I EL FINAL NOMÉS POT SER EL SILENCI.

Salut.

  Immers en un profund estat de desànim i d’escepticisme sense causa concreta, predisposició que per altra banda sol ser cíclica i recurrent a la trajectòria del vostre Truman, aquest ha decidit definitivament la clausura d’aquestes línies, no sense haver-ho meditat abastament i basant-se en motius diversos, el principal dels quals és la manca de motivació per a continuar-les.

   El cas és que quan va començar a redactar en aquest bloc, ja fa ben bé dos anys i mig, ho feu fonamentalment motivat per una forta necessitat d’autoafirmació i com a mitjà per exorcitzar l’angoixa i els dimonis interiors que el rosegaven per aquelles dates.

   I així, com qui no vol la cosa, va anar creant una mena de personatge, el rumbero solitario, en part real però hiperbòlic, que ha esdevingut el protagonista i el fil conductor d’aquestes notes. Però el temps, que res no perdona, ha anat apaivagant aquella inicial i esvalotada necessitat expressiva i, sense arribar al punt d’avorrir-se’n (només faltaria!!!), sí que ha fet que l’escriptura al final hagi esdevingut més rutina que necessitat.

   Però en aquells ja llunyans dies el Truman es trobà amb el fet que, com digué algú, no hi ha res que avorreixi més que parlar només d’un mateix, i volent evitar un excés d’egocentrisme (cosa que potser no ha aconseguit del tot) van anar apareixent en aquest cibernètic espai tota una sèrie d’amics i coneguts del lonely rhumber , que sens dubte han omplert i enriquit en gran manera gran part d’aquestes dissertacions  (com són el tiet Mia, el Singular Bombero Rumbero i tants altres) i als quals el Truman no pot més que estar-los eternament agraït.... però la dificultat principal que hi ha quan es fa menció de persones reals en unes notes públiques com aquestes és que, encara que la intenció ha estat sempre la de no ofendre (ni tan sols molestar) ningú, això a la pràctica resulta pràcticament impossible, perquè sempre hi ha qui pot sentir-se molest en major o menor mesura, cosa que el Truman, com ja s’ha dit, ha intentat d’evitar sempre, i espera sincerament haver-ho aconseguit, sinó en tots, almenys en el major nombre de casos.

   També hi ha una altra qüestió que sempre ha temut el vostre rhumber, i que no és altra que la de les equivocades interpretacions del sentit de les seves notes i que, de ben segur, si és que s’ha donat el cas, hauran estat motivades per la seva deficient redacció, i no per la capacitat d’interpretació dels seus improbables lectors, que si fossin més ben escrites les entendrien més que bé.  I és que el Truman ja ho va sentir dir aquest mateix any al Quico Pi de la Serra: que una cosa és el què es diu i una altra el què interpreten els altres, i que el simple fet de dir:

-         Bona nit!!!

ja pot ser entès d’infinitat de maneres.

   També, i encara que ja s’ho temia des de feia molt de temps, finalment el tiet Truman ha pres absoluta consciència de la seva nul·la capacitat per a l’escriptura. En la seva recent no prevista però profitosa estada a Salamanca, juntament amb el tiet Mia, el vostre rhumber es va sentir molt encertadament definit en un dels slogans més antics d’aquesta docta ciutat, que resava així:

QUOD NATURA NON DAT

SALMANTICA NON PRAESTAT

    I més veient que, a tall d’exemple, només al premi Planeta s’hi van presentar uns 500 originals, a banda de la gran quantitat de gent que escriu (la majoria sense cap mena de ressò), i amb la facilitat que proporciona l’intenné, la proliferació de tota mena de lletraferits (professionals i amateurs) , al vostre rhumber no li deixen més opció que sentir-se poc menys que una merda punxada en un bastó.

    Una altra qüestió és el fet de tenir una certa opinió. Opinar, i encara més en el cas de la crítica, és sempre assumpte delicat, perquè tot i fent-se sempre des de la total subjectivitat, sempre s’hi pot veure una certa suficiència o menyspreu de l’opinador envers el criticat o la seva feina –sempre respectable-. O també, en tots els altres casos, un pobre coneixement dels temes o un insuficient o nul treball de documentació, fet extensible, per altra banda, a qualsevol persona que practiqui la crítica o l’opinió.

Recentment deia el futbolista Keita, parlant del seu col·lega Kanouté, que el respectava molt per ser, entre altres coses: bona persona, bon musulmà i, sobretot, per no opinar del què no sabia. I aquí el lonely rhumber ha d’entonar un sincer “mea culpa” perquè ha caigut massa sovint en aquest defecte, opinant sense cap coneixement i a la babalà sobre qualsevol qüestió o personatge.

   Ara bé, amb això sí que no haureu de patir-hi gens, estimats drugos, que encara que el Truman deixi de fer públiques les seves dissertacions, a qualsevol barra de bar hi trobareu incomptables personatges que opinaran sobre qualsevol assumpte amb molt major coneixement, més seny i molta més informació fiable i contrastada que el massa ignorant rumbero solitario. I els diaris, si no voleu comprar-los o fer-vos malbé la vista llegint dificultosament a les pantalles, també podreu trobar-los als bars, i si els llegiu és segur que els interpretareu molt millor vosaltres sols que filtrades per les paranoiques distorsions del tiet Truman.

   En una entrevista ben actual, el vell saxofonista Sonny Rollins encara recordava el seu sobtat retir d’escena l’any 1959, al cim de la seva carrera, perquè sentia que es defraudava a ell mateix.  Sense cap ànim de comparar-se amb tan gran artista ni amb la seva circumstància, el Truman vol fer servir aquest cas tan sols com exemple per explicar una mica el seu estat d’ànim actual: sent que es defrauda a ell mateix i, el què és pitjor, als altres.

   I així tot plegat conflueix a l’estat de les coses tal i com les veu actualment el Truman, que es troba en una cruïlla (“crossroad”) i en un considerable estat de desorientació que el manté indecís a l’hora de decidir cap on haurà d’encarar-se a partir d’ara, i més quan se sent desbordat per una actualitat que cada dia que passa entén menys i, encara pitjor,  que ni li va ni li ve, i que l’avorreix infinitament interessant-li (si cap) cada vegada menys.

   A tot plegat hi hem d’afegir també la seva endèmica fòbia social, fortament accentuada els darrers temps. I és que, malgrat que el vostre rhumber és perfectament conscient de què l’home és un animal social per naturalesa, però per desgràcia ell a la societat no s’hi ha trobat mai còmode, i en molts moments fins i tot constrit o ofegat, sense entreveure mai el lloc exacte on encaixar-hi.  Això no vol dir pas que en renegui, d’aquesta societat, entre altres moltes coses perquè en depèn totalment, peró sí que sens dubte prefereix romandre’n als marges. Hi respira molt millor.

   Finalment, i encara que aparentment el Truman us pugui semblar molt extravertit, només ho és parcialment, i a temporades. Per això, i potser en part degut també als seus gens muntanyencs, es va sentint cada vegada més avergonyit de mostrar les seves paranoies de manera tan pública, i amb el convenciment cada dia major de que les seves històries no interessen gaire a ningú, que prou problemes heu d’afrontar en el vostre dia a dia i el Truman, si no pot estar-se’n, d’escriure, a partir d’ara ho farà de manera privada i en paper de vàter.

   Així que, havent ajuntat totes les peces, i ara que ha arribat a una certa estabilitat amb els seus propis fantasmes, al tiet Truman només li resta agrair-vos la paciència i el temps que heu perdut llegint les seves bajanades, i més havent pogut aprofitar aquells moments en coses de molt més profit o més gratificants. De ben segur que ho fareu, d’ara endavant, que el lonely rhumber intentarà (si la seva hemorràgia verbal li deixa), romandre en silenci tant com pugui, que el final només pot ser el silenci.

 Per tant, MOLTES GRÀCIES!!!!    i

    AUDIÓS.

http://www.youtube.com/watch?v=F1i6RIn6j90&feature=fvsr

Escrito por trumansoft el 01/11/2010 02:02 | Comentarios (2)

DONCS SERÀ QÜESTIÓ DE FOTRE EL CAMP....

   “ Muchos que filosofan mezclan palabras aceptadas irreflexivamente y forman así proposiciones de diversas maneras hasta que finalmente parezcan significar algo exquisito.   Pero no significan nada. “.

                                           THOMAS HOBBES.

Salut.

   Havent arribat a un estat de gairebé absoluta indolència, el tiet Truman s’ha adonat de què li caldrà fer alguna cosa abans de quedar-se definitivament fossilitzat. Perquè el contrast que ha sofert la darrera setmana, passant d’un estat de total explotació a un altre de total abúlia i gosseria l’ha deixat gairebé sense poder de reacció, endormiscat i totalment apàtic.

    Per tant,  cal moure’s... com abans millor. Així que, oblidant les paraules d’Attilio Brilli quan, parlant del present (temps de la indigestió viatjera i del buit de la desilusió turística) diu que “el viatje és ineludible obligació i obsessionant ritu de consum”, el vostre lonely rhumber ha decidit finalment marxar per eixamplar horitzons i deixar de fer la guitza per aquestes contrades. I encara no sap ben bé on el destí el portarà aquesta vegada, acompanyat solament de l’incombustible tiet Mia, però alguna idea ja en tenim...

   Ara que no cal avançar esdeveniments, perquè no es poden donar excessives pistes quan ni tan sols els nostres herois saben de cert on aniran a espetegar, improvisant rutes i direccions. Només cal dir que, pels voltants del proper diumenge tenen prevista la partença cap a noves i meravelloses aventures, que ja se us explicaran al seu moment.

  Per si de cas mentrestant us avorriu el tiet Truman, sempre tan atent amb vosaltres, us donarà una sèrie de consells (o pistes) que fan referència a les noves tendències audiovisuals. I és que, veient que el cinema s’ha tornat cada vegada més repetitiu i sense suc, sembla ser que les tendències rupturistes o més agosarades s’han traslladat cap a les sèries de televisió, que segons alguns crítics és on hi ha més tall. Així doncs, darrerament el lonesome rhumber s’ha dedicat a buscar per intenné alguna d’aquestes sèries, que si les voleu videjar per la TV només ho podeu fer en pagant, i encara que no n’ha videjat ni un sol capítol, us les recomana per a què li en feu un resum i així decideixi finalment si pot perdre-hi alguna estona o no. De les que més bones crítiques n’ha llegit són THE WIRE

http://www.hbo.com/the-wire/index.html

i TREME

http://www.hbo.com/treme/index.html

les dues del canal americà HBO. I és que els americans ja ho tenen això, que són capaços del pitjor i del millor.

  I ja més a prop, també han començat a emetre una mena de pograma a LA 2 de TVE que es titola CIUDAD K, i que no creu el vostre Truman que duri gaire en antena, perquè essent un programa d’humor no és gens convencional. Per tant, abans no el treguin us aconsella que en videjeu algun capítol (el fan els dilluns a les 21:30 hores).

    http://www.rtve.es/television/20100219/ciudad/318946.shtml

    I ara, a l’apartat “LLIBRES QUE EL TIET TRUMAN NO HA LLEGIT”, el rumbero solitario us en vol recomanar un que té més suc del què en principi pot semblar: es titola Arquitectura milagrosa, de l’autor LLÀTZER MOIX,

on es critica, analitzant-lo, el fenomen que aquestos darrers anys s’havia estès arreu i que consistia en que molts polítics i politiquets,  enlluernats amb el suposat efecte del Guggenheim de Bilbao, han intentat construir edificis emblemàtics al preu que fos (com més car millor..... = més comissions) i moltes vegades amb dubtosa o nul·la utilitat, amb el reclam la major part de les vegades dels anomenats “arquitectes estrella”, als quals no deixa gaire ben parats l’autor d’aquest llibre. D’exemples n’hi ha per tot arreu…. I a banda de l’exagerat dispendi que ha suposat tot això, en molts casos (i això ho diu el tiet Truman) el resultat estètic arriba a ser deplorable, i si no s’ha dit més és perquè no queda bé dir que és horrible un edifici, per posar un exemple, d’en Calatrava o de Zaha Hadid, encara que sigui més lleig que un pecat... i no tingui cap relació amb el lloc on s’ha perpetrat.

    Ara que, com ja heu pogut comprovar, la culpa és dels funcionaris i dels pensionistes.... que han d’arruïnar-ho ben bé tot.

   Que ja fa dies que ho pensa, el vostre Truman, que la causa última de la crisi actual no és la que tothom es pot pensar, sinó la pèrdua de privilegis. Cal explicar-ho: Veiem arreu els grans capitalistes que, en el cas hispànic encara més, estaven acostumats tradicionalment a tractar la plebs amb despreci i un grau de superioritat molt elevat, basat en el gran diferencial econòmic entre ells, per una banda, i per l’altra una grandiosa diferència de tracte per part del poder i de l’administració envers els uns i els aties. I és clar, els darrers anys s’ha produït (encara que propiciat i a benefici dels mateixos de sempre) un ascens del nivell de vida massa generalitzat, arribant-se a donar massa casos on gent sense cap pertanyença al club s’ha equiparat massa als realment poderosos i els seus eterns satèl·lits,  i aquells immemorials privilegis tan ben conservats durant anys i anys, han quedat gairebé en no res. Que ja ho deia el Truman no fa massa temps, que no és la possessió el què dóna la felicitat, sinó la comparació (favorable al que compara, és clar) amb els altres. A tall d’exemple, imagineu-vos com s’ha de sentir aquell senyor que tota la vida ha anat amb un cotxe Mercedes i al qual li feien reverències per tot arreu quan, viatjant amb (posem per cas) un flamant Porsche Cayenne, es veu adelantat o creuant-se amb nombrosos clons del seu vehicle, conduïts la majoria per pela-canyes i nous-rics, ben esverats.

   I que, quan va a un restaurant o a qualsevol acte públic ha de fer cua o ser tractat com qualsevol altre ciutadà, d’igual manera que quan li convé resoldre algun tràmit administratiu i és tractat com qualsevol ciutadà i sense les reverències habituals.

   AIXÒ NO ES POT AGUANTAR!!!!! ON ÉS VIST!!!! NO SABEU AMB QUI ESTEU PARLANT!!!!!

   I només per aquest fet, estimats drugos, els poderosos han vist finalment que no cal jugar amb les coses realment importants, i que el que definitivament els omple de satisfacció no és el viatjar en Mercedes o en Porsche, sinó el poder fer-ho mentre que tots els altres han d’anar en un 600, i si han d’anar a peu, molt millor..... Així, quan baixin del seu vehicle, seran tractats com realment es mereixen, i no equiparant-los amb qui mai s’han sentit iguals (faltaria més.... quin fàstic!!!) .  Per tant, han vist que no cal jugar més amb la xusma i, arreplegant els quantiosos guanys que han obtingut amb tot aquest desgavell, s’han reclòs temporalment esperant que l’oblit general (ajudat i reforçat, això sí!!, per tots els mitjans al seu servei)  els deslliuri de cap responsabilitat econòmica, moral o ideològica, i que ben aviat puguin tornar a ser reconeguts com a senyors i tractats i raspallats com realment els correspon, que l’ostentació només pot ser privilegi dels que ho mereixen dinàsticament, i la xusma ha de tornar a ser xusma, amén.                               

    I de passada, també aconsegueixen donar una lliçó moral a la plebs, recordant-los sentències clàssiques com aquella que diu que no s’ha d’estirar més el braç que la màniga, però que la culpa de tot plegat no s’ha de buscar cap amunt, sinó cap avall, que aquestos immigrants els fotran la feina i el seguro, que ja ni els negres els diuen Bwana!!. Ara, aquests recordatoris han de ser feina dels capataços dels que manen, turiferaris empleats que actualment es fan dir polítics.

   Amb aquest estat de les coses el vostre Truman, home sensible i de bon cor, i per no seguir veient el gran patiment de les classes altes, es veu en l’obligació de marxar (abans no el confonguin amb un gitano-rumano) cap a terres (més o menys) llunyanes, especialment a un lloc de petites dimensions però que els darrers anys ha tingut una espectacular influència en la geopolítica (i que no és Andorra). Serà qüestió d’esbrinar-ne les causes, i l’anàlisi i posterior informe que us en farà l’insuperable parella rumbera serà complert i acurat, com sempre.

   També espera el lonely rhumber que, amb la visita del Papa, aquesta societat pugui tornar al seu ordre tradicional... Ara que, ben mirat, el lonely rhumber recorda una visita d’un Papa, ja fa massa anys, que va acabar amb un aiguat de ca l’ample, demostrant així que els representants del cel a la terra tan aviat fan miracles com el seu contrari, i segurament per confirmar que no som res i que hem vingut al món a patir.

   Així doncs, traieu el mocador i eixugueu-vos els mocs perquè de moment us quedareu una temporadeta sense les cròniques rumberes, que quan retornin seran unes fabuloses cròniques de viatges. I ja es veurà com es redactaran quan el pobre Truman es vegi obligat a anar a Mordor...... però no avancem esdeveniments. Mentrestant aprofiteu per buscar bolets, que distreu molt i, si no es va molt lluny, sol ser econòmic. I si el Truman no torna, tampoc es perd gran cosa, per molt que digui la copla que “Truman sólo hay uno, y a ti te encontré en la calle”.

AUDIÓS.

   “ La importancia del acto de viajar late en el proceso mental de pensar el desplazamiento, acumular experiencias, disponer diversos tiempos, físicos, metafóricos, imaginarios, para componerlos como territorio reflexivo”.             

                                               XOSÉ MANUEL LENS       

Escrito por trumansoft el 22/09/2010 00:24 | Comentarios (0)

PER FI!!!!!!

“ Si el treball és salut, que treballin els malalts”

SAVIESA POPULAR

http://www.youtube.com/watch?v=_lXOc-MjAG8

Salut.

   Semblava que no havien d’arribar mai més, però per fi el vostre Tiet Truman podrà gaudir d’uns dies de vacances. I no us penseu que aquest període de lleure li ha estat concedit de bon grat i com a justa senyal d’agraïment, com sens dubte es mereix, sinó només pel fet de els altres, amb moltíssim menys motiu, també en fan i no ténen més remei que dexarles-hi fer també al pobre rhumber, que així podrà deslliurar-se una mica de les seves cadenes i també perdre de vista una temporada als nombrosos éssers malignes que per aquella cova pul·lulen, com és el cas del malèvol Kriaturix, i uns altres que, de tan facinerosos com són, ni tan sols es poden nomenar, perquè es córre grandiós risc de caure en desgràcia i ésser víctima de totes les malediccions possibles i ser tractat pitjor que un empestat, encara que es tingui tota la raó del món.

   Però és clar, abans d’arribar al seu periple vacacional el tiet Truman ha sofert una infinitat d’inhumans i penosos treballs, i ha pogut arribar més o menys viu fins aquí però treient tres pams de llengua, i és per això que aquesta setmana la crònica rumbera se us presenta més tard de l’habitual, i tampoc l’espereu gaire elaborada, que el lonely rhumber ja s’ha mudat per fer festa

Obra de l’artista Saverio Truguia

i de moment no té gaires ganes de fotre res.

      Tampoc creu avui oportú elaborar a fons alguna de les seves lisèrgiques elucubracions, que si heu estudiat les seves cròniques recents ja haureu quedat distrets per una bona temporada, però no no per això us deixarà abandonats als fangars de la incultura, i us regalarà algun comentari fruit de les seves tribulacions quotidianes. Com el cas següent, que ja no sap si és un mal comú o li passa a ell més de l’habitual, però sempre que s’apunta (poques vegades, que no és gaire actiu) a algun curs o activitat lúdica o cultural que no sigui de la feina, ha passat una llarga temporada que té prou temps o estabilitat horària per a fer-ho, només d’inscriure’s li comencen a sortir compromisos i impediments diversos que l’impedeixen de treure profit de res ni tenir-hi un mínim de continuïtat. I això és el que li ha passat darrerament al vostre rhumber: En el transcurs de gairebé tota la seva trista existència que tenia ganes de posar-se a aprendre música (si més no a nivell elemental), que és una de les poques passions (legals) que té i com sabeu li agrada molt,  però només com oient, i com en aquest cas sempre s’ha guiat per l’instint i per alguns grans cronòpios com el tiet Mia, n’és totalment analfabet pel que fa al llenguatge i escriptura. I era una d’aquelles coses que es volen fer però que sempre es van deixant per més endavant i no s’acaben fent mai.

   Doncs bé, aquest estiu passat va informar-se i va sol·licitar inscriure’s a l’Escola de Música local per almenys aprendre una mica de solfa, i la passada setmana ja va assistir a la primera classe, que són setmanals.

  Però..............  la tercera classe ja se l’haurà de perdre per un compromís gairebé inexcusable. Després (això ja és més culpa seva, per no haver-ho previst), si marxa a passar uns dies fora aprofitant les vacancetes, se’n perdrà alguna més. I cap als darrers mesos de l’any (dates exactes encara per confirmar), no podrà anar-hi ben bé durant tot un mes perquè es veurà obligat a marxar cap a terres de Mordor, on ha d’enfrontar-se a  greus perills i d’on no se sap si en sortirà sencer, rodejat de multituds d’orcos i trolls.

   Així que, per més bona voluntat que hi posi, malament rai. I això que ja s’havia preparat la indumentària d’aprendre música, inspirada en l’elegant model que feia servir el pintor Paul Gauguin quan tocava el piano.

   Ara, això sí, toquem fusta i desitjem-li al tiet Truman que, encara que enguany no pugui aprendre gaire solfa, que de cap manera li passi com al polifacètic artista (també músic) JOHN LURIE, que segons llegia el vostre rhumber l’altre dia, es veu que pateix una rara malaltia anomenada (més o menys) “malaltia de Lyme”, que la sol transmetre les paparres (a saber on va anar a furgar aquest bon home!!), i que té uns símptomes similars als de la malaria. El mateix Lurie declarava fa poc:  “He passat anys patint un mal de cap que m’emboirava la vista, amb tremolors i terribles dolors. Ara estic més bé, però gairebé no puc escoltar música, ataca directament el meu sistema nerviós i només sento un soroll insuportable”.

CONTROL, CONTROL!!!

“... yo sólo me guío del revés

de lo que se dice. No es lo

opuesto, es el revés. El revés

me da mucha tranquilidad

porque permite ver cómo

están hechas las cosas. Están

hechas por el revés para que

luego se vean por el derecho.

Y el derecho engaña, engaña

siempre...”

JUAN BENET. “En la penumbra”

Salut,

Gairebé sempre albirareu millor les seves intencions, a les declaracions que fan alguns personatges, si us fixeu més en el sentit últim o amagat del què volen dir (moltes vegades sense voler) que en les protocol·làries paraules que realment pronuncien [El tiet Truman volia emprar aquí la frase “si llegiu entre línies” però ha temut ser mal entès pels viciosos ].

I ja fa temps que el lonely rhumber li ve donant voltes a aquest assumpte de les declaracions, almenys des que un dia d’aquest estiu i per casualitat escoltà una notícia d’aquelles que serveixen per omplir l’espai noticiós quan els que habitualment fan els noticiaris es posen d’acord per anar-se’n tots de vacances alhora, amb la qual cosa gairebé deixen d’haver-hi notícies i, curiosament, el món segueix girant.

Doncs això, que en aquesta època estival on les notícies, encara que sembli impossible, són encara més ximples que la resta de l’any (potser amb l’excepció de Nadal), el tiet Truman n’escoltà una que parlava d’unes ninochkes joves que, a casa seva, s’havien intoxicat lleument per menjar ous en mal estat.

És a dir, que s’havien escagassat com li passa a tanta gent quan fa calor, i el metge determinà que la causa era haver menjat una truita amb l’ou poc cuit l’endemà d’haver-la fet, perquè aquell dia no se l’havien acabat i varen guardar-ne un tros que, finalment, esdevingué el presumpte culpable del domèstic escagarrinament.

Una de les ninotchkes afectades fou entrevistada, com és preceptiu en casos de vital importància com aquest, i li treia ferro a l’assumpte assumint-ne fins i tot la seva responsabilitat, al·legant que en aquella casa els agradaven les truites amb l’ou poc fet i que no haurien d’haver guardat les sobralles del sopar per l’endemà.

Però heus ací que, després de les explicacions d’aquesta ja sortosament recuperada i ben eixerida ninotchka, en venien unes altres d’una senyora amb algun càrrec al Departament de Sanitat que, amb les estadístiques a l’abast, informava que els darrers anys l’Administració ha aconseguit minimitzar molt el nombre d’aquesta mena d’escagassaments pel fet d’haver obligat al sector de restauració i a altres establiments a emprar, en lloc dels ous de tota la vida, un derivat dels mateixos convenientment pasteuritzat, esterilitzat i plastificat però que, és clar, als domicilis particulars no els podien aplicar aquesta norma.

I aquí el vostre tiet Truman, més que en les paraules, es fixà en el to en què eren pronunciades, com volent dir: “ja ens agradaria, ja, poder controlar què i com menja la gent a cada casa...” . I s’imaginava aquella molt diligent i professional funcionària amagada dins l’aparell frigorífic d’un pis d’estudiants qualsevol, a l’aguait i esperant el moment en què una despreocupada ninotchka fes el gest de guardar-hi les restes del sopar (o alguna menja sospitosa) per adevertir-la, amonestar-la i, finalment, multar-la exemplarment. Quins ous!!!!!

No és aquest poc trascendent cas, però, el que ha fet barrinar la resseca neurona del vostre Truman, sinó la cada vegada més frenètica obsessió per controlar tots i cadascun dels detalls, gustos, costums i hàbits de tothom, tractant als ciutadans fets i drets com si fossin canalla de parvulari i no persones adultes amb possessió d’allò tan en desús que es deia “lliure albir”.

I si aquesta mania persecutòria no fos prou preocupant, del fet de la seva alegre i indiscriminada aplicació se'n deriva una conseqüència encara més preocupant, que paradoxalment acaba creant ben sovint més problemes dels que en un principi es volen evitar. No sé si el vostre rhumber sabrà explicar-vos-ho, però ho intentarà:

Així com la gent assenyada sap interpretar correctament certs fets i, per tant, també assumir-ne la responsabilitat quan s’escau (sense anar més lluny, com la ninotchka escagassada i entrevistada), les personetes més eixalavades acostumen a fer tota mena de rukeries i només creuen a base de garrotades (que actualment solen ser econòmiques), i és aquest cada vegada més nombrós grup que, veient la quantitat de normes i controls que hi ha en tots els àmbits de la vida moderna (que per a molts només són obligatoris per al veí), despreocupadament i amb molta barra traspassen la responsabilitat de molts dels seus propis actes als organismes o institucions que amb tant de zel pretenen controlar-ho i regular-ho tot, creant així una estúpida i infantilitzada societat.

Per tant, la conclusió final a la que arriben els especímens de Drugo vulgaris és aquesta: “Com que tot està tan regulat i controladet, si em passa qualsevol fet lesiu, encara que sigui per imprudència meva, la culpa i la responsabilitat pecuniària ha de ser forçosament d’algú altri, i si puc exigir una indemnització milionària i fer-me ric, molt millor... “

Així ens va, i qui dia passa any empeny.....

Si heu llegit fins aquí, drugos pacients, us mereixeu almenys unes mirindes i uns ganxitos, que la lletania que us ha fotut avui el tiet Truman no l’entén ni ell mateix. Però clar, què podeu esperar del lonely rhumber, que ha acabat convertit per l’esclavisme laboral en un subproducte humà que té com a única esperança poder arribar sencer a les vacancetes i reposar...... que bona falta li fa. I és que ja no té temps ni esma per rumbejar ni kul-turitzar-se, perdent-se així molts interessants eventos, com per exemple aquest

Tampoc assistirà, i en aquest cas en part per la seva fòbia a les aglomeracions, a la Fira del Teatre de Tàrrega, que es perpetrarà aquesta mateixa setmana.

http://www.firatarrega.cat/es

I, ara que ve al cas, també va escoltar el vostre Truman fa ben poc temps, en un tele-rosari, aquest curiós raonament: “El teatre és l’únic espectacle que ha guanyat seguidors...... i que no es pot piratejar!!!!! “

Però tornant a la Fira de Tàrrega, si hem de fer cas dels cartells que l’anuncien, aquest any promet fornicacions ben animals.

Però és que el lonesome rhumber ja ha perdut, per causa de l’edat i l’excessiu desgast, fins i tot l’instint de procreació que, ben mirat i veient-ne cada dia pel carrer els resultats que se’n deriven, tot això que s’estalvia. Així que res.... un got de llet i a dormir.

AUDIÓS.

“ ... Pero un día, a alguien de quien callaré el nombre, le decía yo, viendo versos de su factura, que un hombre discreto debe tener siempre gran dominio sobre las comezones de escribir que nos asaltan; que debe refrenar los grandes impulsos que se tienen de divulgar tales entretenimientos; y que por el entusiasmo de mostrar sus obras, se exponen a quedar en mal papel”.

“El misántropo” (piratejat) – MOLIÈRE-

Escrito por trumansoft el 07/09/2010 19:33 | Comentarios (0)

ALTERNA (TIUS)

“...el mundo de lo que se supone que es la contracultura o las vías alternativas ya no es la lucha contra el sistema sino que, precisamente, es su vanguardia, porque acepta todos sus dogmas y los expande creando una cultura global ajena a las principales señas de identidad de la Humanidad”.

                                                           PEDRO BURRUEZO (músic)

Salut,

  Potser té raó el senyor Burruezo en això de que la majoria dels anomenats “alternatius” el què fan és perpetuar el sistema aplicant aquell vell axioma de canviar les coses per a què no canviï res, però com en tot, hi ha honorables excepcions, com ben aviat se us explicarà.

   I ve a tomb mencionar el senyor Burruezo perquè l’altre dia al vostre tiet Truman, mentre que per una orella li arribàven els infames esgarips d’uns mal anomenats músics, per l’altra orella el drugo Roni intentava fer-se mig entendre lloant les excel·lències d’aquest músic i d’un grup del qual formava part allà pels anys 80, i que sembla ser que s’anomenava CLAUSTROFOBIA,

del qual el vostre cronista rumbero no en tenia coneixement, però sí que en recordava una entrevista amb aquest personatge (de la qual n’ha extret la sentència del començament) que li semblà interessant, i fins i tot alternativa.

    I és que, casualitats de la vida, durant la passada setmana, i degut al fet que un que "treballa" amb ell havia definit al vostre Rhumber com a estrany personatge a qui li  agradaven les coses alternatives, ja havia pensat que en aquesta desafortunada definició, “alternatius” (per altra banda no més desafortunada que altres que es posen de moda diàriament) hi caben multitud de personatges ben diferents. I per començar i fer-ho bé, el tiet Truman us hauria d’aclarir què vol dir la parauleta dels pebrots, que segons el Pompeu-Cabra pot ser:

 Adj. Que s’esdevé amb alternació. El servei nocturn serà alternatiu entre els dos vigilants. La successió alternativa dels dies i les nits. Els moviments alternatius del cor. |

    Que ofereix dues (o més) coses de les quals cal escollir l’una amb l’exclusió de l’altra (o altres). |

    Proposició alternativa que expressa dues afirmacions de les quals l’una exclou l’altra. Obligació alternativa.

   Així doncs, descartada la possibilitat de que alterna-tius sigui una senyora que va amb més d’un home (el què en castellà a vegades se’n diu chicas de alterne), segons el diccionari, una cosa ha de ser alternativa d’una altra, i gairebé no ofereix cap possibilitat de fer barreja: o bé una, o bé l’altra (o altres). Per tant, quan s’aplica aquesta paraula tan alegrement, us haureu de preguntar: alternatiu a què? O de què? . Perquè clar, plantejat així ja se pressuposa (que és molt suposar) que només hi ha un discurs oficial (amb més o menys ramificacions) del que s’anomena “el sistema” (d’això ja se’n parlarà un altre dia...), i que qualsevol opinió o gust de direcció diferent ha de ser forçosament alternatiu. Magnífic embolic.

   Perquè, acceptant com a únic i indiscutible el discurs oficial, on és la línia a partir de la qual es pot considerar una actitud, postura o discurs com alternatiu?:  quan es fa una nova versió del maquis? Quan s’agafen quatre cabres i es marxa al cap d’un roc per no baixar-ne gairebé mai més? Quan no es porta roba de marca?  Quan agafeu el gec del veí perquè ell en té i vosaltres no?  Quan es porten rastes? Quan fa tres mesos que no us renteu ni us canvieu els calçotets? Quan us agrada el cafè amb escopinyes? El Mulà Omar és alternatiu? Difícils qüestions.

    És clar que per a tots aquells que ja ni tan sols es plantegen questionar el sistema, així com aquells que tampoc però que es volen fer veure vestint-se amb determinats parracs, en aquesta definició només hi cabrien els de la modalitat hippijo o els nens de papà pelutsambgos,  i que tot això ho fan de la mateixa manera que els que es vesteixen amb robes de determinada marca o adopten uns determinats costums gregaris per a fer-se veure i creure’s algú (santa innocència). Però deixem aquí els temes lingüístics per un altre dia, que no és d’aquests alternatius dels quals el Truman us vol parlar, sinó d’uns altres molt menys nombrosos però que es vesteixen (i ho han fet sempre) com els surt dels pebrots i/o xona i, si bé són perfectament conscients de què el sistema no es canvia fàcilment amb quatre crits i estúpides consignes un dia de borratxera, sí que adopten una sèrie de postures i hàbits, modestos sí, però que si el sistema fos un senyor no li farien gaire gràcia, perquè si bé no el pretenen enderrocar d’un dia per l’altre, sí que en qüestionen amb ironia i esperit rumbero molts dels seus postulats.

   I aquest darrer és el cas, per exemple i segons creu el tiet Truman, dels personatges que cada agost posen en funcionament a Tàrrega la Terrasseta de Cancolapi, un dels pocs espais en molts quilòmetres a la rodona (almenys que en tingui coneixement el lonesome rhumber) on, tot i que hi ha una clara participació del sistema per part de l’Ajuntament, s’hi fa una programació kul-tural singular amb propostes modestes però interessants i normalment ben triades, i que malauradament només són seguides per unes poques persones, com acostuma a passar en aquestos casos. També és de lamentar que només funcioni el mes d’agost, però millor això que res.

    Ah!, i tampoc sieu malpensats com el Singular Bombero Rumbero, que emmirallant-se en els seus libidinosos actes pensa que el vostre Truman té algun interès o coneixença  femenina en aquest lloc, cosa totalment falsa i clarament difamatòria, perquè els pocs drugos més o menys coneguts que anys enrere hi acostumava a trobar, enguany han desaparegut del tot, i sempre que hi pot anar (cosa que no li resulta massa fàcil per qüestions d’horari i de distància) ho fa sol, fent honor al seu merescut títol de rumbero solitario.

   Per tant, no cal buscar malèvoles interpretacions a les lloances que fa el tiet Truman d’aquest fresquet espai, que la raó és ben senzilla, veient l’erm kul-tural que ha de suportar, i cada dia més, i per la qual cosa no li podreu negar que hi ha ben pocs llocs on s’hi combinin i alternin segons els dies arts escèniques, música en viu o enllaunada,  projeccions de documentals o pinícules, i sempre amb servei de begudes i menjars i una decoració festivalera però original, amb alguns graffittis que no tan sols tenen la funció d’acolorir les parets, sinó que també qüestionen alguna cosa, com aquestos contenidors d’escombraries que hi ha a l’entrada del recinte:

   Doncs això, que l’altra setmana, degut a la feina i a les rumbes de darrera hora el vostre Truman no va poder fer-vos la crònica de la pinícula que va poder videjar en aquest espai, una curiosa producció japonesa anomenada TAMPOPO, de mitjan dels anys 80 (com el Burruezo),

REFRESCANT......

Després de milers d’anys de civilització

hauríem de tenir un segle de vacances.”

CARLES PADRISSA (La Fura dels Baus)

THROW IT AWAY

I think about the life i live

a figure made of clay,

and think about the things I lost;

the thinks I gave away,

and when I’m a certain mood

I search the halls and look.

One day I found these magic words

In a magic book.

Throw it away. Throw it away.

Give your love, live your life,

each and every day,

and keep your hand wide open.

Let the sun shine through,

‘cause you can never lose a thing

if it belongs to you.

ABBEY LINCOLN

   http://www.youtube.com/watch?v=tzAFRpU5i6A&feature=fvw

Salut,

   Barrinava aquest cap de setmana el tiet Truman que, probablement, s’està més informat, o més ben dit, s’obté una visió de conjunt més ajustada de la realitat seguint exclusivament les notícies kul-turals que la resta de des-informatius quan, de sobte, s’ha acomplert aquella vella dita que cal pregonar les notícies bones, que les dolentes ja arriben soles. I així ha succeït.... perquè sense gairebé voler-ho, escoltant a la ràdio un programa musical, s’ha assabentat de la defunció de la cantant Abbey Lincoln.

   I és que, a partir de certa edat, les pèrdues s’acumulen. I més en casos com aquest, perquè encara que no era persona coneguda directament pel vostre rhumber, sí que n’havia tingut el privilegi d’escoltar moltes de les seves gravacions i fins i tot de veure-la actuar en directe, cosa que encara que sembli una rukeria fa que amb aquesta persona hi hagi un vincle més gran que en el cas de no haver-la vist mai. I a més, hi ha una sèrie d’artistes que, com diu el tiet Mia, ens han fet passar tants bons moments que, al capdavall, ja semblen de la família, cosa que s’acompleix sobradament en aquest cas. Que en aquesta punyetera vida tan arrossegada, només fem que deixar-nos trossos de pell pel terra. Però què hi farem, és llei de vida...... I de les foteses a les que tanta importància donem, throw it away.

   Però per si no fos poc, ara mateix, mentre el vostre cronista dictava aquestes línies li arriba una altra pèssima notícia, i en aquest cas sí que es tracta d’un familiar directe, del qual ja coneixia el vostre Truman la gravetat de la seva malaltia, però en aquestos casos, encara que sempre es tem el pitjor, quan arriba el moment no s’acaba de creure del tot, i més quan, al contrari de l’Abbey Lincoln (que ja tenia 80 anys) en aquest cas l’oncle del vostre rhumber no hi arribava ni de bon tros. 

   I amb aquest fet sí que ja no se sap que dir... Perquè tot el que havia pensat explicar-vos aquesta setmana el vostre Truman ha perdut de sobte, almenys per a ell, tota importància, al costat de notícies tan doloroses. Perquè encara que amb l’oncle Josep el Truman mai havia tingut una relació massa estreta ni constant, això només fou degut a les circumstàncies de la vida, que porta les persones per camins divergents. I malgrat això, el record que en te és el d’una persona discreta, sempre correcta i elegant, a banda de que sempre li va demostrar una desinteressada generositat quan fou necessari.

  També hi ha havia un fet comú entre l’oncle i el Truman, que lamentablement el vostre rhumber no va arribar mai a explotar com hauria calgut, i és que el Josep era un gran amant de la música, i fins i tot havia format part d’algun conjunt de pop-rock a la seva joventut. I els darrers anys, s’havia aficionat amb gran ímpetu a participar en festes populars, sobretot en espectacles de carrer, amb una alegria que s’encomanava.

   Si de la vida, al final, se'n recorden sobretot els petits detalls, n’hi ha un que no s’ha esborrat mai de la memòria del vostre cronista:  i és que fou precisament a casa dels oncles Josep i Dolors on, quan el Truman era un nen i ja fa una pila d’anys, va veure per primera vegada discs de Louis Armstrong (i, creu recordar, també d’en Duke Ellington), en uns anys on això del jazz era una música gairebé inexistent per aquí. Un detall insignificant, podreu pensar, però la melomania té aquestes coses.

  Potser s’escau citar Elias Canetti quan digué:  “ Se muere con demasiada facilidad. Morir debería ser mucho más difícil”. En la majoria dels casos, és així.

   Perquè com qui no vol la cosa, en menys d’un any gran quantitat de coneguts del vostre Truman i els seus amics han abandonat aquest món de mones, i si la mort no fos prou desgràcia, la majoria massa joves.

   I com que els ànims no estan especialment pujats, la crònica setmanal del vostre Truman serà ben minsa, i sense les seves habituals divagacions, que avui no les considera pertinents. Només fer esment que la passada setmana el vostre cronista-rumbero va aprofitar alguns dels eventos que organitzen a la Terrasseta de Tàrrega, podent veure dijous un concert del grup Yacine & The Oriental Groove, liderat per l’ex cantant del grup Cheb Balowski, i que practiquen un rock amb influències àrab-orientals, sense menysprear altres sons mediterranis. Un animós i grup no exempt de qualitat, que va patir l’hàndicap d’haver d’actuar a cobert per inclemències meteorològiques, però demostraren prou capacitat d’adaptació i se’n sortiren prou bé, tot i no haver-hi gaire públic.

http://www.youtube.com/watch?v=P56uGGy-kag

 I divendres, sortint corrent de la p. feina el lonesome rhumber va tornar, ara sí, cap aquell fresquet pati de Cancolapi però aquesta vegada ben preparat, amb un abric ben xurrigueresc, per videjar un documental que signaven en Fermín Muguruza i Javier Corcuera, intitulat Checkpoint rock. La cinta tracta d’una sèrie de grups musicals, d’estils ben diferents, que han sorgit a Palestina tot i patir la població d’aquell racó de món tota mena de calamitats. Doncs bé, una de les maneres d’evadir-se d’aquella duríssima realitat és, com no podria ser d’altra manera, amb la música. I així van apareixent intèrprets de rap (estil que s’ha convertit mundialment en bandera dels marginats) , músics tradicionals, grups de rock, grups vocals, i força gent al voltant. La intenció és lloable i la filmació és professional, però les diferències qualitatives i d’estil entre els grups que hi participen, juntament amb un ritme potser massa lent, fan que la projecció resulti una mica llarga, i més en un lloc on la temperatura no convida a estar-se massa estona quiet. Com a dada positiva, s’ha de mencionar que la pinícula trenca una mica la imatge (moltes vegades interessadament) estereotipada del món àrab, presentant joves (i no tan joves) de tota mena i sense un excés d’integrisme, demostrant només les ganes de lluitar per poder viure en llibertat.

http://www.muguruzafm.com/berriak/berri3.php?id=593&lg=es

  I pel que fa a la vida laboral del tiet Truman, millor serà no parlar-ne gaire, perquè per anar a aquests eventos kul-turals que acabem de descriure va haver de córrer, que acostuma a ser difícil compaginar la feina i l’oci, i més havent de treballar en uns dies en què la immensa majoria de la població es dedica a córrer alegrement amunt i avall amb tota mena de vehicles i andròmines, dignes representants d’una època que en Muñoz Molina defineix com “de presentismo atolondrado”. Potser no caldria córrer tant per no haver d’arribar enlloc...

    Almenys laboralment s’albira un bri d’esperança, perquè la setmana entrant ja torna el drugo Mariano (esperem per bé de tots que totalment recuperat del seu priapisme) i així el vostre Truman podrà reposar (per fi!!!) de la carregosa companyia del malèvol Criaturix, que començarà les vacances aviat i, amb una mica de sort, quan torni ja faltarà poc per a què les agafi (mai millor dit, merescudament) el vostre esgotat tiet Truman, que haurà d’estar al cas de les combinacions possibles per fotre el camp almenys uns dies, que de ganes prou que n’hi ha. Que tal com va la cosa aquest estiu,  fins i tot per a poder assistir una estoneta, dilluns que ve, a una festa on ha estat convidat pel tiet Mia (i on hi acostumen a assistir gran quantitat de cronòpios i drugos de diferent pelatge, alguns dels quals només es poden trobar aquell dia) s’ha vist obligat a fer una sèrie de complicades combinacions amb el drugo Santix, comprensiu company que sol ser solidari amb les necessitats rumberes del vostre Truman.

   Però d’això ja en parlarem quan toqui, que avui ni a la rumba li trobem el gust. Ja ho diu la Chavela Vargas

“ que el mundo es un mortero y hay que ser muy duro

para que los golpes no te desmenucen”.

AUDIÓS.

Escrito por trumansoft el 17/08/2010 17:28 | Comentarios (0)

TURRONERO DE AGOSTO

Me llaman el turronero

porque me gusta el turrón.

Y ese hachí de Marruecos

que me pone vasilón.

POPULAR.

Salut,

   Gran turronada, si senyor!!! la del final de setmana, que ja tocava... que no tot ha de ser treballar i patir, produïr i dormir, consumir i morir. Però no avancem esdeveniments, que no convé començar pel final, d’on només direm, de moment, que el tiet Mia es va guanyar a pols el títol de Rei del Filaberquí. Però és clar, per arribar al filaberquí primer s’ha de pasar pel RAS- PUTIN,

i tot això ve a tomb perquè, a rel dels espantosos incendis que devasten la gran Rússia, el vostre tiet Truman s’ha passat la setmaneta recordant aquella simpàtica frase que pronuncià el màxim mandatari d’aquell país quan, ja fa uns anys i amb ocasió de les negociacions del protocol de Kyoto, va menystenir les consequències del canvi climàtic, almenys pel que feia a terres septentrionals com la seva.

http://www.raco.cat/index.php/DCidob/article/viewFile/42411/43327

http://www.madrimasd.org/blogs/tecnocidanos/2005/10/14/7083

http://www.planetark.com/dailynewsstory.cfm?newsid=22407&newsdate=30-Sep-2003

   Com que suposem que, d’entre els habitants de les zones devastades pel foc, el senyor Putin no en serà precisament dels més perjudicats, seria interessant conéixer l’opinió d’alguns dels seus sucarrats i fumats conciutadans, si recorden tan divertides paraules, i més encara veient la gran eficàcia que demostren les autoritats dirigides per tan insigne personatge, esforçant-se en salvar, sobretot, les pertinences dels més poderosos.

http://www.youtube.com/watch?v=uc1nbGH95L8&feature=related

    Això sí, hi ha una asseveració putiniana que el lonely rhumber subscriu: també fa uns anys, quan alguns representats de la C.E. l’acusàven tot sovint de la falta de llibertats a Rússia, els contestà més o menys així: “No cal que critiqueu tant el que fem nosaltres, perquè vosaltres, tot i voler ser exemple de democràcia i llibertats, veniu a fer més o menys el mateix”.

   L’afirmació és un xic exagerada, és clar, i dita per fugir d’estudi en un context de pressió internacional per les barbaritats comeses a llocs com Xexènia, però no deixa de tenir un rerefons de veritat, i aquí al Truman li agradaria equivocar-se, perquè li sembla que cada vegada esdevé més certa, en unes societats de les que fa poc en va poder llegir aquesta ajustada definició: “... un mundo zarandeado por modas y contramodas y colonizado por la algarabía”. I així, amb tanta “algarabía”, el PODER va encolomant-nos sense vaselina les seves més bèsties i ràncies doctrines, i a una velocitat que fa esfereïr. I si no ho creieu, penseu una mica i veureu que, en menys de vint mesos (si fa o no fa) han aconseguit crear la general percepció de què la majoria dels mals que pateix la nostra societat són per causa dels serveis públics i, de retruc, dels seus empleats. I així, qui realment en surt perjudicat és el modest treballador que no té més remei que tractar d’una o altra manera amb els ciutadans, quedant ben protegits dins la seva gàbia de sectari corporativisme els responsables amb càrrecs importants, que acostumats a nedar en totes les aigües de ben segur en treuen algun profit.

   De quina manera ho han aconseguit, el Truman no té ni la clarividència ni els mitjans per esbrinar-ho, però és un fet perfectament constatable aquest malestar de la ciutadania, induït des de la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació que, en connivència amb qui realment talla el bacallà, van escampant aquesta doctrina neo-liberal (neo??? Liberal???)  tant d’una banda com de l’altra, i els uns pel broc gros, i els altres de manera més subliminal, ens fan combregar amb rodes de molí ben grosses.

   I creu el lonesome rhumber que amb tot això, el que finalment es pretèn es domesticar (si no ho està a hores d’ara) els pocs organismes que, sense interès econòmic directe, han controlat tradicionalment les desmesures dels poderosos. Així doncs, amb l’excusa de la doctrina del màxim benefici (inaugurada amb portentós èxit als anys 80 per la senyora Thatcher i el senyor Reagan) s’aconsegueix bescanviar uns organismes independents per altres formats bàsicament per estómacs agraïts i trepes de tota mena, que ja venen domesticats de casa i no gosen fer soroll, que de ben parits és ser agraïts.

   Veient tot això, al final no ens quedarà més remei que adoptar la doctrina Moranchiana, i entregar-nos a la vida bucòlica lluny del “mundanal ruido”. I parlant del magnífic drugo Morancho, de ben segur li hauria agradat una pinícula documental que el vostre Truman va poder videjar ben fresquet (massa i tot!) el passat divendres a la Terrasseta de Tàrrega, que es centrava en la vida d’un curiós personatge anomenat Lucio,

  http://www.lucio.com.es/

 un veterà anarquista dels que ja no n’hi ha, que nascut en un poble navarrès va viure a la seva revolucionària (però gens dogmàtica) i moguda manera moltes de les convulsions del passat segle, fins arribar a convertir-se en un genial falsificador que va aconseguí portar de corcoll a totes les policies i fins i tot al poderós Citybank americà.

 I encara que la doctrina imperant avui etiquetaria el personatge com a anacrònic revolucionari i coses pitjors, no deixa de tenir molt interès i ens recorda uns temps no tan llunyans però que gairebé han desaparegut de la memòria col·lectiva gràcies a la lobotomia de la algarabía.  Si podeu, drugos inquiets, aneu-la a veure. I si després de videjar el film, el Lucio no us sembla més que un vulgar terrorista, quedeu-vos almenys amb algun dels punts del seu ideari, que defensa amb la seva vehemència d’home de poble. Al Truman encara li ressona a les orellotes aquella magnífica (i verídica) afirmació:

-         Los bancos..............

LADRONEEEES......

I si la voleu videjar per l’intenné, ho podeu fer al yutú:

http://www.youtube.com/watch?v=MuyqoedA8vM

   Però fins poder arribar a divendres i videjar aquesta pinícula, el vostre atabalat tiet Truman va haver de suportar tota una llarga setmana laboral en companyia de l’impertinent drugo Criaturix, que encara fa més penoses (si cap) les llargues jornades estiuenques, deixant tot plegat al vostre rhumber tan baldat que es va veure en l’obligació de dedicar tota la jornada de dissabte exclusivament al merescut (i mai millor dit) repós.

   I així, amb la musculatura i el sistema nyirviós una mica més relaxats, el Truman marxà diumenge a terres pirinenques, on s’hi tornava a celebrar l’Espectacle Medieval, del qual desconeixem per què només s’anuncia a una única localitat quan la societat actual ja fa temps que s’hi troba totalment integrada. Per sort, abans d’aquest espectacle redundant, es perpetrà un recital del folklòric grup EL PONT D’ARCALÍS juntament amb uns quants músics piemontesos, entre els quals s’hi contava el bellugadís cantant que una setmana abans deleità els nostres amics a Arsèguel, i que cantà unes quantes de les peces que allà hi havia interpretat.

   De tota manera, resultà un magnífic concert, amb una bona posada en escena i un so impecable, que va permetre gaudir a la nombrosa concurrència d’aquesta cada vegada més ben greixada agrupació, i amb el gens menyspreable ajut dels italians.

http://www.youtube.com/watch?v=58fWPjbmdc0

  I així, ben agradablement, es va anar fent fosc.......

  Però..... aquests eventos s’acaben d’hora, i bé que s’havia d’intentar rumbejar una mica, no sense abans prendre un soparet en companyia del tiet Mia, el tio Manolo i el drugo Urix (que presenta algunes de les característiques del drugo Criaturix, però en aquest cas és gairebé de la família), i sense el Singular Bombero Rumbero, que es va equivocar d’horari i es va perdre el concert, però potser ja li anava bé.....

   I com que les sorpreses a vegades s’encadenen, havent sopat els nostres amics es van anar trobant, un a un, cara a cara amb ......................................................................................................................................................EL COMANDANTE MARTIN ¡!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!, que efectuà una aparició estelar acompanyat de la ninotchka Eli i del seu (suposem) sofert progenitor, i que després de jurar que portava els barrets que els nostres amics es van deixar a terres equatorials, fou pertinentment saludat pel Triumvirat Rumbero en pes, i fins i tot pel drugo Urix, quedant amb els nostres herois per retrobar-se i evocar glòries passades.

   Però ni tan sols aquest estelar fet va aturar als 4 Mosqueteros rumberos d’encaminar-se a rumbejar desaforadament, efectuant un psicodèlic recorregut per la pràctica totalitat dels locals de mal nom d’aquell paratge, podent fins i tot rumbejar una mica i fer la bèstia sobradament. I fou en aquesta part final de l’epopeia setmanal quan els nostres amics van poder escoltar, entre filaberquins i ras-putins, de manera totalment espontània i amb cuidada escenografia, la frase que heu pogut llegir al començament de la crònica d’avui, i que condensa de manera insuperable l’esperit d’aquella jornada:

TREMENDO TURRÓN !!!!

 ( I és que ja no queden ideals !!!!!!!!!!!!!!!! )

Audiós.

  “ Esta sociedad se parece cada vez más a la soviética.

   Aquí parece que todo está dirigido: el rol social es el de consumir, consumir, producir, dormir, y vuelta a empezar. Eso nos convierte en buenos ciudadanos completamente descerebrados. Contra eso hay que rebelarse. Yo me rebelo. “.

                                                           ANDREÏ MAKINE (escriptor)

Escrito por trumansoft el 10/08/2010 00:16 | Comentarios (0)

ENTRE TOROS, FANDANGUILLOS Y ALEGRÍA

http://www.youtube.com/watch?v=0D86a1BzLzw

“ ... (el toreo) quizá es un arte demasiado serio para nuestro tiempo: nos guste o no, nuestro tiempo propende al arte intrascendente, al arte como diversión y entretenimiento, a un arte lúdico que desprecia o no entiende un arte que también es un juego, pero un juego en el que uno se lo juega todo, porque en él están en juego la vida y la muerte.”.

                                   JAVIER CERCAS . “Ética de los toros” –article-

Salut.

   En principi no tenia intenció de dir-ne res, que prou que se n’ha parlat darrerament, però escoltant la quantitat de rukeries que s’arriben a dir, el tiet Truman no pot estar-se de fer el seu comentari sobre el tan remenat assumpte de la prohibició de les “corridas”de toros, i no les de l’acudit que tan agrada al tiet Mia. (1)

      S’haurà de fer constar, encara que a hores d’ara ja ho deveu d’haver notat, que al lonely rhumber no li agraden pas gaire les prohibicions, mania excessivament estesa històricament i que en els darrers temps sembla ser que ha agafat nova embranzida, fins arribar a l’extrem de voler ficar-se fins i tot en assumptes d’índole més o menys personal. I és que aquesta afició de  prohibir a tort i a dret ve a ser com el gratar, que tot és començar.....

  I havent-hi pel món tanta quantitat d’aprenents de moralista, sempre que la moral que es coaccioni sigui la del veí, l’afany prohibicionista ha arribat al món dels toros, un espectacle que molt probablement, si l’haguéssin deixat anar fent al seu aire, s’hauria llanguit víctima de la seva pròpia decadència (segons els entesos i aficionaos, ja fa molt de temps que fins i tot la “casta” dels animals “de lidia” degenera a marxes forçades), afegit al fet de què segurament en pocs anys hauria resultat un negoci ruinós, almenys per aquestes terres, i hauria acabat succeïnt allò que resa la dita castellana: “Entre todos la mataron y ella sola se murió”.

    Però la paciència no és virtut moderna, i com que “Catalonia is different”, en aquest cas han acabat guanyant les ànsies de prohibició, a causa d’una iniciativa legislativa popular, votada posteriorment al Parlament, que ha aconseguit la modificació d’un article de la Llei de Protecció dels animals que, com a excepció, permetia fins ara aquesta mena d’espectacles.

    Així doncs, aquest fet ens demostra vàries coses:

  Que normalment no acaben tenint la raó ni els més entenimentats ni els més cautelosos, sinó els més tossuts, com és el cas de tots els que van moure cel i terra per aconseguir el suport a aquesta prohibició. I en circumstàncies neuronals normals no caldria haver de recordar-vos, esveradissa canalla, que aquest és un mecanisme (la iniciativa legislativa popular) legalment establert, el resultat de la qual (sigui el que sigui) no és cap imposició arbitrària per part de ningú. 

   Per tant si algú, per exemple, volgués prohibir o fer obligatòria qualsevol altre cosa, només li caldria aconseguir en nombre de signatures suficient per a portar-les al Parlament.

    És clar que amb això no n’hi ha prou, i per a que tingui efecte aquesta iniciativa popular ha de ser referendada al Parlament, precisament pels representants polítics que els mateixos ciutadans han pogut triar democràticament. I com que als polítics, encara que moltes vegades no ho sembli, també són personetes i tenen poc o molt seny, se’ls suposa prou senderi per no referendar una hipotètica proposta que fos manifestament  forassenyada.

    Per tant, estigueu o no d’acord amb el resultat d’aquesta (o una altra) iniciativa, haureu de convenir que el procediment emprat ja fa molts dies que fou establert i es troba a l’abast de tothom (almenys en aquest racó de món). I la resta de discusions no són més que foc d’encenalls o, directament, interessada mala llet.

   Finalment, i per tancar definitivament aquest assumpte, el tiet Truman vol comentar que, no sap per què, gairebé li fan més por els “abolicionistes” que els “ultra-defensors” de la Fiesta Nacional. Deu d’ésser l’edat.....

    I ja ho diu, ja, el nostre Singular Bombero Rumbero, que ens fotem vells, i que aquelles noies tan ufanoses que es veuen per tota mena de festes i eventos i que tanta gràcia ens fan, ténen mares tan o més joves que els nostres herois contemporanis. Per això li recorda el tiet Truman, per animar-lo, que dels covards no se n’ha escrit mai res, i que caldrà seguir-ho intentant. I això que el lonesome rhumber tampoc té els ànims com per llençar coets, tant és així que el passat diumenge ja volia enretirar-se sense ni tan sols aturar-se a visitar els seus amics després de la seva periòdica visita pirinenca-familiar. Potser també, tot s’ha de dir, temerós de ser enxampat pel Comandante Martin, l’arribada del qual sembla imminent.

   Però el tiet Mia, sempre més animós, va trucar-lo just a temps per assistir a un curiós concert que es perpetrava al poble d’Arsèguel on, com a comiat de la present edició de la trobada d’acordionistes, hi actuava tota la canalla que hi des de fa dis hi havia en aquell indret aprenent, entre altres coses, a fer sonar algun instrument.

 I és clar, entre els virtuosos i els que no passen d’aprenent sumàven uns 120, que amb un director ben mudat i bellugadís, acompanyaren a un cantant piamontès que de ben segur mai abans havia gaudit de tan nombrosa orquestra. Així doncs tots plegats oferiren un concert prou interessant i espectacular, i amb un molt nombrós públic. Clar que, només contant l’assistència de part de la parentela de la canalla que tocava, s’hauria pogut omplir ben bé una plaça de toros.

   Però vet ací que aquesta nombrosa i bucòlica actuació fou l’únic acte de la setmaneta kul-tural-rumbera del nostre Truman, que entre l’esclavitud laboral i l’esforçada pràctica de la natació ja no té esma per a gaire res més, sobretot veient que pels voltants de la seva cova no havia localitzat cap activitat que li fes el pes. Per sort, sembla ser que s’ha tornat a posar en funcionament LA TERRASSETA de Tàrrega, que serà una alternativa prou vàlida per aquest mes d’agost.

    www.laterrasseta.org

AMISTATS RUMBERES

“La pereza es goce de uno mismo o no es nada. No esperen que les sea concedida por sus amos o sus dioses. A ella se llega por una natural inclinación a buscar el placer y evitar su contrario. Una simpleza que la edad adulta se empeña en complicar.”.

                                                           RAOUL VANEIGEM

Salut,

   Pensava l’altre dia el tiet Truman, que no deu ser pas el seu cas ni el dels seus amics aquesta complicació de l’edat adulta perquè, tant ell com la majoria dels seus cronòpios més propers, es troben totalment deslliurats de les obligacions pròpies de la procreació i fins i tot de les obligacions de parella, podent viure així en una permanent adolescència que els porta a gaudir d’un estat de nihilisme gairebé constant, només interromput per les ineluctables obligacions laborals. Si a tot això hi afegim que, ja propers a aquella edat on la necessitat biològica va perdent la seva urgència, amb l’entrecuix més controlat i per poc seny que es tingui ja s’estalvien de caure en els paranys que acostumen a posar les malèfiques ninotchkes amb la finalitat d’assegurar-se, amparades per una legislació que els es favorable, una gairebé vitalícia manutenció per a elles i la seva prole. I el resultat de tot plegat és que els nostres amics poden gaudir ben feliços d’una vida tranquila, reposada, i sempre que es pugui despreocupada, com ha de ser! Si no fos, és clar, per la seva natural propensió a la rukeria, que tants maldecaps els acostuma a causar.

   I és per això que el vostre tiet Truman, amic dels seus amics i persona sempre disposada a ajudar, preocupat pels episodis priàpics del drugo Mariano que afegits a la perillosa edat del subjecte en qüestió poden portar-lo a caure en estats procreatius que l’impedirien de gaudir de la vida rumbera, ha cercat urgentment una solució que, encara que dràstica, li solucionaria el problema: Facilitar-li un viatge a terres de Somàlia per a visitar els membres de la mal anomenada tribu Danakil que, dins les seves ancestrals tradicions, ténen un remei infal·lible que de ben segur posaria fi al greu perill que amenaça a aquest drugo tan bellugadís:

  http://mapahumano.fiestras.com/servlet/ContentServer?pagename=R&c=Articulo&cid=1169393789646&pubid=982158433476

IN THE GRAPEVINE

IN THE GRAPEVINE

“ Yo entiendo el humor como un elemento poético, un alejamiento de la realidad que proporciona una visión más profunda que un discurso científico”.

                                               GRASSA TORO (escriptor patafísic)

RESPONSABILITAT RUMBERA

“ Para ser un estadounidense responsable

hay que comportarse con responsabilidad”.

GEORGE W. BUSH

  Salut,

  Santes paraules són aquestes de l’anterior president de l’Imperi, home clarivident capaç de creure en eixos del mal, escuts nuclears i altres menudències, i que el vostre tiet Truman s’ha vist en l’obligació de posar en pràctica, perquè aquests darrers dies, no sabem ben bé com, han passat talment com una exhalació i fins avui dimarts no ha pogut posar-se el vostre rhumber a dictar les seves periòdiques sentències, més que res perquè és home responsable i alguna cosa s’haurà de dir.

    I és que en els dies passats sembla ser que la més rabiosa actualitat ha arribat a uns nivells d’esverament general que fa temps que no es veien, però que no afecten massa al vostre Truman perquè, com deiem l’altre dia, s’ha tornat estranger d’aquest temps que ens toca de viure, però no per això ha deixat de veure com un modern oracle ha demostrat molta més intel·ligència que alguns humans, entre ells el que signava l’entrada de la crònica d’avui.

  Que amb això dels humans, el vostre Truman cada dia ho veu menys clar: fixeu-vos sinó quina terrible conclusió podeu extreure d’un article que va llegir no fa massa temps en el suplement d’ecologia i natura d’un diari prou conegut, on s’explicava que en la franja de seguretat que hi ha al paralel 38 i que separa les dues Corees (la del Nord i la del Sud), hi ha gran quantitat d’espècies de flora i fauna, moltes d’elles en perill d’extinció, que hi prosperen ben tranquiles i en pau, alienes a la rukaldat humana de més amunt i més avall. I en aquest mateix reportatge hi podeu llegir això: “el major perill per a la zona és que les dues Corees firmin la pau i es pugui transitar”.

   Per tant, no cal esforçar-se gaire i, amb una senzilla regla de tres, podreu deduïr que per a la prosperitat i felicitat de les espècies de flora i fauna (menys les mosques) el millor que pot passar-los és la total absència d’humans. De moment, però, podreu congratular-vos de què cap d’aquestes espècies és prou conscient d’aquest fet, i així podeu gaudir d’una pròrroga indefinida, fins que això o, més probablement, la mateixa rukeria humana ens acabi destruïnt a tots perquè, com diu el senyor Stéphane Hessel (conegut com a pare dels drets humans), “si no canviem, la nostra rapacitat acabarà per devorar-nos”.

   Però mentrestant anar fent, i qui dia passa any empeny i no por mucho madrugar amaneces más trempando, que la humanitat avança que és un contento, i ha arribat a perfeccionar invents tan antics com l’esclavisme, i sense que gairebé ningú en digui ni ase ni bèstia, com acostuma a passar amb les coses de certa importància.

   Potser pensareu, drugos escèptics, que això és una boutade de les que tan agraden al vostre lonely rhumber, però no és el cas. Perquè ja fa molt de temps que, en els seus recorreguts laborals o rumberos, el vostre tiet Truman ha observat una sèrie d’éssers que fins fa poc passàven gairebé desapercebuts i ara es veuen una mica, més que res perquè porten armilles reflectants, però que són gairebé invisibles. I aquestos éssers misteriosos solen ser negres en bicicleta que s’afanen per arribar a l’hora i posar-se a efectuar moltes de les feines que a la majoria de drugos moderns els resulten poc menys que antediluvianes, feines normalment prou fastigoses i tan invisibles com els mateixos personatges de què parlem.

   Per tant, com que amb tot això dels drets humans i altres desfasadíssimes legislacions que només fan que impedir el lícit i inquestionable progrés dels cada vegada menys nombrosos membres del selecte club dels rics, no es pot anar a mercat a comprar algun esclau que distregui la canalla, que munyi les vaques i el toro o que ens escorxi els porcs i l’aviram, la cada vegada més perfeccionada societat capitalista ha aconseguit que, sense cap mena d’esclavisme, siguin els mateixos negres (i qui diu negres, podeu posar-hi qualsevol altre denominació) que es paguin de la seva pròpia butxaca el transport des del seu poble fins als centres de treball septentrionals, en els quals seran ben rebuts i millor tractats. I amb aquest liberal invent tampoc hauran de patir les estretors que havien de passar amb els viatges a càrrec de la seguretat social esclavista, paradigma de l’eficàcia viatgera que actualment s’ha traslladat al gremi del transport aeri

TOTS AMB FRUGONETA

“La media edad empieza el día en que empieza a interesarte más

cuántos años durará tu coche que su velocidad máxima”.

SPEEDY NIEMAN

    Salut,

  Ha detectat darrerament el tiet Truman una curiosa moda que s’ha imposat amb frenesí entre la jovenalla i la jovenalla de quaranta en endavant, i que no és altra que la d’adquirir frugonetes en lloc de turismes (vés a saber amb quines intencions!), de manera similar a aquella que ja fa anys que s’acostuma a veure entre la gent quan comença a tenir canalla, que amb un sol descendent (i petit!!!) s’afanyen a comprar uns vehicles que semblarien més adequats per a portar-hi elefants que no pas canalla. Coses de la moda i de la vanitat, per no dir directament de la rukeria, perque com recordareu els drugos més veterans, per allà els anys 60 i 70, al menor motiu (per petit que fos) s’arribaben a encabir les famílies més nombroses dintre dels utilitaris de l’època, com els 600, els 850 i altres andròmines, i tots ben contents i marejats.

   Així que entre els coneguts del vostre rhumber que han adoptat la curiosa moda de la frugoneta, en destacarem només alguns, com el drugo SantiX, el tio Morancho, el singular bombero rumbero, el Trampero de Conneticut, i fins i tot el drugo Mariano, fins fa poc home de tendències fashion que també s’ha acabat decantant per aquesta hippiosa costum. De moment, se’n salven el tiet Mia i el pobre tiet Truman, que s’haurà  de conformar amb la seva atrotinada carretoina

   I no només aquesta, esveradissa canalla, és la qüestió que preocupa al vostre rumbero solitario, i més aquestos darrers dies en els quals s’ha vist impedit de tota activitat rumbera i fins i tot kul-tural, encara que per diferents motius: Per una banda, per les dilatadíssimes jornades laborals que, amb calor i tot, s’ha vist obligat a suportar i, per l’altra, per aquesta maleïda costum que ja ha esdevingut tradició, i que és la d’encabir totes les activitats lúdico-rumberes en les mateixes dates, com passarà el proper cap de setmana on s’acumularan, entre altres: La TransSegre de Balaguer, l’ATACDEJAZZ de Tàrrega, el festival NOCTE de Graus (Osca),

els concerts de la festa del Raval barceloní intitulats LA ALEGRÍA DEL BARRIO

Escrito por trumansoft el 06/07/2010 01:02 | Comentarios (1)

MAGNUS CARCAMALIBUS

“La gent pot ser senzilla però no necessàriament idiota”.

                                   QUIM MONZÓ. “La sinceritat de Trias” (article de l’any 2002)

Salut,

   El vostre tiet Truman tenia, ja comença a fer massa temps, un amic anarquista que renegava sempre de la figura d’en Lutero perquè, segons ell,

gràcies a l’ideòleg del protestantisme havia seguit l’avanç del catolicisme i del clericalisme que, si no hagués tingut aquest impuls renovador, hauria acabat desintegrant-se ofegat per la seva pròpia decadència i corrupció. Potser sí, però no deixa de ser una opinió, força discutible.

   I ens ve donada aquesta reflexió per la recent desaparició d’un personatge que també tenia el costum d’enfrontar-se (encara que amb una influència infinitament menor) al dogmatisme vaticà des de dintre la mateixa “secta” capellanil, cosa que sempre i sense excepció comporta represàlies i càstigs exemplars.  Aquest senyor fou Jose María Díez-Alegría, conegut fa anys per la seva revolucionària tasca a la barriada madrilenya del Pozo del Tio Raimundo, així com pels seus escrits teològics, que tan irritaren a la carcamalada.

   No creu pas el lonely rhumber, diferentment del seu àcrata i antic amic Tiet Calderu, que aquestos personatges renovadors i, com en el cas del Díez-Alegría, dignes d’elogi, perpetuïn la carcamalada vaticana, sinó més aviat tot el contrari:  els posen en evidència i en subratllen l’absurditat de moltes de les seves actituds i costums, perquè de perpetuar-se ja en saben prou ells solets, que no tenen altra feina.

   I tampoc cal menysprear la part més aprofitable de la més que treballada saviesa capellanil, com demostra aquesta anècdota: Una vegada que el Díez-Alegría, exercint de capellà, es trobava confessant feligresos, se li va presentar un banquer:

-         Miri, pare, jo sóc banquer

-         Malament comencem!!!!,    -li respongué el mossèn-

  I aquest senzill fet ens confirma, benvolguts drugos, l’existència d’una mil·lenària saviesa que per desgràcia ha oblidat (més que per secularisme per la pura i dura rukeria) la majoria de la població els darrers anys, i que no és altra que la instintiva i auto-protectora desconfiança envers els bancs i els banquers, i així ens llueix el pèl (qui en tingui).

   No és aquest el cas, sortosament, del tiet Mia, sant laic i generós amic dels seus amics, que aquest passat cap de setmana feu d’amfitrió del tiet Truman, assistint plegats a algunes de les projeccions i eventos del festival PICURT, segons sembla més fluixet que en anteriors edicions. Ja dijous el lonesome rhumber, aprofitant un viatge amb motiu de cel·lebracions familiars, pogué videjar un més que correcte documental encabit en aquest mateix festival, “La cabañera del Pirineo aragonés”, que mostrava l’ancestral costum de traslladar el bestiar (fonamentalment oví) a muntanya els mesos d’estiu i a la plana a l’hivern, seguint les anomenades “cabañeras” (també coneguts com  carrerades, camins ramaders....).

    Però divendres s’havia de pencar i, després de la jornada laboral, el vostre cronista rumbero, ara totalment inserit en el seu habitual paper de lonely rhumber i mudat de xurrigueresca manera, aprofità per assistir a alguns dels concerts que es perpetràven al turó de Gardeny de Lleida, de marcials i vells records, i dins el marc del FESTINOVAL, que aquest any només tenia dos escenaris i, almenys divendres, molt menys públic que en edicions anteriors (segons el in-diari, sembla ser que l’assistència millorà notablement). En aquesta edició s’hi efectuava també una exhibició graffitera

i les tradicionals fotografies artístiques dels assistents més participatius. I tot plegat amb la il·luminació addicional d’una lluna gairebé plena, i amb una agradable temperatura.

   Quan el Truman hi arribà, estava a punt de començar l’actuació del grup WEDNESDAY LIPS, que compta amb una cantanta de veu aguda però afinada

    www.myspace.com/wednesdaylips

i que demostrà un bon nivell. El lonely rhumber creu que ténen certa influència de The Velvet Underground, així com d’Ani di Franco (de qui en versionaren un tema). Bones guitarres i, en resum, un conjunt que sembla haver superat amb nota la seva etapa amateur.

   Tot seguit, actuava a l’altre escenari el grup que li semblava “a priori” més interessant al vostre cronista-rumbero, i que respon al sonor nom de LA INCREÏBLE HISTÒRIA DE CARLES CAROLINA

   En aquesta ocasió i a diferència del grup anterior (que cantava exclusivament en anglès), les cançons eren bàsicament en català, i amb la curiosa característica d’elaborar les lletres a base d’encadenar rodolins, pràctica de la qual en surten fàcilment tota una col·lecció de simpàtiques frases que, si cauen en gràcia, poden assolir un cert èxit popular. Les influències d’aquest conjunt són moltes, des del rock laietà (Sisa, Riba...) el reggae i fins i tot The Clash, mític grup del qual n’interpretaren el tema “Guns of Brixton”, tocant així la part nostàlgica del pobre tiet Truman, que ja té una edat. Hi és ressenyable també la presència de dos teclistes, amb la qual cosa creen un so sintetitzat que resulta molt suggerent, arribant a moments de certa intensitat.

   Hi notà el vostre lonely rhumber, però, massa diferències qualitatives entre els diferents temes (uns molt destacables, i altres força més vulgars), trobant especialment interessants els titulats “L’elegància del xàndal” i “Ensaladilla”. Grup a seguir, a veure com evoluciona......

 http://www.youtube.com/watch?v=SFFMB9xKCzE

http://www.youtube.com/watch?v=2FslXzYT15o

http://www.youtube.com/watch?v=d2A0vsorvFY

  www.myspace.com/carlescarolina

   El següent grup responia al nom de THE SEIHOS, quartet de pop-rock que té com a referents les més òbvies influències dels 60 (Beatles, Dylan...) , però que al vostre Truman li causaren la impressió de ser un grup poc conjuntat, massa tendre i amb carència d’un estil definit.  Fluixets, però voluntariosos (això sí).

               www.myspace.com/theseihos

  Tot seguit actuava el conjunt IX! , del qual el vostre cronista (que ja tenia més son que gana) només va escoltar-ne una cançó i poc més. No sonen pas malament, però el seu estil (que recorda bastant aquells grups del rock català dels 80-90) no és precisament del gust del vostre Truman, que optà per enretirar-se a reposar.

www.myspace.com/ixcadaques

   Així doncs dissabte, aprofitant la gentil invitació del tiet Mia, el lonely rhumber es dirigí cap a terres més muntanyenques, on es retrobà amb nombrosos coneguts i va poder disfrutar del magnífic paisatge que es veu des del poble d’Ortedo (ó Artedó? Ó Ortodó? .... segons gustos). I fou allà quan, després de cruspir-se un bon plat de “cassola de tros” (saborosa, però que de cara a la nit resulta força indigesta) i amb la lluna, ara sí, ben plena i ufanosa, posà rumb ben alegre cap a l’estupenda carpa on es projectàven els curts, dels quals el millor fou sens cap mena de dubte el titulat “Himalaya, le chemin du ciel”, divertit seguiment d’un nen-monjo budista i dels seus lisèrgics i singulars companys. Totalment recomanable....

    http://www.youtube.com/watch?v=6tt7mwt94QQ

    http://www.youtube.com/watch?v=nUtbQoaQmx0

   I ara, aprofitant que parlem de “singulars”, no podem obviar parlar-vos d’un fet més que preocupant: Així com el tiet Mia demostrà en tot moment i sobradament la seva bonhomia i generositat envers el tiet Truman, el singular bombero rumbero els va fer la perla i fou enxampat in fraganti tramant una traïció al mai superat Triumvirat Rumbero, preparant-se una “espantá” unilateral, esponerat pel seu maligne sequaç Jordi l’Africano.

   I quan fou interrogat sobre les raons de tan nefasta actitud, respongué amb els peregrins arguments de què el tiet Mia és massa indecís i, si això no fos prou maldat, fent-li retrets al pobre Truman sobre les seves lícites i necessàries pretensions de millora laboral. Per tant, si finalment es consuma aquest més que lamentable comportament, en sereu puntualment informats, au!

   Aquella nit s’acabà, després d’unes rumbes, amb una molt interessant tertúlia a dos entre el tiet Mia i el lonely rhumber, que es perllongà fins molt altes hores, però que resultà molt enriquidora, com era d’esperar.

   I aquí acabarem l’extensa crònica kul-tural d’aquesta setmana, però no sense donar-vos a conéixer un evento que, a falta de buits a l’agenda, almenys en alguna de les seves primeres jornades li agradaria de visitar al vostre Truman. Sembla força interessant.....

     www.noctegraus.es

Així doncs, ara que finalment sembla que ha arribat del tot l’estiu, el vostre tiet Truman està més que content amb aquesta moda que enguany han adoptat les ninotchkes, que les fa remarcar les pitreres ben ufanoses (operades o no, que tampoc tenim tantes manies)

http://www.youtube.com/watch?v=lBl9-j9KXds

amb unes vistes a la Canal Baridana que fan esgarrifar.

   Però avui, per acabar, potser convindria recordar aquell fragment de “La Vida es sueño”, de Calderón de la Barca, que potser s’haurà de tornar a posar en circulació, veient el panorama......

   Ja en parlarem una altra estona.....

AUDIÓS.

Cuentan de un sabio que un día
tan pobre y mísero estaba,
que sólo se sustentaba
de unas hierbas que cogía.
¿Habrá otro, entre sí decía,
más pobre y triste que yo?;
y cuando el rostro volvió
halló la respuesta, viendo
que otro sabio iba cogiendo
las hierbas que él arrojó.

Quejoso de mi fortuna
yo en este mundo vivía,
y cuando entre mí decía:
¿habrá otra persona alguna
de suerte más importuna?
Piadoso me has respondido.
Pues, volviendo a mi sentido,
hallo que las penas mías,
para hacerlas tú alegrías,
las hubieras recogido.

Escrito por trumansoft el 29/06/2010 20:25 | Comentarios (0)

ADEUS, MESTRE

“.. Crec que si escric, és per comprendre..”

JOSE SARAMAGO.

Salut,

Doncs sí, estimats drugos, encara que els mitjans d’in-comunicació han comentat abastament la notícia de la recent defunció d’en Saramago,

el tercer portugués mes famós després del Cristiano Ronaldo i del Mourinho, tots els epitafis, notes necrològiques i compendis biogràfics restarien incomplerts sense una opinió rumbera com la del vostre tiet Truman, al qual la impressió que li feia l’insigne escriptor era la mateixa que en té el Roberto Saviano, és a dir, la d’un avi carregat de tendresa. És clar que això és només una impressió, que com a tal podria estar perfectament  equivocada ja que, com podreu suposar, el lonely rhumber no el coneixia personalment. Però sí que hi ha una qualitat que el vostre Truman vol destacar-ne especialment de don Jose: que a banda de la contrastada qualitat de la seva literatura (que pot agradar més o menys), és la de que va formar part de la ja gairebe extingida espècie dels intel·lectuals compromesos, cosa sempre d’agraïr.

   I no vol dir això que el Truman hagi d’estar d’acord amb amb la totalitat de l’ideari saramaguià, però sí que ho està amb moltes de les seves opinions, i aquelles que no comparteix almenys les comprèn, com pot ser aquella fidelitat fèrria al comunisme que Saramago compartia amb altres personatges que, com ell, vàren viure la major part del passat segle, i dels quals la major part d’ells abraçaren aquestos ideals no per defensar l’indefensable dels règims totalitaris d’aquest color, sinó per fidelitat a un més que probablement utòpic ideal de fraternitat al qual, de renunciar-hi, s’haguéssin sentit traïts i deshonestos amb ells mateixos, i sobretot havent de carregar amb la insuportable sospita de què la lluita de tota la seva vida no hauria servit per canviar gairebé res.

    Perquè si Saramago s’hagués vist amb l’obligació (sota tortura i molt a desgrat seu, segurament) de triar algun personatge del santoral cristià que l’apadrinés, sens dubte hauria escollit a Santa Rita, que com a patrona dels impossibles l’hauria acompanyat en tots els quixotescos embolics que fins fa ben poc temps encara defensava. Molt es tem el tiet Truman que, en els temps que corren, costarà de trobar-li un hereu que el substitueixi. Així que, només resta dir: ADEUS, MESTRE!

    I és que no és pas poca cosa en aquesta època de desbotiment especulatiu com la que ens toca viure, on domina sobretot la mala llet (moltes vegades gratuïta), de trobar opinions que tinguin sincera empatia amb els desfavorits, sinó que més aviat la tendèncis acostuma a ser la contrària.

   Per això el vostre Truman troba encertadíssima una teoria de l’Antonio Muñoz Molina

escriptor que de ben segur és pare o exerceix de pare, com demostra en aquesta recent pregunta que es feia ell mateix:

  “ .. cómo sobrevivirá la cultura literaria, el hábito solitario y paciente de leer, en un país donde la casta política ha diseñado el sistema educativo como una herramienta para difundir la ignorancia...”.

   Com veieu, sembla emprenyat......

Però anem al gra: és veu que aquest bon senyor va elaborar una teoria, segons la qual a la majoria de gent se li hauria d’aplicar el que anomena LLEI DE LA LITERALITAT, segons la qual, si algú diu:

-         Els aturats rai, que viuen molt bé sense fotre res!!!.

Doncs això, portar-lo directament a l’atur a viure del cuento. O si, per exemple, algú declara:

-         Aquestos estrangerots només venen a fotre’ns el pa i tenen tots els avantatges!!!”

 Doncs res, a pintar-lo de negre i portar-lo a collir fruita amb les mateixes condicions que els que ho fan.

   La tossuda realitat ens demostra, però, que normalment són uns els que opinen mentre són altres els qui en paguen les conseqüències....

  I fins aquí els comentaris més o menys literaris, però abans d’entrar a explicar-vos la per fi tranquileta setmana del vostre tiet Truman, aquest no pot estar-se de mostrar-vos un prodigi de la matemàtica que, malgrat fer temps que volta per l’intenné, degut a la seva gran importància científica (no menor al teorema de Poincaré, resolt pel sr. Perelman)

     http://www.microsiervos.com/archivo/ciencia/poincare-perelman.html

ha cregut convenient d’ensenyar-vos-el, per a què els drugos més espavilats es meravellin davant d’aquest prodigi que aglutina rigor analític, capacitat de síntesi, sistemàtica, claredat d’idees, qualitat en l’expressió escrita i presentació impecable.

   Vegeu si no:

AU!!, reposeu que l’esforç bé que s’ho mereix!!

Canviant, doncs, de tema, haurem de dir que ja dimarts començaren les nombroses activitats kul-turals del vostre lonesome rhumber, quan va decidir videjar la pinícula RABIA, del director ecuatorià Sebastián Cordero

una producció espanyola-mexicana-colombiana que en un principi semblava interessant i novedosa, però que sense arribar a decepcionar-lo, al vostre cronista-rumbero no li va fer ni fred ni calor, i trobà que és un thriller que comença prometent molt i amb un bon ritme, però que es va afluixant com el curs dels rius, i cap a la meitat del metratge entra en uns meandres que el van tornant pesat i lent, arribant finalment a un acabament una mica forçat. I això que el treball de l’actor Gustavo Sànchez Parra és d’aquells que impacten, però al final amb això no n’hi ha prou per aconseguir que aquesta força s’encomani a la pinícula. Si voleu veure una crítica benèvola, per saber de què va, podeu fer-ho aquí:

     http://opinion.labutaca.net/2010/05/11/rabia-estoy-aqui/

   Ara que no penseu que es desanima tan ràpidament el vostre tiet Truman, i com per sort la resta de dies de la setmana va poder disposar d’algun temps per a llegir, passejar i gaudir d’una fresqueta que en aquestes dates a la plana s’agraeix molt, podent recopilar així algunes idees i conceptes que pensa desenvolupar i explicar-vos properament i, de passada, recarregar una mica les desgastades bateries, dissabte es decidí a assistir, amb el seu impecable i impactant look xurrigueresc, al concert que perpetraren al Café del Teatre el grup LOS STOMPERS,

que presentaven un disc amb el prometedor títol “Animal, vegetable, miserable”.

   Aquesta agrupació resultà un quintet arrelat clarament al folk irlandès i dintre la influència de l’anomenat B.I.S. (Barcelona Irish Sound) però, contràriament al que sol passar amb alguns dels practicants d’aquestos septentrionals estils musicals, oferiren un concert força variat que, malgrat no ser de l’estil musical que més agrada al vostre rhumber, no li resultà una llauna d’aquelles que fan avorrir les ovelles, i tampoc els intèrprets s’entestaren, com fan altres, a maltractar els violins i els sacs de gemecs com aquell que pretén torturar un gat davant del públic. I fins i tot van atrevir-se a tocar una espècie de rumba, de títol “Gazpacho Man”, de difícil comprensió però divertida. Per tant el tiet Truman, amb aquests campestres sons de fons, es dedicà a saludar a alguns coneguts que va anar trobant al local, i va acabar gaudint d’una vetllada distreta i agradable.

   Per altre part, finalment han arribat notícies dels cronòpios i drugos pirinencs, que segons sembla van sortir vius de la seva visita a terres del Sheriff Pat Garrett, encara que amb una recaiguda en el lamentable estat físic del singular bombero rumbero, que hauria de fer més bondat per a poder guarir-se completament.

   AH!!!!  I abans de plegar, una notícia bomba:  Sembla ser que té prevista la seva arribada a terres catalanes, cap allà el mes d’agost, el mundialment conegut Comandante Martin, del qual pel moment se’n desconeixen les intencions... Però com diuen a les telesèries:  “però això ja és una altra història.....”. , que ja s’explicarà al seu moment, si es creu convenient. De tota manera, serà benvingut i ja li tindrem apreparades unes quantes dosis de til·la, per si de cas....

   Per acabar, només dir-vos, com avançament de la propera crònica, que el tiet Truman té previst de parlar-vos del candent assumpte de les fragonetes, i com que segurament no podrà assistir al festival PICURT que fan pel Pirineu

    http://www.picurt.org/

haurà de fer-vos les ressenyes dels grups que hagi vist al Festinoval, així com tots els eventos que s’acumulen, ara que amb l’arribada de l’estiu astronòmic, com cada any, hi haurà una concentrada epidèmia de concerts, xirinoles i altres rumbes que el rumbero solitario promet solemnement i sense cap mena de dubte que hi farà el què podrà.

    http://www.youtube.com/watch?v=I0bdo7uOj8Q

AUDIÓS.

  “Cómo está Marta, preguntará él, Cansada, pero bien, responderé yo, y estas palabras también las andamos diciendo constantemente, no me extrañaría nada que cuando transitemos de este mundo hacia el otro todavía consigamos encontrar fuerzas para responder a alguien que se le ocurra la imbécil idea de preguntarnos cómo nos sentimos, Muriendo, pero bien, es lo que diremos.”…

                                               “La Caverna” – JOSE SARAMAGO

Escrito por trumansoft el 22/06/2010 23:35 | Comentarios (0)

21 st CENTURY SCHIZOID RHUMBER

http://www.youtube.com/watch?v=8Ubc5_owhl0&feature=related

“Esquizoide:

Individu de personalitat introvertida, insociable i donat a la fantasia, la vida emocional del qual resta més o menys dissociada del seu contingut ideacional per un desenvolupament psíquic anormal”.

Salut,

  Malgrat aquest començament d’aires psicològics, no heu d’oblidar mai, estimats drugos, que amb les coses de les anomenades malalties mentals no s’hi val a fer broma, que acostumen a ser greus i martiritzen tant als que les pateixen com als que tenen a la vora. Però després d’aquest (necessari i aclaratori) incís, haureu per força de convenir que la definició d’aires profètics que van fer el sr. Robert Fripp i els seus amics del grup King Crimson sobre aquest desconcertant segle que anem trampejant com podem no podia ser més encertada. Perquè no podreu negar que la major part dels individus de les societats occidentals han esdevingut esquizoides o alguna cosa pitjor.

   No és el cas, però, del vostre tiet Truman, que a la seva infantesa (el passat segle, i fins i tot abans que els King Crimson publiquéssin aquest tema)  ja gaudia d’algunes d’aquestes característiques esquizoides, i que amb el pas dels anys encara n’ha anat guanyant alguna més, sobretot veient com funciona tot plegat al seu voltant.

   I ja que parlem de profecies, el lonenly rhumber n’ha trobat una de ben interessant sobre la política del país:

       http://www.mimesacojea.com/2010/06/espana-2020-version-2.html

  Que alguna cosa s’ha de fer per passar l’estona quan el modern i cada vegada més perfeccionat esclavatge va traient, com si de llimona es tractés, tot el suc que pot al vostre pobre tiet Truman, augmentant-li la jornada i reduïnt-li els guanys, en un intent de perfeccionar aquella vella història del ruc al qual volien acostumar a no menjar, i quan el van tenir acostumat es va morir. I tan és així que el vostre espremut rhumber ha perdut tot contacte amb la realitat i amb els seus cronòpios i drugos preferits, trobant-se darrerament en un gairebé total estat d’aïllament, desconeixedor de les aventures dels seus amics, i no podent ni anar a veure a la família i, com suposareu, sense poder rumbejar gens ni mica. Així doncs, com veieu, el vostre lonely rhumber cada vegada té més semblances amb el maltractat ruc, animal propici per a fàbules i paràboles, i al qual històricament també li han tret força suc. I fins i tot avui dia segueix essent matèria de reflexió aquest animal (el ruc, no el Truman!) ,

com en aquesta història on el fan servir per explicar (d’una manera simple però molt lúcida i encertada) l’estat actual de l’economia:

              http://www.ipunkforos.com/viewtopic.php?f=2&t=325299

  I anar passant, que no dubteu pas de que quan la tempesta escampi i la periòdica amnèsia general torni a fer acte de presència també ho tornaran a fer els venedors de rucs.

   Per tant, a manca d’altres distraccions, el sempre inquiet Truman s’ha distret (tot treballant durament, això sí!) amb altres cavil·lacions sobre alguns conceptes de l’actualitat actual, com és el cas del que alguns han definit com “la balcanització de l’informació”, fenòmen que, resumit, vol dir que amb la sobreabundància d’informació i els nous mitjans, així com poder triar el tipus d’informació que volem gairebé a la carta, cadascú de nosaltres vivim cada vegada més dintre de la nostra pròpia bombolla informativa, i ens tornem incapaços o sense ganes d’escoltar idees o opinions que desafiïn el nostre punt de vista. És clar que això no és un fenòmen totalment nou perquè ja fa molt de temps que es coneix, i encara que potser de forma menys accentuada, ja l’han seguit tradicionalment els partidaris de certs diaris, certs informatius televisius, certes emissores de ràdio, certes editorials o, com en el cas del vostre Truman, certs cronòpios (pocs) als quals s’escolta amb moltíssima més atenció que a altres, i així (símptoma sens dubte del seu caràcter esquizoide) a la majoria de drugos no es pren la molèstia de fer-los cas perquè no li presenten ni idees ni conceptes originals, trobant-se així en aquesta mateixa paradoxa: Que els que li aporten idees treballades i ben argumentades, en els assumptes bàsics pensen com ell, i els que es pressuposa que tenen altres idees de base no li acostumen a presentar (a desgrat seu) gaires arguments, sinó més aviat cridòria i digressions (quan no directament pixar fora del test). I una cosa encara pitjor i massa comú són aquells que ni tan sols es prenen la molèstia de pensar per ells mateixos i que, com ruc amb orelleres, només veuen la pastanaga al final del pal.

   O potser no, potser només són cabòries de la ment esquizoide del vostre Truman que, poc protegida del sol, encara es recalenta més del normal i, com ja us va avisar l’altra setmana, es troba en època (esperem que temporalment) d’especial mala llet.

   Doncs com deiem, aquest concepte de la balcanització informativa l’explicava l’altre dia en una entrevista el sr. Lee Rainie, director d’un projecte del Centre Pew (?) per cercar informació de com l’intenné ha transformat la societat dels E.E.U.U.

I aquest bon home també parlava d’un altre assumpte que es vol presentar com actual, i que per al vostre Truman no ho és tant, i que és el costum de la canalla (i no tan canalla) d’avui dia de penjar tot el que els hi passa pel magí a intenné, sigui mitjançant el  fes-el-boc, el twenti, flickr o altres xarxes socials o similars, que, sense anar més lluny, és més o menys el que està fent en aquests moments el vostre mal pagat i mai prou admirat tiet Truman. Doncs bé, advertia el sr. Rainie del perill de què tot el que s’ha penjat a la xarxa allí hi restarà per secula seculorum, i que pot ser usat en contra del mateix que ho ha posat, per fer-ne escarni o coses pitjors.

  I pensa el vostre Truman que no és pas tan greu l’assumpte, perquè això és més o menys el què ha passat històricament a tots els escriptors, periodistes, o qualsevol que s’hagi dignat a escriure alguna cosa que més tard s’ha publicat. O qualsevol entrevista enregistrada, i fins i tot els exabruptes de qualsevol borinot (si en voleu veure, només us cal engegar la TV) i moltes altres declaracions enregistrades o publicades d’una o altra manera (per mostra, només cal que veieu el què li passà al pobre Winnebago Man, com us comentà el Truman la setmana passada). Per tant, la qüestió no és aquesta, i no cal tenir paranoies ni manies persecutòries, perquè a veure qui és el guapo que s’entreté a mirar les infinites hores i hores d’enregistraments, pàgines i tot el què pogueu imaginar, de tota la gent que posa rukeries a intenné (amb el nom real o amb pseudònim) així, perquè sí. I en el cas de que algú s’hi entretingui, el problema real serà l’interès (totalitari, us sona?) que en tingui aquest “algú” i el poder que tingui per fer-lo servir en contra de l’autor, més que la pròpia imatge, escrit o pinícula que s’hagi penjat. Bé, més o menys com sempre. Ah!, i també hi ha un altre registre ben tradicional, més rudimentari però que, si convé, també podria fer molt de mal, i no és altre que la memòria i els testimonis dels contemporanis que sense anar més lluny i a tall d’exemple, en el cas del tiet Truman podrien fer-ne un bon fulletó amb els fets de la seva primera joventut (i part de la segona).

       Val, val, ¡!!!, potser sí que avui en fem un gra massa i ja us heu marejat!. Deixem aquí, doncs, aquestes transcendents elucubracions (esquizoides, això sí!) del pobre Truman, i recordem aquella frase de la cançó “Astronauta rimador” del grup ANTONIA FONT, que li agrada tant al vostre tiet que fins i tot l’ha adoptat com a pròpia:

“Que m´és igual que jo només ho dic, senyora, com sa pot imaginar

tot això a jo ma sua soberanament sa polla.”

                              http://www.youtube.com/watch?v=wC7T2m-YZns

  Així que el rumbero solitario, abandonat i sense rumbes, i malgrat que avui dia és moda el que s’anomena gothic i el Truman més aviat és barroc o xurrigueresc, només va poder assistir aquesta setmana a un sol evento, que fou el concert que es celebrà el passat divendres al Café del Teatre, i que perpetrà l’Alfons Enjuanes Quartet.

L’habitual guitarrista comptava amb l’Horacio Fumero al baix, l’Albert Bover al piano i als tambors el Joan Tirol, però no gaire amb el públic, que fou ben escàs, encara que respectuós i plàcid, com el mateix tiet Truman.

   Així que el grup, si bé no trobà el caliu que cal gairebé sempre per fer un concert extraordinari, oferí un correcte passi d’una mica més d’una hora on, començant i acabant amb sengles blues, alternà standards amb peces menys conegudes, i algun tema propi com un intitulat “Nits a l’Antares”, resultant-li més agradables al vostre cronista els temes de ritme ràpid que les balades, algunes força desmanegades. El concert fou, doncs, correcte i amb algunes pinzellades (molt ben repartides) de bon ofici jazzístic, i que per al gust del vostre rhumber destacaren lleugerament alguns solos de l’Albert Bover (sobretot a partir del tercer tema, ja que fins llavors el piano gairebé no s’escoltava). El bateria, totalment desconegut per al vostre Truman, resultà un correcte sideman, però potser caldria veure’l en altres formacions per apreciar-ne millor les qualitats. L’Enjuanes es mostrà al nivell de gairebé sempre i d’en Fumero, a banda de la seva ja prou reconeguda qualitat i professionalitat, n’hem de dir que sembla que tingui un pacte fàustic amb el dimoni i que no passin els anys per a ell; és a dir, que sempre l’hem vist més o menys igual i, mentre tots ens anem fent vells, l’home es manté (aparentment) com una rosa. Si segueix així semblarà un teenager envoltat de velles glòries.....

   I com el concert va acabar-se més o menys d’hora, el Truman, potser influït pel tema de l’Enjuanes on s’en fa menció, va anar a fer una mirinda a l’Antares, local dels pocs que encara es manté (amb els avantatges i els inconvenients que això comporta, és clar) com tota la vida, cosa molt d’agraïr per a la gent tan baquetejada com és el cas del vostre tiet, que ja ni d’això en fa abús...

  També podia haver anat, diumenge, al concert que oferí en Quimi Portet al mateix Café del Teatre, però en dessistí finalment per l’horari (les 20,30), que l’hauria obligat a fer unes corredisses que ja se li fan massa costa amunt. I a sobre, si hi hagués anat segurament se n’hauria penedit perquè ha llegit que el local s’omplí, cosa de la qual se n’alegra (sobretot si ell no hi era), però que quan s’hi troba li resulta de molt mal suportar degut a la seva proverbial fòbia a les multituds i a les aglomeracions.

   Així que amb l’esperança de poder gaudir la setmana entrant d’alguna estoneta de ben merescut esbarjo (que ja li va tocant), el vostre Truman, en estat paranoic després d’haver comprovat que la SGAE li va al darrere (o almenys l’intenta controlar), ha decidit amb la seva habitual magnanimitat que cedirà a aquesta organització un gran percentatge de tot el què guanya dictant aquestes línies: és a dir, unes quantes hores de feina i molt desgast de la neurona (pobreta). Però per si de cas, aquesta setmana ha decidit prescindir de cites alienes i us en ha fabricat una de ben esquizoide, que també en sap:

   “ Conscients d’una punyetera vegada de l’omnipresent rukaldat general, només ens caldrà, doncs, obrar en conseqüència”.

                                               EL TIET TRUMAN

Audiós.

Escrito por trumansoft el 15/06/2010 00:35 | Comentarios (0)

MALA LLET (rumbera)

“Por el momento me inclino a descartar la opción del suicidio

dado el alto riesgo de muerte que comporta”

Fernando Aramburu

Salut,

  hi ha un fenòmen que històricament sol patir el tiet Truman per aquestes dates, és a dir, les que setmana amunt setmana avall van de la segona quinzena de maig fins Sant Joan, que li comporta un estat de mala llet i irascibilitat molt superior al que acostuma a gastar la resta de l’any. Molts de vosaltres, drugos perspicaços, pensareu que és degut als efectes primaverals, però, la veritat, no creiem que sigui només per aquest sol fet, i el cert és que no sabem pas d’on li venen aquestos anuals rampells, que li resulten de molt difícil control i li poden aparéixer sobtadament fins i tot en els moments més inesperats. És clar que el vostre rhumber és conegut en certs ambients (sobretot els laborals) per aquests habituals atacs de mala llet, però en aquestos dies li solen venir sense que la causa sigui gens aparent ni previsible, i amb una freqüència molt major.

   I és que l’actualitat no ajuda, no, a calmar-lo gaire, més aviat li provoca un efecte amplificador d’aquest estat de mala llet, perquè les notícies o bé són totalment intrascendents o bé directament provocadores d’estats de mala llet molt més duradors i, en aquest cas, amb causes ben identificades i moltes vegades amb culpables, identificats o no, i que solen sortir-ne si no afavorits, com a mínim indemnes. Per això, el lonely rhumber ha optat darrerament per intensificar el seu aïllament, alimentant la seva cada dia major vocació d’anacoreta, amb la lloable intenció de mitigar els seus rampells i també per evitar tenir un contacte massa proper amb la més rabiosa actualitat. Això sí, ja fa dies que espera que estrenin a províncies una pinícula intitulada RABIA

  per videjar-la i trobar-s’hi, de ben segur, identificat. De moment, però, haurà d’esperar-se ben bé una altra setmana.

  Amb qui sí que es va trobar totalment identificat el vostre rhumber fou amb un insòlit personatge que, casualment, va veure per la tele l’altre dia, en un documental que s’intitula “WINNEBAGO MAN”, que la corporació radiotelevisiva d’akí va tenir la delicadesa d’emetre i que el Truman va pescar literalment al vol, i que va provocar-li un efecte hipnòtic que fins que no va acabar l’emissió no va poder deixar de mirar-lo.

   Serà qüestió de fer-vos, per tant, una mica de ressenya d’aquest curiós documental, que es basa en unes cintes VHS que, a la dècada dels 90 van córrer de mà en mà entre molts joves d’Estats Units, i que mostràven una col·lecció de preses falses d’un anunci d’auto-caravanes gravat l’any 1989 i protagonitzat per un curiós personatge, on es veia aquest bon home perdent els estreps ben sovint (vés per on, igual que el tiet Truman!!!), renegant constantment i fent abundants comentaris sarcàstics i per qualsevol cosa. Doncs bé, es veu que aquesta cinta va arribar a tenir una gran popularitat, i més quan, amb l’arribada d’intenné, fou penjat al Youtube, on l’èxit encara fou superior (no volem imaginar-nos el què podria passar amb un mega-mix de les emprenyades del tiet Truman!!!!, millor que ningú tingui la pensada de fer-ho!!)

 http://www.youtube.com/watch?v=WDQQfBrSUs0&feature=related

I a partir d’aqui, l’autor del documental començà la difícil recerca del personatge, que resultà ser un senyor de nom Jack Rebney , que en principi no hi havia manera de trobar enlloc, i que presumien que ja seria mort.

   Finalment, però, vàren localitzar-lo ben viu fent de vigilant en una reserva de pesca de les muntanyes de Califòrnia, on vivia tot sol, acompanyat només d’un també esquerp gossot, i de forma ben estoica, encara que amb llum, aigua i telèfon, així com un ordinador connectat a la xarxa.

   I resulta que no en sabia res, pobre home, d’aquesta estranya popularitat de que gaudia gràcies a aquesta cinta on la gràcia principal és que s’havia convertit en una icona de la mala llet, arribant a tenir sobrenoms com “El venedor més emprenyat del món”, i altres de similars, però on la comicitat es centrava precisament la seva humiliació. I és aquí on el documental pren una direcció diferent, i comença a centrar-se en la persona, que resulta que no té res a envejar al personatge i que fins i tot el supera en profunditat i singularitat, malgrat tenir en aquells moments prop de 80 anys.

   Si us interessa el tema, mireu de buscar aquest documental per l’intenné, que paga la pena, i on el vostre Truman hi trobà en el sr. Jack Rebney un ídol i un germà intel·lectual i moral. L’exemple més definitori del personatge és quan, en el videio famós i després de fer una llarga explicació de les virtuts de la caravana que ha d’anunciar, de sobte diu:

  “De debò us la creieu, tota aquesta merda????? “

Senzillament genial.

I ja que parlem de mala llet en general, també trobà el vostre rumbero solitario una ressenya signada per Isabel Gómez Melenchón de la novel·la “ Soy un gato”, de l’autor japonès Natsume Soseki, on la veu principal que ens explica aquesta història és, com haureu endevinat, un gat.

   Doncs això, que mireu com defineix l’autora de la crítica certs personatges d’aquesta obra:

 “ Completan el disparatado elenco familiar una esposa de la que no se sabe si es indiferente o directamente lela, dos niñitas en primer curso de mala leche y ya con buenas notas y una criada, Osan, graduada en la misma carrera que las niñas...”.

   Pobre gat.

  Haurem de deixar, però, les cites d’altra gent perquè sembla ser que volen aprovar una llei defensant la propietat intel·lectual dels “mitjans” (o era els mitjons?) i, com que encara no sabem què podrem citar i què no, haurem d’anar amb compte. No convindria oblidar, però, allò que diuen els acadèmics:  “El què no és tradició és plagi” o, com deia Bacon: “Tota novetat no és més que oblit”.

    Per tant haurem de cenyir-nos a parlar de les recents i tristes vivències del vostre Tiet Truman aquesta darrera setmana, en la que tampoc ha pogut fugir d’aquelles legions de torracollons que tan destesta i que li fan venir grans desitjos d’imitar al Sr. Rebney i anar-se’n a viure a un lloc ben apartat i solitari.  I pel que fa a les notícies d’actualitat, caldrà recordar als emprenyats amb els afers locals que, com deia en Krahe, a les antípodes van més o menys igual:

   http://www.youtube.com/watch?v=wW-yXovlJEo

    Doncs això, que la setmana ha transcorregut per al vostre heroi, com sol ser habitual, amb molta pena i ben poca glòria, esclavitzat laboralment sense tenir gens en compte el seu delicat estat nyirviós, i com a escapada kul-tural haurem de citar l’habitual jam session que fan els dijous al Café del Teatre, on s’hi presentà el vostre cronista-rumbero sense esperar trobar-hi massa novetats, i només esperonat pel fet de què és un evento gratuït. En aquest cas, a banda dels músics habituals d’aquesta temporada de jams (Aljosa Mutic, Abel Boquera i Xavi Maureta), el convidat era el pianista balaguerí Xavier Monge

  el qual mostrà una (segons el tiet Truman, és clar) clara influència bopper i, afinant més, direm que una clara influència d’en Thelonious Monk. Però el més gratificant d’aquesta jam fou que, contràriament al què el lonely rhumber preveia, els músics habituals no repetien el repertori d’altres dies de forma mecànica, sinó que demostren una certa progressió i un notori major acoblament que en ocasions anteriors, cosa d’agraïr. I a més, també demostren gran generositat amb els participants locals, músics no professionals (o només parcialment professionals), als quals tracten amb respecte i també els ajuden en les seves mancances, com és el cas del teclista Boquera, que amb el seu orgue crea un coixí sonor que tapa moltes de les deficiències sonores dels amateurs.

   Per passar una bona estona, de franc, i sense haver d’emprenyar-se amb ningú.

  I el cap de setmana el vostre rhumber només anà una estona cap al Pirineu, on aquesta vegada no va retrobar-se amb els rhumbers habituals, que dissabte cel·lebràven un evento anual perpetrat pel senyor Pat Garrett i al qual el vostre Truman havia estat convidat, però que encara que agraït-ho de tot cor, va declinar d’assistir-hi entre altres coses per evitar mals majors, mals com els que pateix encara per culpa del maleït esport que no acostuma a ser bo per res i que ens ha deixat al lonely rhumber ben fotut i adolorit.

   També s’ha de dir que un altre factor que preocupa al vostre tiet Truman no és altre que el seu pes, malgrat seguir al peu de la lletra els consells dietètics oficials, com aquell que diu que s’han de menjar almenys 5 (cinc) peces de fruita al dia. El problema deu d’ésser, però, que la fruita preferida del vostre rhumber és la pinya i el meló.

Però deixem de parlar de tortures i patiments, que ara que es va apropant l’estiu ja  s’anuncien la major part dels festivals que per aquestes caloroses dates sorgeixen per tot arreu, i dels quals, amb molta sort, n’assistirem a algun. Dels més propers i recents, hem de destacar l’habitual FESTINOVAL,

    http://www.festinoval.org/

  i algunes actuacions del Café del Teatre, com la d’en Quimi Portet, “El Botifarra”, etc.

     http://www.cafedelteatre.com/

 I dels de més lluny, de moment, el vostre Truman i d’entre els que ha vist, els més recomanables a priori són aquestos:

  SÓNAR .- Barcelona (17 al 19 de juny)

   www.sonar.es

  ROTOTOM SUNSPLASH (Benicàssim) – 21-28 d’agost

  www.rototom.com

  LA MAR DE MÚSICAS . (Cartagena) – 24-29 de juliol.

  www.lamardemusicas.com

  PIRINEOS SUR. – Lanuza (Osca)- Juliol.

  http://www.pirineos-sur.es/inicio/

  MONEGROS DESERT FEST.  Fraga…

  www.monegrosfestival.com

I altres. Segurament el tiet Mia ens en recomanarà algun d’encara més sucós. A veure si el vostre Truman pot rumbejar en un o altre, que ja va tocant.

  I avui potser ho haurem fet massa llarg, i caldrà tancar la barraca agraïnt l’adient comentari de la passada setmana (creiem que del cronòpio XT), i esperant-ne d’altres, que us talleu molt i el Truman, encara que emprenyat, no acostuma a mossegar.

  Però això sí, no oblideu la frase del grandiós Winnebago man:

LEGIONS DE TORRACOLLONS.

“Cualquier sistema que montéis sin nosotros

será derribado

Ya os avisamos antes

y nada de lo que construisteis ha perdurado

Oídlo mientras os inclináis sobre vuestros planos

Oídlo mientras os subís las mangas

Oídlo una vez más

Cualquier sistema que montéis sin nosotros

será derribado

Vosotros tenéis vuestras drogas

Tenéis vuestras Pirámides, vuestros Pentágonos

Con toda vuestra hierba y vuestras balas

ya no podéis cazarnos

Lo único que revelaremos de nosotros

es este aviso

Nada de lo que construisteis ha perdurado

Cualquier sistema que montéis sin nosotros

será derribado”.

        Cualquier sistema “LA ENERGÍA DE LOS ESCLAVOS” (Leonard Cohen)

                                                           Traducció: Alberto Manzano.

Salut,

  que sí, que legions de torracollons són els que impedeixen al vostre atribolat i atabalat tiet Truman el poder ser puntual a la seva cita setmanal amb els drugos addictes a les seves ensenyances (que de les ninotchkes ja no cal ni parlar-ne, que si no li feien cas quan era jove, quin cas li han de fer ara!!!).  Però ja que hem tocat el tema, el vostre lonely rhumber va reflexionar sobre la temàtica femenina l’altre dia, quan anà a comprar-se unes sabates noves (perquè les que tenia per a l’estiu ja acumulaven unes quantes dècades), i s’adonà que això de les sabates és ben bé com les dones: o bé estrenyen massa o bé van balderes, que no se sap què és pitjor. Per sort, el vostre Truman no té aquesta mena de problemes i no ha de suportar a casa cap mena de bestiola, incloent també en aquest terme els gats i els gossos.

   I no té por de ferir sensibilitats femenines el tiet Truman, ca!, primerament perquè des de sempre han estat les ninotchkes les primeres a començar a ferir-li la sensibilitat rumbera encara que només sigui pel sol fet de ser com són (torracollons de mena), i segonament perquè, com que el Truman mai ha sigut gaire bonic i ara amb l’edat encara està pitjor, no té gairebé cap possibilitat de triomfar sense previ pagament amb el sexe femení, i així, com que no li cal quedar bé perquè de tota manera no hi té gaire res a gratar, pot desfogar-se i dir les veritats que tothom sap però que ningú s’atreveix a dir per por de terribles represàlies domèstiques o pseudo-domèstiques.

   Però potser no....... potser aquestes reflexions només són degudes a que, després de molt de temps en soledat, el lonesome rhumber ja es troba en aquella fase de la seva cíclica metamorfosi quan es transforma de misògin a misàntrop, i es va amagant de la gent i d’aquesta societat tan esbojarrada que hem anat fent entre tots. I és que hi ha una frase que darrerament li ve molt a la memòria i que li va sentir dir a l’entrenador de fumbol i inquiet pensador Juanma Lillo quan,

en una entrevista per a la tele, va afirmar que la pitjor característica de la la soledat és que és addictiva.

   I com podreu suposar, si ja d’antuvi partim d’aquesta característica intrínseca que fins i tot trobem a la pròpia definició de rumbero solitario, què haurem de pensar veient les legions de torracollons que no volen deixar-lo en pau ni un segon, començant per les de la feina, on serà qüestió d’esbrinar quina mena de droga prenen els que pressumptament el manen (“pressumptament” , perquè diu la saviesa popular que qui mana és el que no creu) quan manen d’aquesta manera tan lisèrgica i on la lògica ha esdevingut una paraula sense cap sentit, tant, que si el vostre tiet Truman els hi fes una mica de cas ens el farien parar boig.

         http://www.youtube.com/watch?v=tmcqd9pyQZ0

  Per això, res de manifestacions, vagues ni absurdes lamentacions que no ens han de portar res de bo, sinó que el que hauríeu de demanar i exigir sense descans, estimats drugos, és unes quantes dosis d’aquesta droga tan potent i així potser, ben col·locats, podríeu suportar tanta rukeria sense deixar-hi la pell. Encara que, una altra opció podria ser votar noves propostes electorals, si pot ser d’alguns vells coneguts del vostre Truman com és el cas del Ramon Patatero, que s’ha postulat per un nou partit Maoista d’incert futur

  Uns altres bons torracollons són, sense cap mena de dubte, la majoria de mitjans de comunicació, que també tenen al pobre tiet Truman ben emprenyat, fins arribar a l’extrem de que algun dia, quan només per curiositat ha intentat escoltar una estoneta el tele-rosari, només ha pogut suportar-ne uns pocs minuts, entre altres coses perquè entre els uns i els altres l’únic que foten és marejar la perdiu i no explicar res del què realment és important. Però és clar, això no deixa de ser un altre dels signes d’aquest nostre temps, on la super-abundància d’informació fa que aquesta gran quantitat de dades s’acabi convertint en super-abundància de porqueria, que és la que majoritàriament anem consumint tots llepant-nos els dits, mentre que la cultura i la bona informació es donen al públic com aquell que porta la comada als porcs, i així, llençada de qualsevol manera, gairebé tota es fa malbé, rebutjada i trepitjada mentre es prefereix tota classe de merdetes embolicades amb paper lluent i cridaner . Però això sí, en aquestes actuals democràcies on no es democratitza res ningú pot dir que no hi hagi llibertat d’expressió, encara que no us penseu que la censura hagi deixat d’existir, només que ha canviat de sistema, i ara en lloc de retallar fa el contrari: s’hi va afegint rukeria fins que el què es vol tapar queda amagat sota capes i capes de ximpleries i banalitats, com tot el rebombori que ha aixecat el tema del mocador musulmà, quan és ben sabut que el vostre Truman i la majoria dels seus drugos seguidors no és pas en el mocador, precisament, en el què es fixen

   I tot això ho ha copsat el vostre rhumber sobretot a base d’escoltar els nombrosos comentaris que es van sentint pel carrer, les botigues i els pocs llocs on es deixa veure el vostre atabalat heroi,  i on aquesta des-informació general, barrejada amb els prejudicis i la rukeria general, acaba agafant unes curioses formes tornassolades que recorden un cartell dels anys de la psicodèlia, però que amb la realitat hi tenen ben poc a veure,

LA DÈCADA PERDUDA

“MENTALITAT TOTALITÀRIA:  No n’hi ha prou amb denunciar els enemics oficials, és també necessari protegir i vigilar el dret de mentir al servei del poder”.

                                                           NOAM CHOMSKY

  I com que a hores d’ara encara es troba en un estat llastimós, de manera unilateral el vostre heroi post-modern ha decidit fer cas a la màxima d’en  Pio Baroja, que era la de cultivar només un esport: el d’assistir a l’enterrament dels amics que en practicàven algun.

   Però si deixem de banda el fer esport, potser encara s’haurà d’agraïr que a la feina entretinguin al vostre Truman, perquè encara que la calor aquest any ha trigat una mica a arribar

   http://www.youtube.com/watch?v=9OrqQuiW7gg

 no és així pel que fa a l’encefalograma pla dels programadors kul-turals de la plana, que sembla que hagin marxat de vacances abans d’hora. I no cal ni parlar de la cartellera del cinema, perquè ja fa dies que el vostre cronista-kultural no hi troba res que mínimament li desperti cap mena d’interès, i això que era una de les opcions recurrents que sempre li queden al lonely rhumber quan té una estona.

   I tampoc creiem necessari que des d’aquí el tiet Truman vulgui adoctrinar els drugos i les ninotchkes amb els assumptes de la més rabiosa actualitat, els quals ja els trobareu als diaris prou ben explicats (curiosament, els mateixos assumptes a tots els diaris). També passa que darrerament qualsevol veí, tant si té una carrera com una etiqueta d’Anís del Mono,  ha adquirit per ciència infusa o per generació espontània unes habilitats i coneixements en les esotèriques qüestions de macroeconomia global que, també curiosament, acaben confluïnt en aquesta senzilla fòrmula: qualsevol assumpte relacionat amb l’actual capitalisme de casino és culpa del governant local de torn. Això sí, ningú es fa responsable ni s’autoinculpa d’haver seguit i animat l’esbojarrat joc que tan alegrement van promoure els gurús neo-lliberals (i els altres, també) els darrers anys, i que ha acabat com ha acabat. [A veure si serà per això que s’ha perdut la dècada...!!! ]

   Per tant, com que “doctores tiene la iglesia”, no serà el tiet Truman qui tregui l’entrellat de tot això, que almenys ell sí que reconeix públicament que no en té ni p. idea, i si una cosa sap és que, faci el què faci, d’una o altra manera li tocarà el rebre, amén.

   Així que el millor que pot fer és seguir parlant-vos d’altres temes menys emprenyadors i, posant en pràctica la moda de parlar de llibres que no s’han llegit, vol recomanar-vos (si més no per a què li expliqueu) un llibre que s’ha editat recentment i que s’intitula “Desigualdad: un análisis de la (in)felicidad colectiva”, signat pels especialistes britànics Richard Wilkinson i Kate Picket.

 i que, resumint-ho molt, ens ve a dir que no és la pobresa la darrera causa dels problemes socials com la violència juvenil, la criminalitat o les toxicomanies, que són més abundants a les societats més desenvolupades, sinó que aquesta darrera causa no és altra que la desigualtat, afectant a totes les classes socials. I afirmen els autors, demostrant-ho amb xifres, que la propensió a patir alguna d’aquestes patologies socials depèn directament de la comparació amb els altres: és a dir, la p. enveja!!!!.  Així conclouen, doncs, que com més igualitària és una societat menys patologies hi haurà.

   Arribant a aquest punt, el vostre Truman poca solució hi veu, perquè encara que és persona poc propensa a patir aquest sentiment envers els altres, sí que sempre ha estat objecte d’algun tipus d’enveja, encara que no tingui res de res i només sigui pel fet de veure’l content. Per això, en el cas del lonesome rhumber, la violència juvenil, la criminalitat i la toxicomania no li venen producte de l’enveja que sent, sinó de l’enveja que, sense ell voler-ho, provoca.

   Per tant, mentre segueix buscant la dècada del 2000, i abans que li agafeu massa enveja, el vostre Truman plegarà per avui esperant poder assistir la propera setmana a alguna mena d’evento i, si no n’hi ha cap d’interessant, prendre una mica el sol.

   Segur que plou.

AUSTERITAT RUMBERA

S’acaba la festa????

“Todo lo que sube, baja”.

(Popular)

   Salut.

   Com segurament recordareu, drugos enllustrats, l’escriptor Milan Kundera

va tenir notable èxit fa uns anys amb una novel·la que per aquí es traduí com “La insuportable lleugeresa de l’ésser”. Doncs bé, creu el tiet Truman que, com acostuma a passar moltes vegades, almenys una part de la bona acollida comercial d’aquella obra fou deguda precisament a tenir un títol que, si bé resultava espantador per a les persones que no acostumen a llegir mai, donava a les que alguna vegada llegeixen (o es dediquen a passejar algun llibre) una mena de pàtina pseudo-intel·lectual que vesteix molt i resulta molt cool.

   Perquè, si us hi fixeu bé, aquesta frase tan sonora no ens ve a dir gran cosa, i al vostre lonesome rhumber no el preocupa gens la lleugeresa de l’ésser, sinó més aviat el contrari: és el propi pes el què li costa de suportar i carretejar amunt i avall.

   Per contra, hi ha fenòmens que se’ns fan evidents però no encertem a definir o a copsar adeqüadament, i vet aquí que un dia ens els trobem als morros escrits per altri, com és el fenòmen de la moda. Caldrà explicar-ho:  ja fa temps que l’observador i perspicaç rhumber s’adonava de què, malgrat viure en el paradís del capitalisme liberal paradigma de totes les llibertats individuals que es fan i es desfan, el comú de la gent, de forma més o menys gregària, cada vegada s’anava vestint d’una manera més similar els uns amb els altres, i a més seguint unes modes que semblaven dissenyades per algú que, en paraules del germà del tiet Truman, seria definit com “Xuloputes” (predomini del negre, abrics plastificats i lluents, accessoris de pell de taupa, etc.)

 Resumint, aquesta moda “xuloputesca” s’ha anat escampant com una bassa d’oli per tot el món, més o menys a la mateixa velocitat que han anat proliferant metastàticament algunes franquícies, fent que qualsevol turista despistat no sàpiga si es troba a Europa, a l’extrem Orient o a Port Aventura (en aquest darrer cas, el vostre rumbero faria de mariachi).

    Aquestes eren, de manera aproximada, les cabòries del vostre Truman pel que fa a la uniformitat maoista en el vestir del personal quan, fa poc, va llegir aquesta introducció en un article de la Bárbara Celis:

   “ Miles de individuos vestidos con trajes y corbatas clónicas de variaciones tonales y estilísticas mínimas caminan a diario por las calles de Nueva York. Constituyen un paisaje visual tan homogéneo que resultaría milagroso que dejaran huella en la retina de cualquier mujer. Ocurre algo similar al pasar frente a un quiosco: decenas de celebridades en poses parecidas sonríen desde portadas casi idénticas de publicaciones muy semejantes. Las diferencias de contenido son tan nimias que si uno se equivocara al adquirir cualquiera de ellas probablemente no notaría la diferencia”.

   Només un però hi ha trobat el misògin tiet Truman a aquesta explicació: Adaptant aquest escrit a la rumbera teoria del vestir xuloputesc, hem de dir que, encara que les dues versions es refereixen bàsicament a la indumentària masculina, en el cas de la xuloputesca ja us podeu imaginar quina haurà de ser la del vestuari femení que hi fa joc (la definició la deixem per a vosaltres...)

   Obviant aquest matís de gènere, que en el cas del vostre rhumber sempre acostuma a sortir-li políticament incorrecte, no negareu que aquesta definició de Nova York (i, per extensió, de qualsevol ciutat moderna) és molt encertada, així com la idea de que gairebé tot s’ha enrasat sota un mateix mínim comú denominador de rukeria.

   I aquí anàvem, estimats drugos!!!!, a l’epicentre de la qüestió:

   Que ha faltat temps als “responsables?!!!” polítics per a rebentar-ho tot, tant que, fins i tot l’actualitat de les darreres cròniques del vostre Truman ha quedat ràpidament superada amb aquests terratrèmols de realitat, previsiblement preludi de futurs tsunamis, encara més potents.

   I a més, aquesta darrera setmana no tan sols les notícies econòmiques han afectat l’ànim del vostre rhumber, sinó que també se li han ajuntat altres misèries esclavístic-laborals que l’han ben marejat i flagel·lat. Per tant, donant mostres de la seva massa poc reconeguda magnanimitat,  ha decidit fer de la necessitat virtut i, girant la truita, veure els avantatges de la nova situació econòmica i social a què es veurà abocada d’ara endavant la druguilàndia tota (l’anomenada occidental, és clar, que l’altra de tan malament que ha anat només pot anar a millor).

   I no penseu que són pocs aquests avantatges, que caldrien unes quantes cròniques per fer-ne la llista complerta però que, per manca d’espai només farem un resum dels que ara mateix ens vinguin al caparrot:

  1 -  S’haurà de reconéixer, ja de forma total i definitiva, la gran aportació de l’estat espanyol (franquista, és clar) a la configuració dels mecanismes que regeixen l’economia d’aquest capitalisme de casino que ens ha tocat de viure, i que, per definir-lo d’una manera acurada, s’haurà de dir a partir d’ara ECONOMIA DE L’ESTAMPITA (o del TOCOMOCHO), mecanisme ben explicitat en aquelles inoblidables obres del cinema dels anys 60 com “La tonta del bote” i altres clàssics universals del setè art, dels quals tant i tant han après ( i fins i tot millorat!!) els responsables de la banca i de la borsa.

       http://www.youtube.com/watch?v=cJnXMYy3Q2E

   Tenint en compte que, fins fa poc, el turisme estranger quedava enlluernat i fascinat quan era objecte d’una senzilla demostració de carrer del noble i esquemàtic art de l’estampita (per desgràcia, colonitzat en moltes ocasions per jocs d’importació com la bolita o l’estrabada directa ), caldria proposar amb urgència un candidat hispànic al nobel d’economia d’enguany que, si no hi hagués trampa (cosa també dubtosa), guanyaria per golejada i gairebé a títol vitalici. De ben segur que tots teniu més d’un candidat.

  2- Acorralats per la misèria econòmica, finalment haureu de passar els vostres –pocs- moments d’oci realitzant alguna activitat més profitosa que les de voltar amunt i avall amb els cotxes, motos, quads, vions i altres sorollosos i infernals invents,  o passar hores i hores amb les video-consoles (quin nom més escaient en la seva part final!!!! ) i altres rukeries modernes, i així potser començareu a llegir una mica, encara que sigui al Kundera. Ah!! ,i si no teniu llum, donareu un nou impuls a la feina dels apicultors fent servir les tradicionals espelmes.

   Finalment es presentà un nombrós grup que es fa dir ALAMEDADOSOULNA, del que la característica més destacada és la gran quantitat de metalls que hi ha, a banda de portar almenys dues ninotchkes instrumentistes. També aprofiten, a banda de tocar amb molta energia, per efectuar unes vistoses coreografies, molt efectistes. Resumint, un grup molt complert que el vostre Truman recomanaria als organitzadors de festes majors, sempre que els puguin pagar....

  Però el vostre lonesome rhumber ja es va fent gran, i només va aguantar dos rounds d’aquest grup, que actuava a altes hores. Per tant, cap a casa que l’endemà havia d’anar cap a terres pirinenques, on per la tarda va fer una mica la bèstia amb l’equip rumbero habitual (bien, gracias...).

  OSTITÚ!! . Avui la cosa s’ha allargat més de l’habitual.

 Total, abans de plegar per avui el tiet Truman haurà de fer-vos un petit recordatori, que no convé que oblideu quan aneu a votar:  si amb governs pretesament d’esquerres s’adopten aquestes mesures tan poc socials, no volem ni imaginar les que adoptarien uns governs menys progressistes, com han fet els fills de la gran Bretanya, votant al sr. Cameron (of the island). Per tant, mentre no es presenti com a candidat el lonely rhumber o els seus “dicharacheros” amics, cosa més que improbable, no us refieu massa dels cants de sirena que sentiu per part d’alguns corifeus dels veritables causants del desgavell, que ja els coneixem massa....

   Ah, s’ens oblidava!!!! A l’apartat 3 de les mesures contra crisis diverses que us hem facilitat avui, ens ha faltat mencionar una altra esportiva activitat, que segons li han dit al vostre Truman hi ha gent que pot practicar-la sense pagar. S’haurà d’estar al cas.....

AUDIÓS.

http://www.youtube.com/watch?v=dVoSeJ5J4E0

Fortunae miseras auximus arte vias

(Per a la fortuna hem enginyat augmentar dissortades rutes)

PROPERCI.

Escrito por trumansoft el 17/05/2010 23:19 | Comentarios (0)

TÓMBOLA (rumbera)

http://www.youtube.com/watch?v=CfZCl6pwkr8

Salut.

   Això és tenir raó!  Quina tómbola tenim muntada entre els uns i els altres.... Ja ho deia fa poc en Timothy Garton-Ash, que fa 20 anys que la ballem amb un capitalisme de casino, però el tiet Truman encara diu més:  que per segons qui és molt fàcil jugar si quan guanya ja li va bé i quan perd correm-hi tots. Per això, com més disbarats fan els causants dels desgavells, més afavorits en surten, pregonant com a única la solució de sempre: privatització dels beneficis i socialització de les pèrdues. Quanta esportivitat!!!

Serà questió de buscar algun casino que deixi jugar amb aquestes condicions al vostre Truman i als seus amics, però segurament ens costarà de trobar... S’haurà de demanar un crèdit als casinos bancaris (Ah no! Que ara no en dónen!) o al F.M.I.

    Però aquestes són qüestions d’alta política, i les haurem de deixar pels alts polítics. Per tant, ens centrarem en afers més terrenals, com un dels debats de més rabiosa actualitat: 

COM HAURÀ DE SER LA NOVA DIAGONAL?

http://www.bcn.cat/diagonal/

  Bé, els veïns dels districtes dels voltants podran, en democràtica (i sobretot barata) consulta, triar entre aquestes opcions:

a)      Bulevar

b)      Rambla

c)      Deixar-ho estar.

Però és clar, el personal que com el vostre lonely rhumber no viu a la fanguera capital però que hi va de tant en tant, hauria de poder triar, com a mínim, entre algunes d’aquestes opcions:

a)      Deixar el vehicle a la carretera de Montserrat i baixar a peu fins al centre

b)      Anar en cotxe (o a peu, segons s’escaigui) a agafar el tren (o l’Alzina Graells, posem per cas), per arribar a les afores per, al seu torn, agafar: a) el metro b) el tramvia c) un taxi d) caminar g) llogar una bicicleta, i després de buscar una fonda (perquè el retorn es preveu llarg i cal quedar-s’hi uns dies). Després caldrà repetir el mateix procés en el trajecte de tornada. Tot això si no hi ha entrebancs com: robatori de bicicleta, embussos per obres a qualsevol punt, descarrilaments de tranvia, atropellament, mort de vell, etc.

c)      Opció de que, a l’entrada d’Esplugues (a l’alçada de TV3), hi aixequin un mur similar a la Gran Muralla Xinesa que impedeixi tant l’accés de fora a dintre com de dintre a fora, així els soferts habitants dels pobles s’estalviaríen haver d’aguantar els pixapins, que mentrestant podrien passejar còmodament: A) Pel Bulevar B) Per la Rambla C) Suïcidar-se a les vies del tramvia.

d)      Engegar-ho tot a la merda i, quan convingui d’anar a Barcelona, acostumar-se a anar a Saragossa, per exemple, que queda més o menys a la mateixa distància i no hi ha tant merder.

És clar que, com a la fàbula (“cuentan de un sabio que un dia, tan pobre y mísero estaba....”, etc.) sempre hi ha qui ho tindrà pitjor, com els pobres penitents que, residint fora, hagin d’entrar a treballar cada dia a la capital. Veient la tradicional eficàcia dels transports de rodalies, el futur que se’ls presenta s’endevina esplendorós.

  Ah! I els veïns que poden votar, no ténen l’opció de triar que els regalin un sac de taps per a les orelles, que les obres podrien ser d’una durada aproximada a les de la Sagrada Família.

   Tot plegat, ja s’ho faran, que darrerament el vostre heroi de la posmodernitat rumbera es troba semi-retirat de les activitats lúdico-mundanes, i com Santa Teresa “vive sin vivir en él”, contemplant grans obres d’art sacre que, ja se sap, sempre ténen alguna mena de missatge amagat, com el d’aquest bonic vitrall:

   I és que un dels molts inconvenients de l’edat és, com ja s’ha dit altres dies, el cansament i la repetició, sobretot de les coses que, encara que no dolentes, no arriben a l’excel·lència. I aquest és el cas en que es troba darrerament el rumbero solitario que, veient els eventos rumberos i/o kul-turals que es fan i es desfan es troba que: 

    A)  Ja els ha vist  (cas de Muchachito Bombo Infierno, etc.), ó

    B) No l’atreuen especialment, com les pinícules de la cartellera o altres concerts menys interessants. I a sobre, veient el panorama, qualsevol s’atreveix d’ara en endavant a endinsar-se als bulevarescs carrers de la ciutat comptal.

   Per exemple, hi ha darrerament a la cartellera un nou flim d’en Tim Burton sobre l’obra de Lewis Carroll que en inglès s’intitula “Alice’s adventures in wonderland” ,

del qual no en posa en dubte la seva qualitat, però que es basa en una història que des que era un infant li repeteixen amb més o menys gràcia per tot arreu. I, a sobre, en aquella ja llunyana època infantil del tiet Truman els feien empassar aquesta al·lucinògena història a una edat en què, almenys els drugos una mica ruquets com és el cas del vostre tiet, no hi entenien ni un borrall, causant-los així greus desequilibris psíquics que han arrossegat tota la p. vida, veient-se abocats a una existència de vici i disbauxa sense fi, de la qual ara en comencen a patir les fatals conseqüències.

   Per tant, en meditada decisió, el vostre rhumber decidí finalment comprar-se el llibre, en una edició barateta, i amb els dibuixos originals de John Tenniel

perquè encara que de créixer no ha crescut gaire, el tiet Truman creu haver arribat a base d’anys a una edat on la neurona, ben adobada amb diferents substàncies, ha esdevingut menys impressionable.

    I dels personatges d’aquest llibre, que encara no ha llegit, potser el que troba més interessant a priori és el gat Chesire, com veureu en aquest fragment:

“- Sisplau, em pots indicar el camí que he de seguir? –va continuar l’Alícia.

- Això depèn del lloc on vulguis anar – va respondre el gat.

- No m’importa gaire on....  – va dir l’Alícia.

- Aleshores, no importa el camí que segueixis.

-  ... mentre arribi a algun lloc – va acabar l’Alícia.

- Ah, però segur que hi arribes –va aclarir el gat- si camines prou.”

  Com haureu sens dubte observat els drugos més inquiets, aquest gat és gairebé tan torracollons com el vostre Truman, si no més... Ben bé podria ser que l’Alícia volgués anar a Barcelona......

   Que amb aquestes cosetes es va entretenint el vostre tiet, que en altres èpoques rumbejava de valent i ara no té esma de res, potser també una mica ensopit per la recent i sobtada baixada de temperatures, ara que ja véiem a prop el bon temps. Ara bé, la part positiva de l’assumpte és que ens fa una primavera ben ufanosa, amb un paisatge a la plana que és una joia de veure.

   Malgrat això, el cap de setmana el va passar el nostre heroi a terres pirinenques, on va poder comprovar que no és l’únic que es troba en hores baixes, perquè el vostre vell conegut tiet Mia també sent els rigors de l’edat (i el d’altres excessos) i tampoc se’l veu tan rumbero com en altres temps. Ja ho diuen els castellans: “Mal de muchos.... “.

   Però no us esveréssiu pas, drugos espantadissos!!!!, amb aquestes meditacions, que els vostres fars i guies rumberos encara tenen corda per estona. I si ara no rumbejen, tampoc s’estan creuats de braços, i superen amb escreix allò que deia el gran Borges,

que li haguessin calgut dues vides per a sentir-se satisfet:  una per a llegir i una altra per escriure. Doncs al vostre Truman encara li’n caldrien més, de vides:  una per escoltar músiques, una per rumbejar, i altres que no vénen al cas, que no n’heu de fer res.

    Canviant de tema, hi ha una altra notícia musical de més o menys actualitat de la qual el vostre rhumber n’està força content, i no és altra que l’èxit (almenys a Catalunya) del grup Els Amics de les Arts, al qual el vostre cronista-rumbero vaticinava fa un parell d’anys un futur ben miserable (no per falta de qualitat del grup, sinó precisament per falta de seny i bon gust del públic en general). I és d’aquelles vegades en què es pot ben alegrar d’haver errat les prediccions, perquè aquests vailets, malgrat no conéixer-se personalment amb el lonely rhumber, hi ténen almenys una certa afinitat a l’hora de veure la vida amb grans dosis d’ironia, qualitat molt necessària quan veiem per tot arreu tanta gent seriosa i malcarada per sobiranes rukeries.  I a sobre, són un grup que ha anat creixent sense que fins ara se li coneixin ajudes institucionals, a força de treballar-se molt l’auto-promoció per internet i a força de concerts en tablaos ben petits, i havent regalat les seves anteriors obres de franc. El nou disc és de pagament, però bé s’hauran de guanyar la vida aquesta canalla, que no es pot viure dels pares i del cuento tota la vida!

   http://www.myspace.com/elsamicsdelesarts

http://elsamicsdelesarts.wordpress.com/

    http://www.youtube.com/watch?v=B1-RxoP4AdU

  I abans d’acomiadar-se per avui, el vostre primaveral tiet vol, sense que serveixi de precedent, parlar-vos de fumbol. I és que, ara que s’ha de jugar el Mundial, el Truman creu haver trobat una formació que de ben segur ha de resultar imbatible, encara que costarà arreplegar-los a tots:

 Ja ho veieu, la vida és una TÓMBOLA..............

HEREUS TITELLES

(tot plegat, misèria.... )

RUMBA SENSE ALCOHOL.

“Desde que descubrí que nada hay tan aburrido como la diversión, evito frecuentar lugares a los que antes iba. Y eso ha ido moldeando mi carácter como el mar esculpe una roca.... “

                                                                       Enrique Vila-Matas

   Salut,

  El què són les coses! Una idea que fa molt de temps que li rondava al vostre Truman pel caparrot, però que no sabia com expressar-vos-la, va i la troba escrita de forma insuperable l’altre dia en un article del Vila-Matas.... Ja va dir algú, que ara mateix no recordem, que els grans escriptors no ens descobreixen res de nou, però saben trobar la manera de dir-ho, molt diferentment del què acostuma a fer el vostre rumbero solitario, que ens sol dictar el què tothom sap (i sabria com dir) , però no hi ha pebrots a dir-ho, i l’únic que té la poca vergonya per fer-ho és ell.

   Perquè és ben cert, benvolguts drugos, que no hi ha res més avorrit que la diversió, i la majoria de vosaltres, quan sortiu, el què busqueu realment és (gairebé sempre amb resultats desastrosos) l’acoblament carnal, i les ninotchkes vés a saber el què busquen (en aquest cas creiem que no ho saben ni elles, però no s’els hi pot dir, que s’enfaden...). I és clar, farts de disgustos i desenganys, la majoria us veieu irremeiablement abocats al vici i la perversió, com és el cas del dissortat lonely rhumber i la majoria dels seus amics i patitzants, llevat del Primo, és clar...

   Perquè, ja que hem tocat el tema, el Primo fou l’únic dels drugos de la formació habitual que no va veure el vostre Truman aquest cap de setmana, cosa que ens fa deduïr que s’ha lliurat definitivament a un paroxisme sexual sense precedents coneguts, acaparant-ho tot per a ell sol, el molt egoïsta! 

   No toquem, doncs, més aquest tema, que ens tornarem envejosos, i passem a relatar amb més pèls que senyals (o potser més senyals que pèls, com és el cas del tiet Truman), els esdeveniments ocorreguts la darrera setmana, que començà sense novetats destacables fins dijous, quan el sempre inquiet cronista-rumbero va decidir que ja n’hi havia prou d’amagar-se a la cova i va sortir-ne per videjar un flim del qual en tenia molt bones expectatives: l’intitulat LA NANA,

una producció xilena que venia precedida de múltiples premis i guardons.

   I, sortint de videjar la pinícula, ben al contrari del què li acostuma a passar normalment, aquesta vegada la sensació que li deixà la cinta fou d’una total ambigüitat. És a dir, què no sap què dir-ne, llevat que el magnífic treball de la protagonista, l’actriu Catalina Saavedra, hi és totalment omnipresent, tant que moltes vegades eclipsa la resta de virtuts que segurament té l’obra en qüestió, una claustrofòbica història domèstica. Això sí, només per veure l’inquietant treball de la Saavedra ja paga la pena d’anar al cinema. I per a fer-vos una idea més aproximada del flim, podeu llegir aquesta ressenya, que us en donarà una idea:

http://www.elpais.com/articulo/cultura/nana/mirada/interioridades/oscuras/hogar/elpepucul/20100416elpepucul_1/Tes

   L’endemà, creient massa càndidament que era una diada dedicada als llibres, i aprofitant que per una vegada tenia per davant un ben complert cap de setmana festiu, el vostre Truman aprofità per fer un tomb per les paradetes del carrer, on comprovà amb tristesa que la majoria d’obres que s’hi exposàven no eren gaire adeqüades per a kul-turitzar drugos ni per a gaire res de bo, cosa que, ben mirat, i veient el nom d’alguns dels autors que hi tenien cabuda preferent (sobretot els locals, però no exclusivament), portà a pensar al vostre rhumber que, si bé no sap escriure gaire bé, segur que té moltes més coses a dir (o més interessants i sensuals) que molts dels que allà hi veié exposats.

    Però tothom té dret a viure, que ja ho diuen alguns:  “es triste pedir pero más triste trabajar...”.

   Un altre dels motius que portà al vostre rhumber a restar poca estona mirant paredetes fou que, com ja saben els cronòpios més avançats, en una diada així convenia amagar el Dragonsín, que podia prendre mal davant de sants tan guerrers.

  I cap al vestre, el dilema que tenia el Truman era decidir a quin concert aniria, perquè resultà que a la capital del Segrià, amb magnífica capacitat de previsió i evitant d’aquesta manera que els músics no es facin massa rics,  s’havien posat d’acord per fer, el mateix dia i més o menys a la mateixa hora, dues actuacions rumberes:  Per una banda LOS DELINQÜENTES + TOMASITO i, per l’altra, LA TROBA KUNG FÚ.

   Finalment, el vostre heroi post-modern es decidí per la segona opció, i no per qüestió de qualitat, sinó per qüestió de preu i d’horari (començava mitja hora més tard, cosa que li facilitava la correcta i adequada ingestió del sopar).

FLORS DE CENDRA

Salut.

   Amb l’assumpte del volcà d’Islàndia, el vostre Truman no s’ha pogut treure del cap aquests darrers dies aquell conte d’en Boris Vian

            www.rotismo.com.ar/roto/elamoresciego.pdf

que s’havia traduït aquí com “El amor es ciego”, i que els drugos més avantatjats segurament recordaran. I és que, a vegades, les circumstàncies aparentment negatives s’haurien de mirar pel costat positiu, cosa que ens porta a imaginar-nos l’alegria que en aquestos moments deu de sentir el drugo Morancho, tan contrari a l’aviació comercial pels seus elevats nivells de contaminació, i al qual l’aturada forçosa de tants aeroports el deu de tenir ben content. No deu ser així, però, en el cas del nostre insigne Bombero Rumbero, que havia marxat cap als Alps l’altra setmana i que segurament el deu haver agafat la boirada per aquells paratges... Des d’aquestes línies, li recomanaríem que no s’ens posés nyirviós i aprofités per esquiar i passar-s’ho bé tan com pugui, que són causes de força major i no s’hi pot fer res.

    I pel que fa al vostre lonely rhumber, la veritat, aquest fenòmen de moment no li fa ni fred ni calor perquè, com ja haureu suposat, segueix essent víctima indefensa de les seves maleïdes obligacions laborals que, si vol seguir alimentant-se com fins ara, ha de continuar complint tant si plou com si neva, però que ara a la primavera se li fan lleugerament més agradables quan pot contemplar els tradicionals i nostrats conreus de colza,

  planta que no tenim ni p. idea de per a què serveix, llevat de pintar de groc alguns dels nostres paratges rurals.

   I que ja no ens rumbeja com abans el nostre Truman, vell, atrotinat i oblidat de les ninotchkes i de les nimfes, és cosa sabuda, però malgrat tot encara té esma de kul-turitzar-se una mica, com va fer el passat dimecres quan, fugint esperitat i mig escapat de la feinota degut a l’horari de l’evento (les 19’00 hores!!!!, només apte per badocs i desvagats) va assistir a un concert que perpetrava a la Universitat de Lleida (un dels darrers del cicle “XVII Temporada Musical de la UDL”) l’agrupació coneguda com SPORADIK BRASS QUINTET, que constava de dues trompetes, una tuba, un trombó, una trompa i l’afegit de percussió, cosa que, com veieu i si us recordeu de comptar, fan sis.... curiós quintet, doncs. Però bé, haurem de convenir que el quintet el formen només els bufadors, i el tamboriler va a part.

   Segons deia el prospecte de l’acte, aquests músics han assistit a eventos tan memorables com per exemple, i entre altres,  la celebració dels 10 anys del Servei Català de Trànsit. Veient, doncs, antecedents tan notables i contractacions per a organismes que poden gastar-se els diners a mans plenes no estant-se de res (que aquests segur que en tenen), el vostre lonely rhumber va deduïr que la cosa hauria per força de ser interessant.

   I efectivament, el concert resultà prou correcte i apte per a tots els públics (com era el cas), trobant-se el vostre Truman rodejat d’alguns estudiants de la Universitat més una colla de (presumptes) jubilats, persones que són les úniques que poden assistir a eventos a hores tan intempestives. I és clar, essent aquest públic majoritari, no cal esperar escoltar les més rabioses novetats de la música contemporània, però sí que s’hi va poder escoltar l’Allelujah d’en Leonard Cohen, un medley de West Side Story¸ un medley d’en Morricone, tangos com La Cumparsita i altres temes més o menys clàssics d’en Rossini i altres. De tota manera, el què més va agradar al vostre cronista rumbero fóren les peces del compositor Nunzio Ortolano, músic que no coneixia i que va trobar prou interessants. S’haurà de seguir de prop. 

    Finalment caldrà dir que el més gratificant del concert fou poder escoltar una estona de música en directe i sense amplificar encara que, com mai plou a gust de tothom, el vostre Truman, home acostumat a melodies menys encorsetades, hi trobà a faltar la rauxa pròpia d’aquells sons que, com deia Duke Ellington, la gent insisteix a anomenar jazz. Ah!, també tingué ocasió el Truman per conéixer (encara que només de passada) el pati de la Universitat, que és prou vistós i seria sens dubte apte per a practicar-hi, ben acompanyat, altres activitats no menys plaents :

   I com que ja havia anat a la ilerdenca ciutat i no era massa tard, el Truman pensà que podia aprofitar, ara que el tenim acostumat a les pinícules, per anar a videjar un flim del qual tenia bones referències. Així doncs, després de malmenjar una mica, s’arribà a la sala en qüestió, però trobà que aquells dies s’hi estava projectant la 16 mostra de cinema llatinoamericà de Catalunya

ESPÀRRECS.

“ Para que una sociedad entienda lo que sucede no basta con más información, es necesario más juicio, y la formación del juicio requiere educación y procedimientos antiquísimos, como escuchar y observar”.

                                   VÍCTOR PÉREZ-DÍAZ   (Sociòleg)

Salut,

Creu el tiet Truman que una de les poques coses que diferencien als humans dels animalots és que els primers cuinen el que es mengen. Bé es cert que algunes bèsties, com els porcs, s’empassen la comada pre-cuinada, però només perquè així els hi donen. I alguns humans, cas dels vegetarians o els que fan règim i només mengen verd, però també els que s’empassen tot el què els hi donen, a vegades tenen tendències pròpies dels rumiants, costum que el vostre lonely rhumber només acceptaria adoptar amb la condició de què el munyíssin delicadament i més sovint, cosa improbable vist el trist panorama que l’envolta...

   Li surten aquests pensaments al vostre Truman perquè en el decurs de la darrera setmana ha passat moltes hores en soledat, fet que el porta a barrinar més del compte, i en especial després de les exquisides truites d’espàrrecs de marge que s’ha cruspit darrerament, ara que amb l’arribada de la primavera ja es poden arreplegar aquests silvestres vegetals.

   Però no penseu que el rumbero solitario està trist, perquè la solitud ja fa temps que ha deixat de ser per a ell un problema, convertint-se en un hàbit fins i tot en part necessari, almenys mentre pugui seguir cuinant el què li agrada. Que en assumptes de soledat, deia la Concha Buika que en certa ocasió la gran Chavela Vargas

l’esbroncà així:

  “Me dijo que yo era una de esas bobas que tenía la soledad como enemiga. Que la soledad es la mayor de las libertades y que tenía que aprender a aliarme con ella. Chavela sabe decirle: “Nos estamos aburriendo, pero nos aburrimos las dos, no te confundas...”.”

   Però sol o no, la qüestió alimentícia és vital per al vostre Truman, sobretot en setmanes com la passada on la feinota l’ha tingut ben ocupat i martiritzat. Per tant, sort que se’ns alimenta, que si no fos per això malament rai!, que l’hauríem d’arreplegar de qualsevol cuneta ben esvaït.

   Però menja, i tant que menja el nostre rhumber, que prou que se li nota!!, i gràcies a aquesta aportació nutricional ha agafat forces per anar a kul-turitzar-se una mica, com va fer l’altre dia, assistint a una de les “jams” que es venen perpetrant alguns dijous al Café del Teatre de la Indibilmandoniana capital.

    I aquí caldrà fer un incís i donar, com tantes vegades, la raó al tiet Mia quan ens diu que aquestes “jam-sessions” planificades d’antuvi ténen una gràcia relativa, i que solen mitificar-se per raó de la suposada màgia de la improvisació, però sense gaire motiu perquè la qualitat musical de les mateixes sol ésser força fluixa degut a la dificultat de realitzar quelcom de bo sense assajos previs i una mica a la babalà, oblidant que en l’art (i, per extensió, en gairebé totes les activitats humanes) si no hi ha hores i hores de treball previ, les muses inspiradores només hi apareixen molt de tant en tant.

   Però malgrat aquestes sàvies advertències, el tiet Truman decidí assistir a l’esmentat evento fonamentalment per dues raons: La presència del saxofonista Aljôsa Mutic,

músic habitual en aquesta mena d’experiments, i al qual el vostre cronista-rumbero ja havia vist actuar en una altra d’aquestes jams, i l’altra raó és que aquests eventos són gratuïts, cosa que els fa de bon aprofitar.

   Doncs això, que la formació titular era:  Aljosa Mutic (saxo tenor), Abel Boquera (Organillu) i Xavi Maureta (bateria), amb l’afegit de la cantant Sheila “Montserrat” Weaver (la qual sembla ser que ha format part d’una grup d’imitació de les Supremes que s’ha passejat pels tablaos locals).

   I com sol passar en aquests casos, per voler acontentar tothom no s’acontenta ningú... Cal explicar-ho:  El Mutic té prou potencial i versatilitat, que demostra abastament en aquesta mena de bunyols musicals, com per actuar en propostes més serioses, cosa que li agradaria veure algun dia al vostre Truman.  Al Maureta ja el coneixem prou, però en aquest cas es limita a fer de discret sideman. No coneixíem, però, al teclista Boquera, que serà qüestió de veure’l en un altre context per apreciar-ne les (suposades) virtuts.  I la Weaver, pel que es va poder escoltar, és una correcta cantant de soul.

   I així, amb aquestos vímets s’havia de fer el cistell que, essent de franc, va fer que la sala s’omplís de tota mena de públic, la major part del qual semblava que hi havia anat només per xafardejar o per sortir de casa una estoneta sense haver de gratar-se gaire la butxaca. Potser per això, començà la cosa amb quatre peces més que conegudes del cançoner negre-comercial americà: dos Stevie Wonder’s (You are the sunshihe of my life i una altra), l’Stand by me i On Broadway, amb la cantanta intentant sense gaire èxit fer participar al personal. Tot seguit, però, començàren a aparéixer els músics amateurs (pocs) que havien de fer d’espàrrecs (o era sparrings?  Tant se val...) al trio titular, característica pròpia, es veu, d’aquesta classe d’experiments. Però aquests voluntariosos aficionats vàren acabar de pressa la seva aportació, tocant alguns dels standards  més habituals (In a sentimental mood, Blue Monk, etc.) . I a partir d’aquí la cosa va anar decantant-se cap a una clara indefinició i els dubtes propis de quan no se sap ni què vol el públic ni què s’ha de fer.....

   Resumint: si no es té res millor a fer, per passar l’estona està bé, però el vostre tiet Truman no li acabà de veure la punta a aquesta mena de proposta (pretesament) didàctica, i optà per marxar quan tots plegats martellejaven el ja massa repetit Summertime.

    L’endemà divendres, però, la proposta era diferent, presentant-se al mateix local (ara pagant, això sí!) el grup originari del Penedès ANA ROIG I L’OMBRE DE TON CHIEN.

que se’ns presentaven com “una proposta innovadora en el panorama musical català”, i encara que al tiet Truman el xou se li va fer una mica llarg, no li desagradà del tot. A grans pinzellades, li semblà un grup apte sobretot per a espais petits, bàsicament pel caire teatral que li fa agafar, sobretot, la cantant, i tot plegat deixà al vostre rhumber amb aquella sensació de què veure’ls una vegada està bé, però en una segona segurament ja perdrien gran part de la seva capacitat de sorprendre. I és això d’aquesta manera perquè, essent tots ells bons músics, la seva proposta es fonamenta en uns pilars poc habituals però potser no massa consistents:  el bilingüisme català-francès, interpretar alguns dels temes més emblemàtics del pop gavatxo (Brel, Gainsbourg, Nougaro....) i, com ja s’ha dit, l’aire teatral del seu directe.

   S’ha de destacar també el notable lideratge de la seva cantant que, malgrat tenir un timbre de veu força vulgar, ho supera sobradament amb un notable “ofici” escènic, gran versatilitat (toca, canta, actúa, interpreta.... i tot ho fa bé) i, sobretot, una simpatia que no sembla forçada.

   Finalment cal dir que, com en el cas d’altres propostes del pop català actual, deixen el regust de ser un grup amb pretensions de sofisticació, tret que objectivament pot ser positiu però que, en el vessant més comercial, pot resultar-los contraproduent, ja es veurà.... A tall de mostra, tan musical com estètica, podeu videjar-los aquí:

              http://www.youtube.com/watch?v=WU6Tv4lXw2k#

   I amb això s’acabaren els eventos, que el cap de setmana el vostre Truman s’ha vist atrapat per l’intrincada xarxa de la p. feina, fet que sumat a la seva cada dia més avançada edat (suposem que com tothom), fa que es vegi en l’obligació d’anar dosificant les seves minvades energies, i sort dels espàrrecs!!!

   Per això, parlant de coses serioses, cal dir que aquesta setmana el rumbero solitario no comentarà res sobre el tema capellanil, donant-se per satisfet amb la senyalització de tràfic que les autoritats vaticanes han posat als seus carrers:

   Per anar acabant, s’ha de comentar que la propera setmana es preveuen altres eventos, dels quals en sereu puntualment informats (o no) i, com a rabiosa novetat, també direm que l’incansable tiet Truman ja està apreparant unes millores que han de fer d’aquestes cròniques far i guia de la quitxalla moderna, i que ja podeu xafardejar, drugos impacients, aquí:

         www.trumansoft.blogspot.com

  No feu l’espàrrec i seguiu, doncs, les ensenyances del vostre oblidat rhumber que, com diu el Víctor Pérez-Díaz:

   “ una ciudadanía activa debe cultivar la inteligencia frente al conocimiento atolondrado”.

  Ah, i per guanyar calerons, també hi haurà publicitat……

AUDIÓS.

Escrito por trumansoft el 12/04/2010 18:02 | Comentarios (0)

CAMPANYES MEDIÀTIQUES

“Ya somos el olvido que seremos”

                                                                                  BORGES

http://www.youtube.com/watch?v=GTK6elcNQfo

Salut.

La vida és un tango, sí senyor. Que amb l’assumpte de l’herpes gairebé oblidat però amb el caparrot encara trontollant per causa de la rumbejada pascual, el tiet Truman incia la crònica d’avui amb l’ambigua sensació d’estar en part content per haver pogut rumbejar d’una vegada i per haver-se retrobat amb els seus benvolguts cronòpios i drugos preferits, però en part penedit per acabar com sempre, a altes hores i amb l’únic propòsit de fer la bèstia sense treure cap a res, penediment habitual i en general molt comú que acostuma a desaparéixer totalment a mitja setmana, segons casos.

   S’hi trobà a faltar, això sí, al singular bombero-rumbero, que en aquells memorables moments es trobava presoner de les seves obligacions laborals, i no va poder assistir a tan magna rukeria. 

   Fou un fet clau, però, una cel·lebració extraordinària i inesperada per al vostre Truman:  l’anniversari del Tio Manolo, aparentment força recuperat de les seves maleses, i el qual recordà als seus amics amb sentida nostàlgia aquells moments de la seva primera joventut quan era lector habitual dels còmics de l’època, com el TBO i, segurament, d’altres ben instructius i edificants com aquest:

   www.rafaelcastillejo.com

Escrito por trumansoft el 05/04/2010 19:45 | Comentarios (0)

D’HERPES I GUSTOS MUSICALS.

 (Algunes reflexions pseudo-filosòfico-rumberes)