La vida secreta del Truman (El Rumbero Solitario)

I EL FINAL NOMÉS POT SER EL SILENCI.

http://trumansoft.blogspot.es/img/penso.jpg 

 

Salut.

 

  Immers en un profund estat de desànim i d’escepticisme sense causa concreta, predisposició que per altra banda sol ser cíclica i recurrent a la trajectòria del vostre Truman, aquest ha decidit definitivament la clausura d’aquestes línies, no sense haver-ho meditat abastament i basant-se en motius diversos, el principal dels quals és la manca de motivació per a continuar-les.

   El cas és que quan va començar a redactar en aquest bloc, ja fa ben bé dos anys i mig, ho feu fonamentalment motivat per una forta necessitat d’autoafirmació i com a mitjà per exorcitzar l’angoixa i els dimonis interiors que el rosegaven per aquelles dates.

   I així, com qui no vol la cosa, va anar creant una mena de personatge, el rumbero solitario, en part real però hiperbòlic, que ha esdevingut el protagonista i el fil conductor d’aquestes notes. Però el temps, que res no perdona, ha anat apaivagant aquella inicial i esvalotada necessitat expressiva i, sense arribar al punt d’avorrir-se’n (només faltaria!!!), sí que ha fet que l’escriptura al final hagi esdevingut més rutina que necessitat.

   Però en aquells ja llunyans dies el Truman es trobà amb el fet que, com digué algú, no hi ha res que avorreixi més que parlar només d’un mateix, i volent evitar un excés d’egocentrisme (cosa que potser no ha aconseguit del tot) van anar apareixent en aquest cibernètic espai tota una sèrie d’amics i coneguts del lonely rhumber , que sens dubte han omplert i enriquit en gran manera gran part d’aquestes dissertacions  (com són el tiet Mia, el Singular Bombero Rumbero i tants altres) i als quals el Truman no pot més que estar-los eternament agraït.... però la dificultat principal que hi ha quan es fa menció de persones reals en unes notes públiques com aquestes és que, encara que la intenció ha estat sempre la de no ofendre (ni tan sols molestar) ningú, això a la pràctica resulta pràcticament impossible, perquè sempre hi ha qui pot sentir-se molest en major o menor mesura, cosa que el Truman, com ja s’ha dit, ha intentat d’evitar sempre, i espera sincerament haver-ho aconseguit, sinó en tots, almenys en el major nombre de casos.

   També hi ha una altra qüestió que sempre ha temut el vostre rhumber, i que no és altra que la de les equivocades interpretacions del sentit de les seves notes i que, de ben segur, si és que s’ha donat el cas, hauran estat motivades per la seva deficient redacció, i no per la capacitat d’interpretació dels seus improbables lectors, que si fossin més ben escrites les entendrien més que bé.  I és que el Truman ja ho va sentir dir aquest mateix any al Quico Pi de la Serra: que una cosa és el què es diu i una altra el què interpreten els altres, i que el simple fet de dir:

-         Bona nit!!!

ja pot ser entès d’infinitat de maneres.

 

   També, i encara que ja s’ho temia des de feia molt de temps, finalment el tiet Truman ha pres absoluta consciència de la seva nul·la capacitat per a l’escriptura. En la seva recent no prevista però profitosa estada a Salamanca, juntament amb el tiet Mia, el vostre rhumber es va sentir molt encertadament definit en un dels slogans més antics d’aquesta docta ciutat, que resava així:

 

QUOD NATURA NON DAT

SALMANTICA NON PRAESTAT

 

    I més veient que, a tall d’exemple, només al premi Planeta s’hi van presentar uns 500 originals, a banda de la gran quantitat de gent que escriu (la majoria sense cap mena de ressò), i amb la facilitat que proporciona l’intenné, la proliferació de tota mena de lletraferits (professionals i amateurs) , al vostre rhumber no li deixen més opció que sentir-se poc menys que una merda punxada en un bastó.

 

    Una altra qüestió és el fet de tenir una certa opinió. Opinar, i encara més en el cas de la crítica, és sempre assumpte delicat, perquè tot i fent-se sempre des de la total subjectivitat, sempre s’hi pot veure una certa suficiència o menyspreu de l’opinador envers el criticat o la seva feina –sempre respectable-. O també, en tots els altres casos, un pobre coneixement dels temes o un insuficient o nul treball de documentació, fet extensible, per altra banda, a qualsevol persona que practiqui la crítica o l’opinió.

Recentment deia el futbolista Keita, parlant del seu col·lega Kanouté, que el respectava molt per ser, entre altres coses: bona persona, bon musulmà i, sobretot, per no opinar del què no sabia. I aquí el lonely rhumber ha d’entonar un sincer “mea culpa” perquè ha caigut massa sovint en aquest defecte, opinant sense cap coneixement i a la babalà sobre qualsevol qüestió o personatge.

   Ara bé, amb això sí que no haureu de patir-hi gens, estimats drugos, que encara que el Truman deixi de fer públiques les seves dissertacions, a qualsevol barra de bar hi trobareu incomptables personatges que opinaran sobre qualsevol assumpte amb molt major coneixement, més seny i molta més informació fiable i contrastada que el massa ignorant rumbero solitario. I els diaris, si no voleu comprar-los o fer-vos malbé la vista llegint dificultosament a les pantalles, també podreu trobar-los als bars, i si els llegiu és segur que els interpretareu molt millor vosaltres sols que filtrades per les paranoiques distorsions del tiet Truman.

 

   En una entrevista ben actual, el vell saxofonista Sonny Rollins encara recordava el seu sobtat retir d’escena l’any 1959, al cim de la seva carrera, perquè sentia que es defraudava a ell mateix.  Sense cap ànim de comparar-se amb tan gran artista ni amb la seva circumstància, el Truman vol fer servir aquest cas tan sols com exemple per explicar una mica el seu estat d’ànim actual: sent que es defrauda a ell mateix i, el què és pitjor, als altres.

   I així tot plegat conflueix a l’estat de les coses tal i com les veu actualment el Truman, que es troba en una cruïlla (“crossroad”) i en un considerable estat de desorientació que el manté indecís a l’hora de decidir cap on haurà d’encarar-se a partir d’ara, i més quan se sent desbordat per una actualitat que cada dia que passa entén menys i, encara pitjor,  que ni li va ni li ve, i que l’avorreix infinitament interessant-li (si cap) cada vegada menys.

   A tot plegat hi hem d’afegir també la seva endèmica fòbia social, fortament accentuada els darrers temps. I és que, malgrat que el vostre rhumber és perfectament conscient de què l’home és un animal social per naturalesa, però per desgràcia ell a la societat no s’hi ha trobat mai còmode, i en molts moments fins i tot constrit o ofegat, sense entreveure mai el lloc exacte on encaixar-hi.  Això no vol dir pas que en renegui, d’aquesta societat, entre altres moltes coses perquè en depèn totalment, peró sí que sens dubte prefereix romandre’n als marges. Hi respira molt millor.

   Finalment, i encara que aparentment el Truman us pugui semblar molt extravertit, només ho és parcialment, i a temporades. Per això, i potser en part degut també als seus gens muntanyencs, es va sentint cada vegada més avergonyit de mostrar les seves paranoies de manera tan pública, i amb el convenciment cada dia major de que les seves històries no interessen gaire a ningú, que prou problemes heu d’afrontar en el vostre dia a dia i el Truman, si no pot estar-se’n, d’escriure, a partir d’ara ho farà de manera privada i en paper de vàter.

 

   Així que, havent ajuntat totes les peces, i ara que ha arribat a una certa estabilitat amb els seus propis fantasmes, al tiet Truman només li resta agrair-vos la paciència i el temps que heu perdut llegint les seves bajanades, i més havent pogut aprofitar aquells moments en coses de molt més profit o més gratificants. De ben segur que ho fareu, d’ara endavant, que el lonely rhumber intentarà (si la seva hemorràgia verbal li deixa), romandre en silenci tant com pugui, que el final només pot ser el silenci.

 Per tant, MOLTES GRÀCIES!!!!    i

 

    AUDIÓS.

 

http://trumansoft.blogspot.es/img/audios.jpg 

 

http://www.youtube.com/watch?v=F1i6RIn6j90&feature=fvsr

 

 

Comentarios

Com diu el topic, ens quedem orfes dels teus comentaris sempre interessants, llegir-te era una terapia tambe per alguns. Nos vemos en los bares, o a les festes majors, o a les conferencies de fisica quantica a les que som habituals. Apa, Truman, fins a la proxima

noi, i ara què fem els que et llegiem? no sé jo si allà al marge al final hi cabrem... Audios, i mira tú, siempre nos quedarà paris.....................

Añadir un Comentario: