La vida secreta del Truman (El Rumbero Solitario)

I EL FINAL NOMÉS POT SER EL SILENCI.

Escrito por trumansoft 01-11-2010 en General. Comentarios (2)

http://trumansoft.blogspot.es/img/penso.jpg 

 

Salut.

 

  Immers en un profund estat de desànim i d’escepticisme sense causa concreta, predisposició que per altra banda sol ser cíclica i recurrent a la trajectòria del vostre Truman, aquest ha decidit definitivament la clausura d’aquestes línies, no sense haver-ho meditat abastament i basant-se en motius diversos, el principal dels quals és la manca de motivació per a continuar-les.

   El cas és que quan va començar a redactar en aquest bloc, ja fa ben bé dos anys i mig, ho feu fonamentalment motivat per una forta necessitat d’autoafirmació i com a mitjà per exorcitzar l’angoixa i els dimonis interiors que el rosegaven per aquelles dates.

   I així, com qui no vol la cosa, va anar creant una mena de personatge, el rumbero solitario, en part real però hiperbòlic, que ha esdevingut el protagonista i el fil conductor d’aquestes notes. Però el temps, que res no perdona, ha anat apaivagant aquella inicial i esvalotada necessitat expressiva i, sense arribar al punt d’avorrir-se’n (només faltaria!!!), sí que ha fet que l’escriptura al final hagi esdevingut més rutina que necessitat.

   Però en aquells ja llunyans dies el Truman es trobà amb el fet que, com digué algú, no hi ha res que avorreixi més que parlar només d’un mateix, i volent evitar un excés d’egocentrisme (cosa que potser no ha aconseguit del tot) van anar apareixent en aquest cibernètic espai tota una sèrie d’amics i coneguts del lonely rhumber , que sens dubte han omplert i enriquit en gran manera gran part d’aquestes dissertacions  (com són el tiet Mia, el Singular Bombero Rumbero i tants altres) i als quals el Truman no pot més que estar-los eternament agraït.... però la dificultat principal que hi ha quan es fa menció de persones reals en unes notes públiques com aquestes és que, encara que la intenció ha estat sempre la de no ofendre (ni tan sols molestar) ningú, això a la pràctica resulta pràcticament impossible, perquè sempre hi ha qui pot sentir-se molest en major o menor mesura, cosa que el Truman, com ja s’ha dit, ha intentat d’evitar sempre, i espera sincerament haver-ho aconseguit, sinó en tots, almenys en el major nombre de casos.

   També hi ha una altra qüestió que sempre ha temut el vostre rhumber, i que no és altra que la de les equivocades interpretacions del sentit de les seves notes i que, de ben segur, si és que s’ha donat el cas, hauran estat motivades per la seva deficient redacció, i no per la capacitat d’interpretació dels seus improbables lectors, que si fossin més ben escrites les entendrien més que bé.  I és que el Truman ja ho va sentir dir aquest mateix any al Quico Pi de la Serra: que una cosa és el què es diu i una altra el què interpreten els altres, i que el simple fet de dir:

-         Bona nit!!!

ja pot ser entès d’infinitat de maneres.

 

   També, i encara que ja s’ho temia des de feia molt de temps, finalment el tiet Truman ha pres absoluta consciència de la seva nul·la capacitat per a l’escriptura. En la seva recent no prevista però profitosa estada a Salamanca, juntament amb el tiet Mia, el vostre rhumber es va sentir molt encertadament definit en un dels slogans més antics d’aquesta docta ciutat, que resava així:

 

QUOD NATURA NON DAT

SALMANTICA NON PRAESTAT

 

    I més veient que, a tall d’exemple, només al premi Planeta s’hi van presentar uns 500 originals, a banda de la gran quantitat de gent que escriu (la majoria sense cap mena de ressò), i amb la facilitat que proporciona l’intenné, la proliferació de tota mena de lletraferits (professionals i amateurs) , al vostre rhumber no li deixen més opció que sentir-se poc menys que una merda punxada en un bastó.

 

    Una altra qüestió és el fet de tenir una certa opinió. Opinar, i encara més en el cas de la crítica, és sempre assumpte delicat, perquè tot i fent-se sempre des de la total subjectivitat, sempre s’hi pot veure una certa suficiència o menyspreu de l’opinador envers el criticat o la seva feina –sempre respectable-. O també, en tots els altres casos, un pobre coneixement dels temes o un insuficient o nul treball de documentació, fet extensible, per altra banda, a qualsevol persona que practiqui la crítica o l’opinió.

Recentment deia el futbolista Keita, parlant del seu col·lega Kanouté, que el respectava molt per ser, entre altres coses: bona persona, bon musulmà i, sobretot, per no opinar del què no sabia. I aquí el lonely rhumber ha d’entonar un sincer “mea culpa” perquè ha caigut massa sovint en aquest defecte, opinant sense cap coneixement i a la babalà sobre qualsevol qüestió o personatge.

   Ara bé, amb això sí que no haureu de patir-hi gens, estimats drugos, que encara que el Truman deixi de fer públiques les seves dissertacions, a qualsevol barra de bar hi trobareu incomptables personatges que opinaran sobre qualsevol assumpte amb molt major coneixement, més seny i molta més informació fiable i contrastada que el massa ignorant rumbero solitario. I els diaris, si no voleu comprar-los o fer-vos malbé la vista llegint dificultosament a les pantalles, també podreu trobar-los als bars, i si els llegiu és segur que els interpretareu molt millor vosaltres sols que filtrades per les paranoiques distorsions del tiet Truman.

 

   En una entrevista ben actual, el vell saxofonista Sonny Rollins encara recordava el seu sobtat retir d’escena l’any 1959, al cim de la seva carrera, perquè sentia que es defraudava a ell mateix.  Sense cap ànim de comparar-se amb tan gran artista ni amb la seva circumstància, el Truman vol fer servir aquest cas tan sols com exemple per explicar una mica el seu estat d’ànim actual: sent que es defrauda a ell mateix i, el què és pitjor, als altres.

   I així tot plegat conflueix a l’estat de les coses tal i com les veu actualment el Truman, que es troba en una cruïlla (“crossroad”) i en un considerable estat de desorientació que el manté indecís a l’hora de decidir cap on haurà d’encarar-se a partir d’ara, i més quan se sent desbordat per una actualitat que cada dia que passa entén menys i, encara pitjor,  que ni li va ni li ve, i que l’avorreix infinitament interessant-li (si cap) cada vegada menys.

   A tot plegat hi hem d’afegir també la seva endèmica fòbia social, fortament accentuada els darrers temps. I és que, malgrat que el vostre rhumber és perfectament conscient de què l’home és un animal social per naturalesa, però per desgràcia ell a la societat no s’hi ha trobat mai còmode, i en molts moments fins i tot constrit o ofegat, sense entreveure mai el lloc exacte on encaixar-hi.  Això no vol dir pas que en renegui, d’aquesta societat, entre altres moltes coses perquè en depèn totalment, peró sí que sens dubte prefereix romandre’n als marges. Hi respira molt millor.

   Finalment, i encara que aparentment el Truman us pugui semblar molt extravertit, només ho és parcialment, i a temporades. Per això, i potser en part degut també als seus gens muntanyencs, es va sentint cada vegada més avergonyit de mostrar les seves paranoies de manera tan pública, i amb el convenciment cada dia major de que les seves històries no interessen gaire a ningú, que prou problemes heu d’afrontar en el vostre dia a dia i el Truman, si no pot estar-se’n, d’escriure, a partir d’ara ho farà de manera privada i en paper de vàter.

 

   Així que, havent ajuntat totes les peces, i ara que ha arribat a una certa estabilitat amb els seus propis fantasmes, al tiet Truman només li resta agrair-vos la paciència i el temps que heu perdut llegint les seves bajanades, i més havent pogut aprofitar aquells moments en coses de molt més profit o més gratificants. De ben segur que ho fareu, d’ara endavant, que el lonely rhumber intentarà (si la seva hemorràgia verbal li deixa), romandre en silenci tant com pugui, que el final només pot ser el silenci.

 Per tant, MOLTES GRÀCIES!!!!    i

 

    AUDIÓS.

 

http://trumansoft.blogspot.es/img/audios.jpg 

 

http://www.youtube.com/watch?v=F1i6RIn6j90&feature=fvsr

 

 

DONCS SERÀ QÜESTIÓ DE FOTRE EL CAMP....

Escrito por trumansoft 22-09-2010 en General. Comentarios (0)

   Muchos que filosofan mezclan palabras aceptadas irreflexivamente y forman así proposiciones de diversas maneras hasta que finalmente parezcan significar algo exquisito.   Pero no significan nada. “.

                                           THOMAS HOBBES.

 

Salut.

 

   Havent arribat a un estat de gairebé absoluta indolència, el tiet Truman s’ha adonat de què li caldrà fer alguna cosa abans de quedar-se definitivament fossilitzat. Perquè el contrast que ha sofert la darrera setmana, passant d’un estat de total explotació a un altre de total abúlia i gosseria l’ha deixat gairebé sense poder de reacció, endormiscat i totalment apàtic.

    Per tant,  cal moure’s... com abans millor. Així que, oblidant les paraules d’Attilio Brilli quan, parlant del present (temps de la indigestió viatjera i del buit de la desilusió turística) diu que “el viatje és ineludible obligació i obsessionant ritu de consum”, el vostre lonely rhumber ha decidit finalment marxar per eixamplar horitzons i deixar de fer la guitza per aquestes contrades. I encara no sap ben bé on el destí el portarà aquesta vegada, acompanyat solament de l’incombustible tiet Mia, però alguna idea ja en tenim...

http://trumansoft.blogspot.es/img/heroism.jpg 

 

   Ara que no cal avançar esdeveniments, perquè no es poden donar excessives pistes quan ni tan sols els nostres herois saben de cert on aniran a espetegar, improvisant rutes i direccions. Només cal dir que, pels voltants del proper diumenge tenen prevista la partença cap a noves i meravelloses aventures, que ja se us explicaran al seu moment.

  Per si de cas mentrestant us avorriu el tiet Truman, sempre tan atent amb vosaltres, us donarà una sèrie de consells (o pistes) que fan referència a les noves tendències audiovisuals. I és que, veient que el cinema s’ha tornat cada vegada més repetitiu i sense suc, sembla ser que les tendències rupturistes o més agosarades s’han traslladat cap a les sèries de televisió, que segons alguns crítics és on hi ha més tall. Així doncs, darrerament el lonesome rhumber s’ha dedicat a buscar per intenné alguna d’aquestes sèries, que si les voleu videjar per la TV només ho podeu fer en pagant, i encara que no n’ha videjat ni un sol capítol, us les recomana per a què li en feu un resum i així decideixi finalment si pot perdre-hi alguna estona o no. De les que més bones crítiques n’ha llegit són THE WIRE

http://trumansoft.blogspot.es/img/thewire1.jpg

  

http://www.hbo.com/the-wire/index.html

 

 

i TREME

 

http://trumansoft.blogspot.es/img/m-treme.jpg 

 

http://www.hbo.com/treme/index.html

 

 

 

les dues del canal americà HBO. I és que els americans ja ho tenen això, que són capaços del pitjor i del millor.

  I ja més a prop, també han començat a emetre una mena de pograma a LA 2 de TVE que es titola CIUDAD K, i que no creu el vostre Truman que duri gaire en antena, perquè essent un programa d’humor no és gens convencional. Per tant, abans no el treguin us aconsella que en videjeu algun capítol (el fan els dilluns a les 21:30 hores).

 

    http://www.rtve.es/television/20100219/ciudad/318946.shtml

 

 

    I ara, a l’apartat “LLIBRES QUE EL TIET TRUMAN NO HA LLEGIT”, el rumbero solitario us en vol recomanar un que té més suc del què en principi pot semblar: es titola Arquitectura milagrosa, de l’autor LLÀTZER MOIX,

http://trumansoft.blogspot.es/img/arquitecturamilagrosa.jpg

 

on es critica, analitzant-lo, el fenomen que aquestos darrers anys s’havia estès arreu i que consistia en que molts polítics i politiquets,  enlluernats amb el suposat efecte del Guggenheim de Bilbao, han intentat construir edificis emblemàtics al preu que fos (com més car millor..... = més comissions) i moltes vegades amb dubtosa o nul·la utilitat, amb el reclam la major part de les vegades dels anomenats arquitectes estrella”, als quals no deixa gaire ben parats l’autor d’aquest llibre. D’exemples n’hi ha per tot arreu…. I a banda de l’exagerat dispendi que ha suposat tot això, en molts casos (i això ho diu el tiet Truman) el resultat estètic arriba a ser deplorable, i si no s’ha dit més és perquè no queda bé dir que és horrible un edifici, per posar un exemple, d’en Calatrava o de Zaha Hadid, encara que sigui més lleig que un pecat... i no tingui cap relació amb el lloc on s’ha perpetrat.

    Ara que, com ja heu pogut comprovar, la culpa és dels funcionaris i dels pensionistes.... que han d’arruïnar-ho ben bé tot.

   Que ja fa dies que ho pensa, el vostre Truman, que la causa última de la crisi actual no és la que tothom es pot pensar, sinó la pèrdua de privilegis. Cal explicar-ho: Veiem arreu els grans capitalistes que, en el cas hispànic encara més, estaven acostumats tradicionalment a tractar la plebs amb despreci i un grau de superioritat molt elevat, basat en el gran diferencial econòmic entre ells, per una banda, i per l’altra una grandiosa diferència de tracte per part del poder i de l’administració envers els uns i els aties. I és clar, els darrers anys s’ha produït (encara que propiciat i a benefici dels mateixos de sempre) un ascens del nivell de vida massa generalitzat, arribant-se a donar massa casos on gent sense cap pertanyença al club s’ha equiparat massa als realment poderosos i els seus eterns satèl·lits,  i aquells immemorials privilegis tan ben conservats durant anys i anys, han quedat gairebé en no res. Que ja ho deia el Truman no fa massa temps, que no és la possessió el què dóna la felicitat, sinó la comparació (favorable al que compara, és clar) amb els altres. A tall d’exemple, imagineu-vos com s’ha de sentir aquell senyor que tota la vida ha anat amb un cotxe Mercedes i al qual li feien reverències per tot arreu quan, viatjant amb (posem per cas) un flamant Porsche Cayenne, es veu adelantat o creuant-se amb nombrosos clons del seu vehicle, conduïts la majoria per pela-canyes i nous-rics, ben esverats.

   I que, quan va a un restaurant o a qualsevol acte públic ha de fer cua o ser tractat com qualsevol altre ciutadà, d’igual manera que quan li convé resoldre algun tràmit administratiu i és tractat com qualsevol ciutadà i sense les reverències habituals.

   AIXÒ NO ES POT AGUANTAR!!!!! ON ÉS VIST!!!! NO SABEU AMB QUI ESTEU PARLANT!!!!!

   I només per aquest fet, estimats drugos, els poderosos han vist finalment que no cal jugar amb les coses realment importants, i que el que definitivament els omple de satisfacció no és el viatjar en Mercedes o en Porsche, sinó el poder fer-ho mentre que tots els altres han d’anar en un 600, i si han d’anar a peu, molt millor..... Així, quan baixin del seu vehicle, seran tractats com realment es mereixen, i no equiparant-los amb qui mai s’han sentit iguals (faltaria més.... quin fàstic!!!) .  Per tant, han vist que no cal jugar més amb la xusma i, arreplegant els quantiosos guanys que han obtingut amb tot aquest desgavell, s’han reclòs temporalment esperant que l’oblit general (ajudat i reforçat, això sí!!, per tots els mitjans al seu servei)  els deslliuri de cap responsabilitat econòmica, moral o ideològica, i que ben aviat puguin tornar a ser reconeguts com a senyors i tractats i raspallats com realment els correspon, que l’ostentació només pot ser privilegi dels que ho mereixen dinàsticament, i la xusma ha de tornar a ser xusma, amén.                               

http://trumansoft.blogspot.es/img/perich-ric.jpg

 

    I de passada, també aconsegueixen donar una lliçó moral a la plebs, recordant-los sentències clàssiques com aquella que diu que no s’ha d’estirar més el braç que la màniga, però que la culpa de tot plegat no s’ha de buscar cap amunt, sinó cap avall, que aquestos immigrants els fotran la feina i el seguro, que ja ni els negres els diuen Bwana!!. Ara, aquests recordatoris han de ser feina dels capataços dels que manen, turiferaris empleats que actualment es fan dir polítics.

   Amb aquest estat de les coses el vostre Truman, home sensible i de bon cor, i per no seguir veient el gran patiment de les classes altes, es veu en l’obligació de marxar (abans no el confonguin amb un gitano-rumano) cap a terres (més o menys) llunyanes, especialment a un lloc de petites dimensions però que els darrers anys ha tingut una espectacular influència en la geopolítica (i que no és Andorra). Serà qüestió d’esbrinar-ne les causes, i l’anàlisi i posterior informe que us en farà l’insuperable parella rumbera serà complert i acurat, com sempre.

   També espera el lonely rhumber que, amb la visita del Papa, aquesta societat pugui tornar al seu ordre tradicional... Ara que, ben mirat, el lonely rhumber recorda una visita d’un Papa, ja fa massa anys, que va acabar amb un aiguat de ca l’ample, demostrant així que els representants del cel a la terra tan aviat fan miracles com el seu contrari, i segurament per confirmar que no som res i que hem vingut al món a patir.

   Així doncs, traieu el mocador i eixugueu-vos els mocs perquè de moment us quedareu una temporadeta sense les cròniques rumberes, que quan retornin seran unes fabuloses cròniques de viatges. I ja es veurà com es redactaran quan el pobre Truman es vegi obligat a anar a Mordor...... però no avancem esdeveniments. Mentrestant aprofiteu per buscar bolets, que distreu molt i, si no es va molt lluny, sol ser econòmic. I si el Truman no torna, tampoc es perd gran cosa, per molt que digui la copla que “Truman sólo hay uno, y a ti te encontré en la calle”.

 

AUDIÓS.

      

 

   “ La importancia del acto de viajar late en el proceso mental de pensar el desplazamiento, acumular experiencias, disponer diversos tiempos, físicos, metafóricos, imaginarios, para componerlos como territorio reflexivo”.             

 

                                               XOSÉ MANUEL LENS       

  

 

PER FI!!!!!!

Escrito por trumansoft 15-09-2010 en General. Comentarios (0)

“ Si el treball és salut, que treballin els malalts”

SAVIESA POPULAR

 

http://www.youtube.com/watch?v=_lXOc-MjAG8

 

Salut.

   Semblava que no havien d’arribar mai més, però per fi el vostre Tiet Truman podrà gaudir d’uns dies de vacances. I no us penseu que aquest període de lleure li ha estat concedit de bon grat i com a justa senyal d’agraïment, com sens dubte es mereix, sinó només pel fet de els altres, amb moltíssim menys motiu, també en fan i no ténen més remei que dexarles-hi fer també al pobre rhumber, que així podrà deslliurar-se una mica de les seves cadenes i també perdre de vista una temporada als nombrosos éssers malignes que per aquella cova pul·lulen, com és el cas del malèvol Kriaturix, i uns altres que, de tan facinerosos com són, ni tan sols es poden nomenar, perquè es córre grandiós risc de caure en desgràcia i ésser víctima de totes les malediccions possibles i ser tractat pitjor que un empestat, encara que es tingui tota la raó del món.

   Però és clar, abans d’arribar al seu periple vacacional el tiet Truman ha sofert una infinitat d’inhumans i penosos treballs, i ha pogut arribar més o menys viu fins aquí però treient tres pams de llengua, i és per això que aquesta setmana la crònica rumbera se us presenta més tard de l’habitual, i tampoc l’espereu gaire elaborada, que el lonely rhumber ja s’ha mudat per fer festa

http://trumansoft.blogspot.es/img/139-saverio.jpg 

Obra de l’artista Saverio Truguia

 

i de moment no té gaires ganes de fotre res.

      Tampoc creu avui oportú elaborar a fons alguna de les seves lisèrgiques elucubracions, que si heu estudiat les seves cròniques recents ja haureu quedat distrets per una bona temporada, però no no per això us deixarà abandonats als fangars de la incultura, i us regalarà algun comentari fruit de les seves tribulacions quotidianes. Com el cas següent, que ja no sap si és un mal comú o li passa a ell més de l’habitual, però sempre que s’apunta (poques vegades, que no és gaire actiu) a algun curs o activitat lúdica o cultural que no sigui de la feina, ha passat una llarga temporada que té prou temps o estabilitat horària per a fer-ho, només d’inscriure’s li comencen a sortir compromisos i impediments diversos que l’impedeixen de treure profit de res ni tenir-hi un mínim de continuïtat. I això és el que li ha passat darrerament al vostre rhumber: En el transcurs de gairebé tota la seva trista existència que tenia ganes de posar-se a aprendre música (si més no a nivell elemental), que és una de les poques passions (legals) que té i com sabeu li agrada molt,  però només com oient, i com en aquest cas sempre s’ha guiat per l’instint i per alguns grans cronòpios com el tiet Mia, n’és totalment analfabet pel que fa al llenguatge i escriptura. I era una d’aquelles coses que es volen fer però que sempre es van deixant per més endavant i no s’acaben fent mai.

   Doncs bé, aquest estiu passat va informar-se i va sol·licitar inscriure’s a l’Escola de Música local per almenys aprendre una mica de solfa, i la passada setmana ja va assistir a la primera classe, que són setmanals.

http://trumansoft.blogspot.es/img/pentagrama.jpg 

 

  Però..............  la tercera classe ja se l’haurà de perdre per un compromís gairebé inexcusable. Després (això ja és més culpa seva, per no haver-ho previst), si marxa a passar uns dies fora aprofitant les vacancetes, se’n perdrà alguna més. I cap als darrers mesos de l’any (dates exactes encara per confirmar), no podrà anar-hi ben bé durant tot un mes perquè es veurà obligat a marxar cap a terres de Mordor, on ha d’enfrontar-se a  greus perills i d’on no se sap si en sortirà sencer, rodejat de multituds d’orcos i trolls.

 

http://trumansoft.blogspot.es/img/Mordor1.jpg 

 

   Així que, per més bona voluntat que hi posi, malament rai. I això que ja s’havia preparat la indumentària d’aprendre música, inspirada en l’elegant model que feia servir el pintor Paul Gauguin quan tocava el piano.

 

http://trumansoft.blogspot.es/img/gauguin-piano.jpg 

 

   Ara, això sí, toquem fusta i desitjem-li al tiet Truman que, encara que enguany no pugui aprendre gaire solfa, que de cap manera li passi com al polifacètic artista (també músic) JOHN LURIE, que segons llegia el vostre rhumber l’altre dia, es veu que pateix una rara malaltia anomenada (més o menys) “malaltia de Lyme”, que la sol transmetre les paparres (a saber on va anar a furgar aquest bon home!!), i que té uns símptomes similars als de la malaria. El mateix Lurie declarava fa poc:  “He passat anys patint un mal de cap que m’emboirava la vista, amb tremolors i terribles dolors. Ara estic més bé, però gairebé no puc escoltar música, ataca directament el meu sistema nerviós i només sento un soroll insuportable”.

 

                                   http://trumansoft.blogspot.es/img/Lurie1.jpg 

 

Esgarrifa només de pensar-hi!!!!

 

  Seguint amb les qüestions musicals, el lonely rhumber ha trobat, remenant per l’intenné, una curiositat que vol compartir per a joia de drugos i espatarrament de ninotchkes, i que és un tema del guitarrista Dani Pérez i que s’inspira en un personatge prou conegut. La peça es titola “Dice el niño”, i el podeu escoltar aquí:

 

 http://www.myspace.com/music/dani-perez-22616082/songs/le-dice-el-ni-o-52924766?ap=1

 

  I encara que us sembli xocant, en aquesta punyetera i miserable vida pràcticament tot està inventat, i aquesta bonica composició que heu pogut escoltar ha fet que el vostre Truman en recordés una altra de l’Hermeto Pascoal, titolada “Pensamento positivo”, de l’any 1.992 i que prenia com a base un discurs del molt honorable (i després mangante) Fernando Color de Mello (més o menys), president del Brasil per aquelles ja massa llunyanes èpoques.  Curiositats....

 

        http://www.youtube.com/watch?v=sUQxzAlx2ro

 

   Canviant de registre, val a dir que el passat cap de setmana el tiet Truman visità alguns dels seus simpàtics amics, i els trobà a tots resseguint amb traïdoria la pista búlgara aprofitant que el Singular Bombero Rumbero (per fi) treballava.

Com ja se sap sobradament, el Truman és home de rectes principis i bon amic dels seus amics (en aquest cas el Gryllinsky) i com és d’esperar en personatge tan honorable, no ho dubtà ni un moment i s’afegí immediatament a l’esmentada recerca.

     Allà mateix vàren arribar-li també al lonesome rhumber preocupants notícies del Comandante Martin el qual, fent honor al seu proverbial mal cap, sembla ser que se’n va anar de rumba per la Fanguera Capital amb uns antics col·legues seus, i es veu que va agafar un pedal tan impressionant que va fer cap de patac a la U.V.I., on després de mig reviscolar-lo, li advertiren seriosament que en tenia ben bé per tres mesos, durant els quals havia de fer bondat absoluta (cosa que dubtem que faci). El tiet Truman li desitja, això sí, un ràpid i complert restabliment, si més no per a què pugui tornar a liarla de seguida. (“Genio y figura”....).

  I ara que té una mica més de temps, el vostre rhumber s’haurà de dedicar a arreplegar informació sobre els possibles destins viatger-vacacionals, que aquest any el més calent és a l’aigüera. En principi, per raons d’insuficient motivació, poca preparació prèvia i altres inconvenients, sembla ser que es descartarà (almenys per aquest any) el Periple Mariachi

         http://trumansoft.blogspot.es/img/mp103.jpg 

 

i amb la ja fa dies comentada deserció del Bombero Rumbero, la parella Lonely Rhumber- Tiet Mia s’haurà de decantar per anar més a prop i escollir alguna ruta europea. No descarteu del tot la pista búlgara, que encara hi som a temps!!!

   Així que ja ho sabeu, si ja heu fet les vacances, esteu reposats i us toca currar, NO PLOREU!!!!, que el vostre Tiet Truman, deslliurat una temporada del seu esclavisme laboral, us tindrà a tots (i totes) en el seu pensament (si més no, per fotre-se’n..., ara que pot).

 

   AUDIÓS.

 

“ Yo no puedo ser de otra manera. Un día decidí que yo era como era. Y no fue una decisión fácil. Gómez de la Serna escribió una vez: “no sé por qué escribo lo que escribo, pero si lo escribo será por algo”. Pues eso, yo no sé por qué hago lo que hago, pero si lo hago será por algo”.

                                                JESÚS FRANCO.

 

 

CONTROL, CONTROL!!!

Escrito por trumansoft 07-09-2010 en General. Comentarios (0)

... yo sólo me guío del revés

de lo que se dice. No es lo

opuesto, es el revés. El revés

me da mucha tranquilidad

porque permite ver cómo

están hechas las cosas. Están

hechas por el revés para que

luego se vean por el derecho.

Y el derecho engaña, engaña

siempre...”

JUAN BENET. “En la penumbra”


Salut,

Gairebé sempre albirareu millor les seves intencions, a les declaracions que fan alguns personatges, si us fixeu més en el sentit últim o amagat del què volen dir (moltes vegades sense voler) que en les protocol·làries paraules que realment pronuncien [El tiet Truman volia emprar aquí la frase “si llegiu entre línies” però ha temut ser mal entès pels viciosos ].

I ja fa temps que el lonely rhumber li ve donant voltes a aquest assumpte de les declaracions, almenys des que un dia d’aquest estiu i per casualitat escoltà una notícia d’aquelles que serveixen per omplir l’espai noticiós quan els que habitualment fan els noticiaris es posen d’acord per anar-se’n tots de vacances alhora, amb la qual cosa gairebé deixen d’haver-hi notícies i, curiosament, el món segueix girant.

Doncs això, que en aquesta època estival on les notícies, encara que sembli impossible, són encara més ximples que la resta de l’any (potser amb l’excepció de Nadal), el tiet Truman n’escoltà una que parlava d’unes ninochkes joves que, a casa seva, s’havien intoxicat lleument per menjar ous en mal estat.

 

http://trumansoft.blogspot.es/img/oussaltant.jpg 

 

 

És a dir, que s’havien escagassat com li passa a tanta gent quan fa calor, i el metge determinà que la causa era haver menjat una truita amb l’ou poc cuit l’endemà d’haver-la fet, perquè aquell dia no se l’havien acabat i varen guardar-ne un tros que, finalment, esdevingué el presumpte culpable del domèstic escagarrinament.

Una de les ninotchkes afectades fou entrevistada, com és preceptiu en casos de vital importància com aquest, i li treia ferro a l’assumpte assumint-ne fins i tot la seva responsabilitat, al·legant que en aquella casa els agradaven les truites amb l’ou poc fet i que no haurien d’haver guardat les sobralles del sopar per l’endemà.

Però heus ací que, després de les explicacions d’aquesta ja sortosament recuperada i ben eixerida ninotchka, en venien unes altres d’una senyora amb algun càrrec al Departament de Sanitat que, amb les estadístiques a l’abast, informava que els darrers anys l’Administració ha aconseguit minimitzar molt el nombre d’aquesta mena d’escagassaments pel fet d’haver obligat al sector de restauració i a altres establiments a emprar, en lloc dels ous de tota la vida, un derivat dels mateixos convenientment pasteuritzat, esterilitzat i plastificat però que, és clar, als domicilis particulars no els podien aplicar aquesta norma.

 

http://trumansoft.blogspot.es/img/ouferrat.jpg 

 

 

 

 

I aquí el vostre tiet Truman, més que en les paraules, es fixà en el to en què eren pronunciades, com volent dir: “ja ens agradaria, ja, poder controlar què i com menja la gent a cada casa...” . I s’imaginava aquella molt diligent i professional funcionària amagada dins l’aparell frigorífic d’un pis d’estudiants qualsevol, a l’aguait i esperant el moment en què una despreocupada ninotchka fes el gest de guardar-hi les restes del sopar (o alguna menja sospitosa) per adevertir-la, amonestar-la i, finalment, multar-la exemplarment. Quins ous!!!!!

No és aquest poc trascendent cas, però, el que ha fet barrinar la resseca neurona del vostre Truman, sinó la cada vegada més frenètica obsessió per controlar tots i cadascun dels detalls, gustos, costums i hàbits de tothom, tractant als ciutadans fets i drets com si fossin canalla de parvulari i no persones adultes amb possessió d’allò tan en desús que es deia “lliure albir”.

I si aquesta mania persecutòria no fos prou preocupant, del fet de la seva alegre i indiscriminada aplicació se'n deriva una conseqüència encara més preocupant, que paradoxalment acaba creant ben sovint més problemes dels que en un principi es volen evitar. No sé si el vostre rhumber sabrà explicar-vos-ho, però ho intentarà:

Així com la gent assenyada sap interpretar correctament certs fets i, per tant, també assumir-ne la responsabilitat quan s’escau (sense anar més lluny, com la ninotchka escagassada i entrevistada), les personetes més eixalavades acostumen a fer tota mena de rukeries i només creuen a base de garrotades (que actualment solen ser econòmiques), i és aquest cada vegada més nombrós grup que, veient la quantitat de normes i controls que hi ha en tots els àmbits de la vida moderna (que per a molts només són obligatoris per al veí), despreocupadament i amb molta barra traspassen la responsabilitat de molts dels seus propis actes als organismes o institucions que amb tant de zel pretenen controlar-ho i regular-ho tot, creant així una estúpida i infantilitzada societat.

 

http://trumansoft.blogspot.es/img/riesgodt.jpg 

 

Per tant, la conclusió final a la que arriben els especímens de Drugo vulgaris és aquesta: “Com que tot està tan regulat i controladet, si em passa qualsevol fet lesiu, encara que sigui per imprudència meva, la culpa i la responsabilitat pecuniària ha de ser forçosament d’algú altri, i si puc exigir una indemnització milionària i fer-me ric, molt millor... “

Així ens va, i qui dia passa any empeny.....


Si heu llegit fins aquí, drugos pacients, us mereixeu almenys unes mirindes i uns ganxitos, que la lletania que us ha fotut avui el tiet Truman no l’entén ni ell mateix. Però clar, què podeu esperar del lonely rhumber, que ha acabat convertit per l’esclavisme laboral en un subproducte humà que té com a única esperança poder arribar sencer a les vacancetes i reposar...... que bona falta li fa. I és que ja no té temps ni esma per rumbejar ni kul-turitzar-se, perdent-se així molts interessants eventos, com per exemple aquest

 

http://trumansoft.blogspot.es/img/montmagastrik.jpg 

 

 

Tampoc assistirà, i en aquest cas en part per la seva fòbia a les aglomeracions, a la Fira del Teatre de Tàrrega, que es perpetrarà aquesta mateixa setmana.


http://www.firatarrega.cat/es

 

I, ara que ve al cas, també va escoltar el vostre Truman fa ben poc temps, en un tele-rosari, aquest curiós raonament: “El teatre és l’únic espectacle que ha guanyat seguidors...... i que no es pot piratejar!!!!! “

Però tornant a la Fira de Tàrrega, si hem de fer cas dels cartells que l’anuncien, aquest any promet fornicacions ben animals.

 

http://trumansoft.blogspot.es/img/fira1.jpg 

 

http://trumansoft.blogspot.es/img/fira2.jpg 

 

http://trumansoft.blogspot.es/img/fira3.jpg 

 

Però és que el lonesome rhumber ja ha perdut, per causa de l’edat i l’excessiu desgast, fins i tot l’instint de procreació que, ben mirat i veient-ne cada dia pel carrer els resultats que se’n deriven, tot això que s’estalvia. Així que res.... un got de llet i a dormir.

 

http://trumansoft.blogspot.es/img/gotdellet.jpg 

 

AUDIÓS.


“ ... Pero un día, a alguien de quien callaré el nombre, le decía yo, viendo versos de su factura, que un hombre discreto debe tener siempre gran dominio sobre las comezones de escribir que nos asaltan; que debe refrenar los grandes impulsos que se tienen de divulgar tales entretenimientos; y que por el entusiasmo de mostrar sus obras, se exponen a quedar en mal papel”.

“El misántropo” (piratejat) – MOLIÈRE-



ALTERNA (TIUS)

Escrito por trumansoft 31-08-2010 en General. Comentarios (0)

“...el mundo de lo que se supone que es la contracultura o las vías alternativas ya no es la lucha contra el sistema sino que, precisamente, es su vanguardia, porque acepta todos sus dogmas y los expande creando una cultura global ajena a las principales señas de identidad de la Humanidad”.

                                                           PEDRO BURRUEZO (músic)

 

Salut,

  Potser raó el senyor Burruezo en això de que la majoria dels anomenats “alternatius” el què fan és perpetuar el sistema aplicant aquell vell axioma de canviar les coses per a què no canviï res, però com en tot, hi ha honorables excepcions, com ben aviat se us explicarà.

   I ve a tomb mencionar el senyor Burruezo perquè l’altre dia al vostre tiet Truman, mentre que per una orella li arribàven els infames esgarips d’uns mal anomenats músics, per l’altra orella el drugo Roni intentava fer-se mig entendre lloant les excel·lències d’aquest músic i d’un grup del qual formava part allà pels anys 80, i que sembla ser que s’anomenava CLAUSTROFOBIA,

http://trumansoft.blogspot.es/img/claustrofobia_b.jpg 

 

del qual el vostre cronista rumbero no en tenia coneixement, però sí que en recordava una entrevista amb aquest personatge (de la qual n’ha extret la sentència del començament) que li semblà interessant, i fins i tot alternativa.

    I és que, casualitats de la vida, durant la passada setmana, i degut al fet que un que "treballa" amb ell havia definit al vostre Rhumber com a estrany personatge a qui li  agradaven les coses alternatives, ja havia pensat que en aquesta desafortunada definició, “alternatius” (per altra banda no més desafortunada que altres que es posen de moda diàriament) hi caben multitud de personatges ben diferents. I per començar i fer-ho bé, el tiet Truman us hauria d’aclarir què vol dir la parauleta dels pebrots, que segons el Pompeu-Cabra pot ser:

 Adj. Que s’esdevé amb alternació. El servei nocturn serà alternatiu entre els dos vigilants. La successió alternativa dels dies i les nits. Els moviments alternatius del cor. |

    Que ofereix dues (o més) coses de les quals cal escollir l’una amb l’exclusió de l’altra (o altres). |

    Proposició alternativa que expressa dues afirmacions de les quals l’una exclou l’altra. Obligació alternativa.

   Així doncs, descartada la possibilitat de que alterna-tius sigui una senyora que va amb més d’un home (el què en castellà a vegades se’n diu chicas de alterne), segons el diccionari, una cosa ha de ser alternativa d’una altra, i gairebé no ofereix cap possibilitat de fer barreja: o bé una, o bé l’altra (o altres). Per tant, quan s’aplica aquesta paraula tan alegrement, us haureu de preguntar: alternatiu a què? O de què? . Perquè clar, plantejat així ja se pressuposa (que és molt suposar) que només hi ha un discurs oficial (amb més o menys ramificacions) del que s’anomena “el sistema” (d’això ja se’n parlarà un altre dia...), i que qualsevol opinió o gust de direcció diferent ha de ser forçosament alternatiu. Magnífic embolic.

   Perquè, acceptant com a únic i indiscutible el discurs oficial, on és la línia a partir de la qual es pot considerar una actitud, postura o discurs com alternatiu?:  quan es fa una nova versió del maquis? Quan s’agafen quatre cabres i es marxa al cap d’un roc per no baixar-ne gairebé mai més? Quan no es porta roba de marca?  Quan agafeu el gec del veí perquè ell en té i vosaltres no?  Quan es porten rastes? Quan fa tres mesos que no us renteu ni us canvieu els calçotets? Quan us agrada el cafè amb escopinyes? El Mulà Omar és alternatiu? Difícils qüestions.

    És clar que per a tots aquells que ja ni tan sols es plantegen questionar el sistema, així com aquells que tampoc però que es volen fer veure vestint-se amb determinats parracs, en aquesta definició només hi cabrien els de la modalitat hippijo o els nens de papà pelutsambgos,  i que tot això ho fan de la mateixa manera que els que es vesteixen amb robes de determinada marca o adopten uns determinats costums gregaris per a fer-se veure i creure’s algú (santa innocència). Però deixem aquí els temes lingüístics per un altre dia, que no és d’aquests alternatius dels quals el Truman us vol parlar, sinó d’uns altres molt menys nombrosos però que es vesteixen (i ho han fet sempre) com els surt dels pebrots i/o xona i, si bé són perfectament conscients de què el sistema no es canvia fàcilment amb quatre crits i estúpides consignes un dia de borratxera, sí que adopten una sèrie de postures i hàbits, modestos sí, però que si el sistema fos un senyor no li farien gaire gràcia, perquè si bé no el pretenen enderrocar d’un dia per l’altre, sí que en qüestionen amb ironia i esperit rumbero molts dels seus postulats.

   I aquest darrer és el cas, per exemple i segons creu el tiet Truman, dels personatges que cada agost posen en funcionament a Tàrrega la Terrasseta de Cancolapi, un dels pocs espais en molts quilòmetres a la rodona (almenys que en tingui coneixement el lonesome rhumber) on, tot i que hi ha una clara participació del sistema per part de l’Ajuntament, s’hi fa una programació kul-tural singular amb propostes modestes però interessants i normalment ben triades, i que malauradament només són seguides per unes poques persones, com acostuma a passar en aquestos casos. També és de lamentar que només funcioni el mes d’agost, però millor això que res.

    Ah!, i tampoc sieu malpensats com el Singular Bombero Rumbero, que emmirallant-se en els seus libidinosos actes pensa que el vostre Truman té algun interès o coneixença  femenina en aquest lloc, cosa totalment falsa i clarament difamatòria, perquè els pocs drugos més o menys coneguts que anys enrere hi acostumava a trobar, enguany han desaparegut del tot, i sempre que hi pot anar (cosa que no li resulta massa fàcil per qüestions d’horari i de distància) ho fa sol, fent honor al seu merescut títol de rumbero solitario.

   Per tant, no cal buscar malèvoles interpretacions a les lloances que fa el tiet Truman d’aquest fresquet espai, que la raó és ben senzilla, veient l’erm kul-tural que ha de suportar, i cada dia més, i per la qual cosa no li podreu negar que hi ha ben pocs llocs on s’hi combinin i alternin segons els dies arts escèniques, música en viu o enllaunada,  projeccions de documentals o pinícules, i sempre amb servei de begudes i menjars i una decoració festivalera però original, amb alguns graffittis que no tan sols tenen la funció d’acolorir les parets, sinó que també qüestionen alguna cosa, com aquestos contenidors d’escombraries que hi ha a l’entrada del recinte:

http://trumansoft.blogspot.es/img/fuckfood.jpg 

 

   Doncs això, que l’altra setmana, degut a la feina i a les rumbes de darrera hora el vostre Truman no va poder fer-vos la crònica de la pinícula que va poder videjar en aquest espai, una curiosa producció japonesa anomenada TAMPOPO, de mitjan dels anys 80 (com el Burruezo),

 

                                         http://trumansoft.blogspot.es/img/tampopo.jpg 

 

que en un primer moment pot semblar una broma naïf o una presa de pèl, però que no deixa de guanyar-se l’atenció de l’espectador fins al final, que és quan aquest (el Truman, volem dir) se n’adona de que el film és realment especial.

   Al vostre rhumber li agradaren especialment els fragments “alternatius “ inserits a l’argument principal, fragments que també creen els seus arguments, a vegades de manera clarament surrealista però gens gratuïta, i tots amb el denominador comú de tenir el menjar com a motor principal de l’acció.

 

                   http://trumansoft.blogspot.es/img/tampopo_2.jpg 

 

  Com que el Truman és una mica ruk i no us ho sabria explicar prou bé, ha cregut oportú facilitar-vos unes drezes per a què comenceu a informar-vos sobre aquest flim, el qual us recomana de manera efervescent, no sense advertir que pot passar que a algú no li agradi gens, perquè no es tracta d’una pinícula gaire convencional, i que segurament conté alguns girs només comprensibles per als entesos en la kul-tura nipona, però que no n’impedeixen la correcta interpretació del flim als drugos d’ulls rodons.

 

   http://www.youtube.com/watch?gl=ES&v=kbp5xm8R2VQ

 

http://www.fotogramas.es/Peliculas/Tampopo

 

  I ja posats en temes japonesos, darrerament tenim força emocionats al tiet Truman i al tiet Mia amb alguns fenòmens d’aquest país, com és el cas de la SHIBUSA SHIRAZU ORCHESTRA, una tremenda i nombrosa agrupació (suposem que alternativa) que a banda de fer una música de gran qualitat, no en té prou i també munta uns xous especaculars, com vàren poder comprovar els afortunats assistents al Festival de Jazz de Donosti d’enguany, com de ben segur haureu pogut llegir i veure a tots els diaris i televisions, sempre atents a aquesta mena d’eventos kul-turals alterna-tius que tants de seguidors tenen en aquest país nostre [ en aixó del país, trieu el què volgueu, que no discutirem per menudències....]

    http://www.heinekenjazzaldia.com/?prart=122&language=es

 

http://trumansoft.blogspot.es/img/shibusashirazu_1.jpg 

 

  Això sí, no és grup apte per a figa-flors. Esteu avisats.

 

Arribats fins aquí, admirats drugos, segurament ja us haureu preguntat:  Com és que desbarra tant avui el pobre Truman? Què li deu d’haver passat que hagi arribat fins un estat de demència tan extrem?

   Doncs també té això fàcil explicació:  I és que diumenge, de tornada de l’habitual visita familiar pirinenca, va aturar-se a veure els seus alternatius amics a la capital de l’Urgellet, on casualment s’hi perpetrava la tradicional festa major. Així fou que, després de fer un mos i unes libacions els vostres herois contemporanis, és a dir, el Triumvirat Rumbero + El Tio Manolo, junt amb altres drugos com el Roni, van decidir arribar-se a veure les actuacions del dia, que foren les dels grups SKATALÀ, que no són gran cosa però que agraden a la canalla,  i els que es fan dir PASTORETS ROCK, que també agraden a alguna canalla (sobretot als que ja es troben en estat de delirium tremens) però que resultaren ser el grup més espantosament dolent que ha suportat el vostre Truman en moooooooooooooooolts anys, tant que si no va fugir fou per no quedar malament i com un covard davant dels seus amics, però aquest fet li comportà tota una sèrie de danys cerebrals irreversibles, com haureu comprovat en gran part de la crònica d’avui. Deuen de ser alternatius però al bon gust, perquè haver de sentir nadales a fort volum el mes d’agost, per més roc que hi posin, quan ja costen prou de suportar per Nadal, és una tortura que ni els xinesos han superat, encara que per allà també hi havia el Turronero,. I després actuava l’anomenat DJ CAGANER (que amb el nom ja paga)  però el vostre rhumber ja es trobava inconscient i gairebé comatós. De tota manera, s’ha de dir que ja li està bé, que qui no vol pols que no vagi a l’era i que ja té una edat per a encara haver de fer aquestes rukeries.

    Però no sieu malèvols i exonereu al pobre Truman de la seva demència, i culpeu-ne justament a aquestos facinerosos sonors, que fan bé de disfressar-se per evitar ésser reconeguts i lapidats:

                http://trumansoft.blogspot.es/img/pastoretsrrrr.jpg 

 

 

Així doncs el pobre Truman, que encara us explicaria un munt de coses,  ja plega per avui abans no se li recalenti massa l’atrotinada neurona, i si pot superar aquest final d’estiu, ja us les anirà contant un altre dia, de manera alternativa (un dia sí, un dia no, un dia sí, un dia no.......)

 

AUDIÓS.

 

 “Panses i figues i nous i olives....... y turrón”

 

 

P.D.  I per què en lloc dels Pastorets no porten la Shibusa Shirazu???????

 

http://www.youtube.com/watch?v=4IUH5wPZY5A