensemble plays Zappa. (que en català vol dir, més o menys El grup dels hàbits llardosos
un fantàstic octet integrat (en principi) per El Pricto (saxo alt, clarinet, sintes i veu, a banda de lisèrgic director); Don Malfon (saxos alt i baríton); Director López Wilkins (guitarra elèctrica); Jo Miramontes (teclats i veus); Guillermo Calliero (trompeta); Liba Vilavechia (saxo soprano i tenor); Sebi Suárez (baix elèctric) i Vasco Trilla (bateria).
Aquella arrencada tan brutal, després d’una esquizofrènica introducció de El Pricto, creiem que amb un zappatista tema de l’ ‘EP “Waka-Jawaka”,
precisament un dels pocs discs que havia estudiat sobradament el vostre Truman a la seva primera joventut, el deixà literalment clavat a la cadira, i al tiet Mia clavat a la barra (cosa que li passa sovint, però per altres motius). El so era espectacular, la proposta es notava treballadíssima, amb tots els músics mil·limètricament conjuntats com poques vegades es veu i, per si no n’hi havia prou, l’acció d’un tècnic que posava pinícules en una pantalla (els moderns em sembla que en diuen V-Jay, sembla ser que de malnom VJ Mongo), no es feia a la babalà sinó que el conjunt agafava un sentit extranyament lògic. La sensació, doncs, era de que tots els elements estàven perfectament greixats, sense cap element sobrer ni superflu.
El tiet Truman, escarmentat i gat vell, pensà en aquell moment: “bé, això és el tema inicial, que segurament és el que fan millor i el toquen ara per impressionar al personal, però aviat afluixaran….”…..
Doncs…….. NOOOOOOOOOOOO!!!!. Que el Truman és mortal i fins i tot un ésser tan rumbero com ell també s’equivoca, i el concert seguí íntegrament amb aquella intensitat i, sí, extraordinària qualitat, amb alguns dels temes més coneguts del Frank Zappa , (algun de “The Grand Wazoo”, per exemple) i deixant literalment bocabadats (i no és un tòpic) als pocs però bons afeccionats que resistiren el fred fins al final de l’actuació, fent bona la frase d’Edgar Varèse que es mencionava al prospcte d’aquest Atacdejazz: “Les vanguàrdies no existeixen…. El que sempre hi ha és molta gent atrassada”. No fou el cas dels que arribaren fins al final d’aquesta actuació, que disfrutaren de valent.
El vostre cronista-rumbero no pararia de lloar el conjunt i cadascun dels músics que, a banda de demostrar un meritori esperit de sacrifici a favor del grup, també confirmaren en els solos que tots ells podrien lluïr en altres contextos i formacions. Ah!!!! i sense perdre mai el sentit de l'humor, que ja ho deia el gran tiet Lester: "SERIOUS FUN"
I també, com passa sempre, el destí més probable d’aquesta extraordinària formació serà de ben segur l’oblit i la més gran indiferència per part dels mitjans i el públic en general, en un país on cada dia s’obren auditoris i poliesportius però on la rukaldat avança imparable sense que ningú l’aturi ni li posi fre.
Si voleu gaudir una mica d’aquesta proposta, el tiet Truman us en facilita la dreza, i aneu fent…..
http://www.myspace.com/filthyhabitsensemble
És clar que després d’aquesta descàrrega, només una ressucitada orquestra del Duke Ellington podria haver seguit captant l’atenció dels escassos espectadors presents, i la descafeïnada jam que seguia aquesta actuació no despertà massa interès, almenys el dels vostres cronistes, que decidiren anar a algun lloc amb un clima més meridional.
I així, abans d’anar a jeure, el vostre Truman encara va poder retrobar-se amb el vell conegut drugo Fiti, tan jippi-panki i enèrgic com sempre, però poca estona, que l’edat no perdona.
I sense dormir gaires hores, dissabte el Truman es dirigí a “un lugar del Pirineo, de cuyo nombre no n’heu de fer res” on se celebrava la festa local i on va poder dissertar amb vells coneguts que, encara que només fos perquè feia temps que no el veien, van fer veure que l’escoltàven, fins i tot amb bona cara.
I entre xerrameca i fartanera, al Truman se li va fer tard i arribà a casa seva massa tard, i dilluns el passà com bonament va poder, sense poder dictar la seva crònica a temps per culpa de qui ja sabeu (la p. feina).
Però ja signariem a hores d’ara el poder tenir moltes setmanes amb aquest nivell rumbero, que darrerament n’anàvem una mica faltadets i així, aprofitant que escoltem un disc de MORENO + 2, el tiet Truman en transcriu la lletra d’un dels temes com a comiat i com a exercici de traducció per a la setmana que béeeeeeeeeeeeeee, i també us facilita un estri per netejar la pantalla de l’ordinador per dins.
AUDIÓS.
EU SOU MELHOR QUE VOCÊ
“Todo mundo acha que pode, acha que é pop, acha que é poeta /
Todo mundo tem razâo, vence sempre e na hora certa /
Todo mundo prova sempre pra si mesmo que nâo há derrota /
Todo homem tem voz grossa e tem pau grande e é maior do que o meu, do que o seu, do que o de todos nós /
Todo mundo é referència e se compara só pra ver que é melhor /
Todo mundo é mais bonito do que eu mas eu sou mais que todos /
Todo mundo tem suingue, é feliz, é forte e sabe sambar /
Todos querem mas nâo podem admitir a coexistència do orgulho e do amor porque /
Eu sou melhor que você /
Eu sou melhor que você mas por favor fique comigo que eu nâo tenho mais ninguém.
Todo mundo diz que sabe e quando diz que nâo sabe é porque /
é charmoso nâo saber algo que as pessoas já sabem como é /
Todo mundo é original, é especial, é o que todos queriam ser /
Nâo basta ser inteligente, tem que ser mais do que o outro pra ele te reconhecer /
Todo mundo ganha grana pra dizer que ela nâo vale nada /
Todo mundo diz que é contra a violència e sempre dá porrada /
Todos querem se apaixonar sem se arriscar, nem se expor e nem sofrer /
Todas querem vida fácil sem ser puta e com reputaçâo /
se reprimem e començam a dizer /
Eu sou melhor que você /
Eu sou melhor que você mas por favor fique comigo que eu nâo tenho mais ninguém.
Mauricio Pacheco.
(e.p. “Music Typewriter” – moreno + 2 ).
http://www.youtube.com/watch?v=rjsWiMvgZAo
(O la previsible i inevitable invasió de la brutícia i altres perills)
“ Estamos viviendo el fin de una era o la transición de un tiempo a otro. A veces creo que nos apegamos mucho a un mundo que conocemos y que tiende a desaparecer, porque aquellas formas de encantamiento que existían en la vida ( incluso la búsqueda del propio encantamiento) tienden a desaparecer.”
Zéca Baleiro (Comentari del disc “O coraçâo do homem bomba. Vol.1”).
Ja era hora!!!! , estimada druguilàndia, que el vostre Truman pogués gaudir d’uns ben merescuts dies de repós que, encara que curts, li han servit per posar-se una mica les piles i de pas amagar-se d’aquestes calors que tan aplatanat l’han tingut, juntament amb les refotudes obligacions laborals, que si no han pogut acabar amb la seva integritat física, bé que ho han intentat...
Per això, fart de la atrafegada i esbojarrada vida moderna, el vostre lonely rhumber decidí imitar al drugo Morancho i amagar-se al seu magnífic xalet de muntanya,
on només hi trobà animalons, i no hagué de suportar per un temps a cap més humà que a ell mateix, cosa que també costa, no us penseu...
Però fins arribar a aquest petit lapse de pau i tranquilitat, el vostre Truman hagué de patir encara una setmana laboral ben atapeïda i, els dies que l’horari li permet i mentre duri la calor, també es dedica a practicar el noble esport de la natació, art del qual n’està estudiant els rudiments, i fins ara ha arribat a aquesta conclusió:
La respiració s’ha de procurar fer amb el cap fora de l’aigua i no a l’inrevés, que els dies que el tiet Truman ha oblidat aquesta qüestió ho ha passat malament.
Però ningú és perfecte, com deien a la pinícula, i no sempre s’aconsegueix. De tota manera, no cal defallir, i la següent lliçó que pensa practicar el Truman és la de poder nedar i videjar les ninotchkes alhora, i vigilant que no es noti gaire, que a vegades s’enfaden (però en el fons els hi agrada...., punyeteres....).
Perquè faltat de bones rumbes i aclaparat per la feina, el vostre Truman també es troba en un lamentable estat de nervis i confusió mental, fins al punt d’arribar a no poder explicar-vos res la passada setmana, com bé li va recriminar diumenge el Tiet Mia, però la veritat és que no hi havia res a dir. I així, esperant arreglar una mica aquesta penosa situació, els vostres dos herois contemporanis van decidir trobar-se el proper divendres per assistir a Tàrrega al ja tracicional ATAC DE JAZZ
que es perpetrarà els dies 10 i 11, però en principi els vostres cronistes predilectes només hi aniran el divendres 10. Si voleu saber més coses d’aquest evento, ho podeu consultar a la següent dreza:
www.atacdejazz.com
i si hi aneu dissabte, ja ens ho explicareu.
Abans d’això, però, el Truman també té programat aquesta setmana anar a espetegar a les instal·lacions del CENTRE D’OBSERVACIÓ DE L’UNIVERS, que es troba situat a la serra del Montsec, i sembla ser que consta fins i tot d’un planetari i altres estris inter-estelars :
http://www.parcastronomic.cat/centre-observacio-univers-portada.php
De moment, es va preparant per aquest evento escoltant nit i dia la música d’en SUN RA per anar posant-se a to, i trobar-se, quan arribi el moment, ben receptiu
Però no és cap d’aquestos assumptes el que té més amoïnat al vostre rumbero solitario a hores d’ara, sinó precisament això que ja ens deia al començament en Zéca Baleiro: aquest món que tendeix a desaparéixer, aquesta visió de la casa neta un cop per setmana, sense pols ni borrissol, amb els vidres i el lavabo ben polits, amb la tapa del wàter abaixada encara que només un dia, amb la roba arregladeta i al seu lloc.....
Doncs sí, incrèduls drugos, aquest món idíl·lic i angelical deixarà d’existir per al vostre Truman com a mínim tot el mes de juliol,
perquè la seva rumanoide minyona, la qual tenia al vostre Truman ben cuidat i polit (tal i com es mereix) ha decidit de manera unilateral anar-se’n a passar les vacances al seu ex-comunista país, del qual no tenim la total certesa de que torni, pobreta, vista la maldat de certs coneguts transilvans. Ara bé, si finalment torna (com desesperadament desitja el tiet Truman), el panorama que li espera probablement serà molt pitjor del què mai s’hagués imaginat, que un mes és un mes, i el Truman no sap ni endollar la fregona.
Per si de cas, abans de marxar el vostre abandonat Tiet li va fer arribar una nota com aquesta, no fos cas que per voluntat pròpia no volgués tornar. S’ha de ser previsor...
I amb aquestes tribulacions trobeu al pobre Truman mentre recorda temps passats, que si no eren millors almenys ho semblaven, com quan ara fa un any els vostres herois contemporanis esperaven l’arribada del cronòpio Waits o, en aquest mateix mes de juliol, s’esdevingué la mai igualada aventura del tiet Truman juntament amb el tiet Mia i els drugos Morancho i Bombero Rumbero quan van anar a espetegar a la bonica vila de Tramacastilla de Tena per assistir a uns quants concerts del festival Pirineos Sur, al qual aquest any no se sap si hi podran tornar. Per si de cas, el pograma del festival el podeu trobar aquí:
http://www.pirineos-sur.es/inicio/
i a veure què passa.....
Però no per tot això heu de pensar que el tiet Truman s’ha jubilat del tot de les seves afeccions rumberes, que aquest diumenge va formar part d’un fantàstic quintet on no hi havia cap suplent, ajuntant-se amb el tiet Mia, en Luigi Xerolini, el tio Manolo i el Primo, només faltant-hi el Bombero Rumbero, que segons sembla ser ens torna a festejar.... N’hi ha que no en curaran mai, que una cosa és necessitat i l’altra és vici.
I és que el perill més gran, encara que no ho creieu, que té en aquests moments el vostre rumbero solitario, és que veient-se desemparat i abandonat per la minyona, en un frenètic atac de desesperació caigui en la perillosa tentació de buscar alguna ninotchka casadora (que en el lamentable estat en què es veu el tiet Truman, només podria ser algun enredo) i prengui mal. Que l’altre dia, i mentre xipollejava dintre la piscina, ja tingué un ensurt quan una tendre criatura, veient al vostre heroi d’esquena, li cridà amb gran eufòria:
PAPA !!!!!
... i el Truman, sobresaltat i esgarrifat, només tingué esma de dir:
AUDIÓS.
“ ... pues una vez franqueados los límites de la impudicia, ya no hay brida que nos detenga.”.
M. De Montaigne.
Salut, drugos i ninotchkes del món mundial. Se us fa saber que:
AQUESTA SETMANA EL TIET TRUMAN NO TÉ RES A DIR
Per tant, només cal deixar-vos amb uns minuts musicals i un conte del Monterroso.
AUDIÓS.
http://www.youtube.com/watch?v=zFIHAHkm52w&feature=related
http://www.youtube.com/watch?v=PL_AWx4PXM0
La oveja negra
Augusto Monterroso
En un lejano país existió hace muchos años una Oveja negra. Fue fusilada.
Un siglo después, el rebaño arrepentido le levantó una estatua ecuestre que quedó muy bien en el parque.
Así, en lo sucesivo, cada vez que aparecían ovejas negras eran rápidamente pasadas por las armas para que las futuras generaciones de ovejas comunes y corrientes pudieran ejercitarse también en la escultura.
Un dia, Jacques Dutronc va deixar de beure.
Ell ho explica així :
“ No sé per què vaig deixar de beure. Aquell dia devia d’estar borratxo “.
No hi ha manera!!!!, drugos i ninotchkes, de trobar la nina de la veu sensual que hi ha dintre la màquina del tabac…. I mira que el vostre Truman ha buscat per tots els bars que ha anat trobant, i res!
Ah! I a sobre, s’ha de demanar al cambrer que apreti un botonet per poder fer anar la remaleïda maquineta, i amb tot això no guanyem per disgustos... Què hi farem!
I és que aquesta setmana el vostre lonely rhumber no té gaire cosa a dir, perquè sembla ser que a la feina deuen d’haver decidit eliminar-lo (si més no físicament), i com que fer-ho de manera violenta resulta il·legal, han arribat a la conclusió de què la millor manera de carregar-se’l és fent-lo treballar de manera tal que rebenti, i si de cas ja netejaran el què s’embruti.
Però com que el Truman sempre es troba disposat a adoctrinar com cal als drugos, vol culturitzar-vos amb una magistral lliçó de geopolítica, amb el nou mapa-mundi que hauran d’estudiar la kanalla:
I ara, passant a parlar-vos de les (poques) activitats rumberes del vostre esclavitzat Truman, se us ha de dir que, després de passar un divendres mogudet a terres pirinenques, on va poder saludar una mica de passada al vostre tiet Mia i altres cronòpios com el Luigi Xerolini i el Bombero Rumbero, només pogué rumbejar una mica dissabte, quan ja s’havia perdut l’actuació de MARUJITA (dijous) i la primera part del FESTINOVAL (divendres). Però, com us deia, ja dissabte el vostre cronista-rumbero, més solitario que mai, va assistir a l’actuació del brasiler grup OS HAXIXINS,
inicialment un quartet, i que perpetren un pop-rock molt indicat pels amants dels grups dels anys 60, però potser no tant per a cronistes com el vostre Truman, sobretot perquè només s’assemblaven en l’aspecte exterior a grups com el JIMI HENDRIX EXPERIENCIE o altres de l’època. Deu de ser un « revival », però al vostre Truman no li cal perquè, encara que com a tendre criatura, ja rodava per aquelles dates tocant la pera als seus soferts progenitors.
I se suposa que el leader de la banda és el bateria, que exercí també de cantant, però el vostre Truman trobà que com a bateria té molta qualitat (només cal dir que per aquestes contrades es veuen pocs, per no dir cap, bateries de pop-rock d’aquest nivell), però com a cantant….. justet, justet…
Els altres drugos eren un teclista que trastejava una mena de KORG, d’on feia sortir uns esgarips més aviat poc delicats, i un guitarrista que, pel que demostrà, no li calia venir de tan lluny. I el baixista ???
Doncs sembla ser que, quan la banda va arribar a Barcelona feia un parell de dies, l’angelet es va fer fonedís i, almenys dissabte, encara no havia donat senyals de vida. Si el veieu,
guaiteu la creatura
si us plau, dieu-li que vagi cap a Lleida amb els altres i que facin el concert sencer, que el de dissabte resultà, a més de curt, escapçat.
I a més, el públic assistent (poc) també li resultà un xic estrany al vostre Truman, perquè no està gaire acostumat a veure aquest personal tan “Modenno” i “Anrollao”. No sabem què n’opinarà de tot això l’Agència Monk, que també rodava per allà..... i que segurament en té una visió molt més global que el tiet Truman, però això són figues d’un altre paner….
Així doncs, com que l’experiència resultà una mica frustrant per al vostre cronista, després de vitaminar-se i mineralitzar-se
va pujar al que fou en altres èpoques el seu “Monte Carmelo” particular, i que és la muntanya de Gardeny, on se celebrava aquest any el FESTINOVAL,
i encara que el Truman no podia estar-s’hi gaire estona, encara va poder veure alguns grups, com per exemple “A CONTRA BLUES”
http://www.acontrablues.com
que perpetren música molt nord-americana amb una base molt blues, però també hi barregen altres estils, com bluegrass, country, etc.
Val a dir que, encara que encasellats en aquests estils de vora el Mississippi (més o menys), sonen molt bé i també demostren força maduresa escènica.
Però com que el vostre cronista disposava de poc temps, agobiat per les poques hores de descans que disposava (i que, veient el lloc on es celebrava aquest festival, li recordaven sens dubte el pase pernocta d’altres temps quan era més jove i, en aquest mateix lloc, hi venia a celebrar una altra mena de festivals, molt més marcials), seguidament assistí a una part de l’actuació del grup “NENÉ GANDAIA”, que malgrat ser de Barcelona, perpetraven un concert del què podriem definir com a funk brasileiro, molt voluntariós però que resultava poc creïble. També la banda, encara que amb molt personal, grinyolava una mica i no sonava gens compacta. El públic que s’ho passava més bé amb aquest grup era una colla de joves amb síndrome de Down, entre els quals es barrejà el tiet Truman i així passà l’estona ben camuflat (i no és conya).
http://www.myspace.com/nenegandaia
Però, per sort, aquesta banda ja acabava la seva actuació i, just al davant, en començà una altra del grup BURITACA 200, que perpetren una mena de cumbia-fusió, que no resultà massa del gust del tiet Truman, i va plegar de sentir-los ben aviat. S’ha de recordar que, la cumbia fusió ja l’havia inventat el tiet Mingus fa uns quants anys, i tampoc fou el seu millor invent.
http://www.myspace.com/buritaca
I d’aquí, com que li venia de pas, el vostre Truman passà per l’escenari que hi havia més a prop de l’entrada, on perpetraven la seva actuació el grup de la cantanta AYESHA, amb un espectacle molt modenno però amb moltes martingales (electrònica, percussions variades, art visual) però poca substància. I això que en un principi, abans d’arribar davant de l’escenari, el Truman hi escoltà una trompeta amb sordina que li va fer aixecar les orelles i, ensumant els efluvis Milesdavisians, el dirigí cap allà entusiasmat…. Però fou només una il·lusió perquè, encara que en aquesta banda efectivament hi havia un drugo tocant la trompeta ensordinada emulant al gran Miles, ben aviat deixava veure el llautó i, com ja s’ha dit, la substància en resultà més aviat poca. I aquesta ja granadeta ninotchka, l’Ayesha, té bona veu i presència escènica, però la proposta segurament no aportarà res de nou al panorama musical actual. Això sí, estimats drugos i ninotchkes, si voleu passar per modennos i anrollaos podeu escoltar-los, i així podreu lligar amb els intelecto-pijos de postal, que alguns són amants d’aquesta mena de propostes.
http://www.myspace.com/ayeshadiva
I PROU!!!, que diumenge s’havia de tornar a pencar i el cos del vostre Truman ja no li donava per més, i també sentia com una mena d’enyor d’aquells temps quan, amb molta més energia i molt menys pes, pujava a Gardeny a fer el gilipolles amb els militars, on no va aprendre res però va malgastar una part de la seva joventut.
I tampoc les previsions per a la propera setmana són gaire optimistes perquè, com ja s’ha dit al començament, les obligacions laborals no es preveu que de moment afluixin gens.... i no hi ha rumbes a la vista, encara que, ja se sap, ON MENYS S’ESPERA, SALTA LA RUMBA.
De moment, serà qüestió de demanar la amoto al tiet Mia, netejar-la d’herbotes i, així, (i esperant que no s’emprenyi el drugo Morancho), de cara a l’estiu que acabem d’encetar, a veure si el vostre Truman hi pot passejar ninotchkes tan ben dotades com aquesta:
…… i per acabar, com que avui el Truman no se sentia massa inspirat i no us ha culturitzat gaire, us transcriurà un paràgraf llarg que ha de servir per al vostre adoctrinament i desrukaldatització.
AUDIÓS.
“ … Es cierto que ronda por los espacios mentales de la sociedad la tesis de que es “la naturaleza” la que nos enseña la lección de la dominación o de la violencia. Ese dominio natural en el que estamos instalados y esa naturaleza que “somos” se transforma de una manera especial en los humanos. No conocemos completamente el comportamiento de los animales y es posible que la caza o la defensa originen alguna añagaza que nos parezca excesiva. Pero me temo que sólo el animal humano sea el único capaz de torturar, de convertir la maldad que arrastra en algo que sobrepasa su propio ser para hacer sufrir a los demás y, por supuesto, para mentir, para manipular, para calumniar, para matar. Este proceso creciente de corrupción real y, sobre todo, de corrupción mental tiene lugar, desde luego, por la inevitable lucha por existir en la naturaleza que nos constituye, y por el inmenso territorio social y político que hoy más que nunca nos asfixia. Un territorio donde se montan prestigios y desprestigios, se tergiversan los hechos, se trastornan los cerebros y se mantienen como verdades intocables palabras desgastadas y casi siempre vacías o, mejor dicho, vaciadas, como “democracia”, “gobierno”, “identidad”, “libertad”, “solidaridad”, etcétera. A este desgaste se unen las frases hechas que al repetirse sin entenderlas o, mejor dicho, sin poderlas entender, acaban deteriorando nuestra ya naufragante capacidad de pensar….”
Emilio Lledó. (parlant del llibre “El desgobierno de lo público”)
(i altres plats estiuencs)
“ El origen de la crisis financiera actual es la codicia. (…) Los especuladores que la precipitaron son nietos de las políticas avarientas de Thatcher y de Reagan. En “1984”, George Orwell predijo que un día lo obsceno pasaría por bueno. Y ha sucedido…”
Lawrence Boswell (director de la Royal Shakespeare Company)
Salut, estimada druguilàndia, aprepareu-vos que ve l’estiu i amb ell els mals de panxa i les calors més esgarrifoses que imaginar pugueu, que aquest any l’ansaladilla ve calenta....
Però, això sí, sobretot no us endrogueu ni esnifeu coca
que després podeu trobar-vos en un estat de nervis com aquest drugo, que no hi ha manera de fer-lo estar quiet:
http://www.youtube.com/watch?v=r5jeOMkzXKA&eurl=http%3A%2F%2Fwww%2Enopuedocreer%2Ecom%2Fnoticias%2Fcategory%2Fotros%2Fpage%2F7%2F&feature=player_embedded
Però això ja no li passa al vostre pobre rumbero solitario, que darrerament va sentint el pes dels anys sobre les seves cansades espatlles i ja només rumbeja quan se sent en unes condicions mínimament decents, cosa cada vegada més rara. I no us penseu que a la feina el planyen gens ni mica, que cada vegada l’exploten amb més alegria i frenesí, i per tant només pot rumbejar de manera esporàdica i, a vegades, controladament, com veieu en aquesta bonica instantània:
I així, amb el començament de les calors fortes, aquestes darreres jornades laborals foren especialment dures per al vostre tiet Truman, però divendres ja començà a reviscolar una mica, assistint a l’actuació que perpetrà el grup de, segons els prospectes, “Nu-flamenc”, anomenat D’CALLAOS al Café del Teatre de la Ilerdenca capital,
i encara que aquesta colla ja l’havia vist actuar el vostre cronista rumbero l’any passat (veure la crònica de data 02 de juny de 2008 , “Comiat lleidatà” ), hi va tornar perquè en aquella ocasió no l’havien decepcionat massa. I sí, el grup seguia essent bàsicament el mateix i amb similar repertori (més alguns temes d’un disc nou, que podeu baixar-vos d’intenné en aquesta dreza:
http://www.decallaos.com/ )
, però....... No se sap si degut a l’estat més aquietat del tiet Truman o a altres factors, aquesta vegada el vostre lonely rhumber ja es va quedar mosquejadet perquè, malgrat que la gràcia del grup rau especialment en la vocalista, ben maca i rumbera, i els guitarres tenen un nivell correcte, no podem dir el mateix de les percussions que, encara que sobre-abundants i amb 3 drugos que se n’encarregàven, són d’aquells que creuen que com més trastos de fer soroll hi hagi millor serà la cosa, quan per regla general sol succeïr el contrari, que més val un tambor petit però ben tocat o unes palmes a temps, que tota aquell fotimer d’esquelles, caixons, bateries i altres estris que provocaren gairebé sempre més cacofonia que ritme.
I del baixista no cal parlar-ne, perquè només se sap que hi era perquè el vostre Truman el va veure, que ben llarg que és, però no va pas sentir-lo, encara que feia el gest.
De tota manera, el grup sembla ser que té una sèrie de seguidors fidels (entre ells moltes estupendes hippi-ninotchkes) que no repararen en aquestes petiteses i s’ho passaren d’allò més bé, encara que per ballar aquells ritmes s’havia d’estar afectat d’alguna mena de rara paracúsia que de moment no pateix el vostre Truman, al que també li va semblar que, en comparació amb l’actuació de l’any anterior, els D’CALLAOS ja començen a patir un xic de desgast i, potser, els convindria reposar una temporada per guanyar una mica de frescor que, a la fi, era la qualitat més interessant que el vostre cronista els hi havia vist. I ara que el tiet Truman està enamoradís, si la vocalista el vol passar a veure, que sàpiga que sempre serà benvinguda...., encara que no canti
I és que hi ha un fet més que preocupant per al vostre lonely rhumber , que és que l’altra dia, trobant-se a punt de posar carburant a la seva carreta en una d’aquelles benzineres de cuidada estètica i tracte exquisit, de sobte sentí una veu angelical que li digué, gairebé a cau d’orella:
“ Heu triat, diesel e-pus”
I sí, espantadissos drugos, encara que us costi de creure, el vostre Truman caigué ferit d’amor per aquella veu prodigiosa, que insinua més que ensenya, que promet més que dona, i que fa somniar en paradisos excelsos de begudes sense plom i amb octanatge elevat, i fent camins que s’han de recórrer ben acompanyat i només pendent dels radars i de la veu que, sensual, ens repeteix:
“ Heu triat, gasolina normal”.
I així, amb aquesta desesperació i desfici, va passar la setmana el vostre rumbero buscant sense descansar la ninotchka de la veu sensual (encara que una mica acarajillada) per totes les benzineres de la província i part de l’estranger sense cap resultat que passés del fet sonor fins que, cansat i desesperat, mentre feia el carajillo en un bar de carretera sentí, encara més a prop de l’orella, una altra veu que li digué:
“ Su tabaco, gracias!!!! “
I apa!!!!, ara que ja feia temps que el Truman havia deixat els caliquenyos i altres coses de fumar, ja el teniu fent un via crucis per tots els estancs i bars de la comarca buscant a la ninotchka de la tabakalera, que promet encara més que la benzinosa veu, i fins i tot sembla més viciosa encara!!!!!!
Però...... , ben mirat, segurament tot és fruit de una fartanada de gambes i ansaladilla en mal estat, que provoca febres i deliris inconfessables, i fins i tot algun malson...
Doncs, com us anava dient, el Truman, ja més recuperat, fart de passar calor i dormir de qualsevol manera, es va dirigir cap a les fresques terres pirinenques el mateix dissabte per passar un parell de dies de repòs i tranquilitat, i on va poder contactar amb el vostre vell conegut tiet Mia que, sembla ser, havia tingut ja fa temps un affaire amb la veu de la benzinera, però s’en devia cansar, perquè fa molts dies va abandonar la moto, la qual ha acabat creant una magnífica obra d’art conceptual que ben bé es podria intitular “MACHINE-NATURE” , segurament inspirada i amb el vist-i-plau del drugo Moracho, tan enemic de les tecnologies contaminants.
(encara que no ho sembli, a sota hi ha una amoto....)
I després cap a casa, que s’ha de començar la setmana reposat i es preveuen alguns eventos a partir de dijous, dels quals se us informarà (o no) i que, si el Truman pot sortir viu de les urpes de les obligacions laborals, ha de disfrutar de valent convenientment transmutat com a rumbero solitario, si convé amb màscara i tot.
D’aquestos eventos en podem destacar l’actuació d’un psicodèlic grup brasiler anomenat OS HAXIXINS, segons el prospecte “autèntics monstres del garatge psicodèlic, ens portaran grans dosis de guitarra amb salvatges tons fuzz i orgue.... “
així com l’actuació, dijous, d’una tal MARUJITA i la cel·lebració del Festinoval, aquest any amb canvi de lloc.
Així doncs, si no troba la ninotchka de la veu sensual, el Truman pensa buscar-la en algun d’aquests eventos i, com diuen al seu poble:
“ ELS CARLINS QUE ELS MATI CRISTO”.
AUDIÓS.
(Quim Font). “.... Supe entonces, con humildad, con perplejidad, en un arranque de mexicanidad absoluta, que estábamos gobernados por el azar y que en esa tormenta todos nos ahogaríamos, y supe que sólo los más astutos, no yo ciertamente, iban a mantenerse a flote un poco más de tiempo”.
“Los detectives salvajes” Roberto Bolaño.
(Ni Imperio ni Dios)
“La edad y otros desfallecimientos me han convertido ahora en un verdadero epicúreo, que prefiere –como el maestro del jardín- gozar de un pedacito de queso regalado por un buen amigo a manjares sibaríticos cuya degustación exige ponerse corbata y compartir comedor con diversos modelos de extorsionadores de viudas. Sólo es cuestión de buen gusto (….)”
Fernando Savater
Salut, druguilàndia moderna, mentre el tiet Truman va provant si la informàtica l’ajuda a dictar com cal la crònica d’avui sense fotre-li enlaire de mala manera, com va passar l’altre dia quan, ben content, el vostre rumbero solitario es disposava a donar-vos les darreres notícies , com el concert que perpetrà el grup CHIPÉN, que malgrat no ser per llençar coets, va contenir molt més sabor rumbero que totes les conferències hagudes i per haver, cosa que el públic va saber apreciar omplint molt més la sala que altres dies….
Ara bé, la qüestió principal i per la que probablement el vostre Truman fou castigat per la providència i altres éssers capellanils fou molt probablement per la ben detallada explicació que havia fet el vostre cronista comentant les declaracions d’un tal monseñor Cañizares, que no és ni el porter del València ni un guitarrista flamenc, sinó que sembla ser que és el portaveu de la conferència episcopal (o alguna altra màfia similar),
(guaiteu la creatura.....)
quan, fent ostentació de les seves habilitats en matèria de comptabilitat, perícia probablement apresa dels seus predecessors quan anàven comptant els descreguts jueus, gitanos i altres pervertits i heretges que entràven a certs camps d’Alemanya i Polònia, declarà que no es podia comparar de cap manera la modificació que vol fer el Govern sobre la llei de l’avortament amb certs abusos comesos (sembla ser) per una sèrie de capellans sobre unes criatures a Escòcia, ja que pel fet d’avortar s’han comés una xifra de crims gairebé incomptable per altres ments menys preclares que la de monsenyor.
Però és clar, aquestes declaracions van crear a l’influenciable enteniment del vostre Truman una gran inquietud perquè, com que el vostre lonely rhumber no coneix els camins de la teologia i la recta moral, tampoc en sap comptar numèricament les conseqüències, i, ben esgarrifat, va extreure d’això les següents conclusions:
- Partint del fet de què el vostre Truman ja té una certa edat, i que la major part d’aquests anys els ha passat essent (molt menys del què voldria, això sí!) sexualment actiu, i desconeixedor de quan la vida humana comença, s’ha posat a pensar que si els espermatozous són vida humana, per cada vegada que el vostre rhumber ha esquitxat un fons de WC, algun kleenex o ha empastifat una butifarra de làtex, o també, en moltes menys ocasions, qualsevol part de la femenina anatomia, a poder ser en forma de forat, la mortaldat comesa pel vostre rumbero fa esgarrifar de veritat. I aquesta qüestió, drugos i ninotchkes estimades, ha portat al vostre Truman a una infinitat de penediments i penitències que no l’han deixat dormir ni clucar l’ull gairebé cap dia des de fa ben bé dues setmanes. I tot això només pel que fa a la qüestió numèrica, sense parlar de fets morals o pecats de pensament. Així doncs, només li resta al vostre desolat tiet aconsellar-vos, drugos de totes les edats, que abans de continuar cometent assassinats i altres crims correu a capar-vos, encara que només sigui de forma preventiva, i prenent exemple del que fan els governs en casos com els de la grip de la truja o altres pandèmies passades i futures, llençant la casa per la finestra calgui o no calgui (que normalment no cal).
Aquí podeu veure els drugos més matiners corrent a sanar-se.
L’única cosa que va impedir que el vostre Truman cometés alguna barbaritat empès per la desesperació fou el pensament de què, probablement, els espermatozous no deuen considerar-se pas com a vida humana, perquè d’altra manera també serien comptats tots aquells que els capellanots escocesos van esbarriar per la tendra anatomia de la canalleta de la qual s’en feien càrrec. I també resta molt més tranquil el vostre rumbero pensant que, en cas de que alguna criatura surti amb alguna mena de defecte, el tracte que han rebut tradicionalment la canalla esgarradeta (i els altres normalment també) per part dels ensenyants addictes al nacional-catolicisme ha sigut sempre modèlica, exemplar i singularment afectuosa, com deuen recordar la majoria dels drugos de més edat.
La pega que ha trobat el vostre Truman en tot aquest assumpte, però, és que a falta de poder fer altres marranades ara li han entrat ganes de pervertir la canalleta perquè segons monseñor Cañete això és un fet menor, però el vostre lonely rhumber es troba amb què si ho fa ell resulta que no és cap fet menor al codi penal. Així doncs, la única solució que hi veu de moment és esperar al carnaval i, convenientment disfressat amb sotana i birret (però de bisbe o cardenal com a mínim, que el Truman té una categoria!!!!) esperar el mes de febrer i posar-se prop dels parvularis a veure què passa.
Així doncs de moment el Truman no es sanarà (encara que aquest fet, dolorós al principi, segurament li estalviaria molts i molts maldecaps) i ha pres la seriosa decisió de fer una mica (només una mica, eh!) de bondat però no sanar-se, que acaba de pintar i això embruta. I també té por de què li passi com al seu darrer ídol musical, que aquesta vegada ens ve de Sud-Amèrica, el JUSHI MAÑO, que pel seu mal cap es troba en situacions més que desagradables.... com podeu veure al següent videio:
http://www.youtube.com/watch?v=-hCgfNBkTZA
Per si de cas, el vostre rumbero solitario contactarà amb la següent senyoreta, de nom suggerent, per si té algun dubte al respecte
Però PROU!!!!!!!!!!!!!, que tot això són fets de l’altra setmana i el Truman, sempre endavant, ja els té més que superats i a partir d’aquest moment passarà a fer-vos un resum de la (ara sí, collons!) darrera setmana, que començà molt poc rumbera i fins i tot una mica depressiva, fins que (i gairebé de forma simultània) rebé notícies del cronòpio Mia, que l’informà d’un fastuós dinar que s’havia de perpetrar al Torreón del jipi-drugo Morancho, i, poc després, tingué notícies fresques del seu Pepito Grillo particular, el vostre vell conegut Carcàngel San Ricard de la Conca, que informà al vostre Truman de què els desastres informàtics (i altres) que li solen passar són càstigs de la divinitat pel seu agnosticisme i descreença, però el deixà anar amb la promesa de que si és reincident es sanarà de veritat i així, amb un Credo i dos Ave-crems, el perdonà fins a la propera ratxa pecaminosa
I amb aquest sant perdó començà el periple rumbero de cap de setmana del vostre Truman, iniciat amb l’assistència a un rocker concert perpetrat al Café del Teatre per l’ex component de grups tan emblemàtics com Siniestro Total o Los Feliz, el senyor MIGUEL COSTAS i el seu grup
telonejat i acompanyat per un altre grup de Villanueva i la Geltrú-dis que es feien dir “PERDÓN POR LA INVASIÓN”.
I així el tiet Truman, encara que hi va anar perquè no hi havia ni rumba ni res més i